Llargues són les nits sense acordions ni besos. Durs són els llits sense la companyia de la seva dona. Però ell segueix allí, assegut, mirant com les onades xoquen contra les roques. Ja fa més d'un any que no es mou del moll. Pel matí, quan es lleva, busca desesperadament la seva estimada. No la veu i s'angoixa. Aleshores es tira de cap a l'aigua i cerca en la profunditat; però res, mai troba res. Pesca algun peix, se'l menja cru. Jau sobre l'espigó. Mira, amb tristesa, la immensitat del mar. Ja no porta antifaç, ja no du cap màscara traïdora. Ara ja no la pot enganyar. I, tot i això, si la tingués al davant, mentiria. Li diria que l'estima, la besaria amb els llavis de Judes, com sempre ho va fer. Però com ara no pot ser, com no la té present; no pot llençar les seves agres mentides...
Es passa tot el dia esperant que arribi, fins que la nit el troba esgotat i la lluna el saluda somrient; però ell ja no vol saber res de les dones i tanca els ulls. Només té una intenció, dormir i despertar amb ella al costat, altre cop.
3 comentaris:
Com és que molt comp anyorem i ens adonem que allò que teniem era tam bonic, tan nostre, tan estimat... Però si ho tornesim a tenir, tornariem ha cometre els mateixos errors. És una cosa que no he entés mai.
@Gemma: Som humans... errem i repetim... no?
El perfil d'aquest protagonista podria ser perfectament el d'un maltractador: diu estimar-se a la dona, però en canvi és capaç de matar-la... que trist!
Publica un comentari a l'entrada