Relat inexistent

Tu amb el verb inexistent

en la sínia insolent

que torna boig.

Torna i torna a venir

amb la mort

per companyia

d'asfixia per mi;

per l'aire comprimit

entre els camins perduts

de missatges que no arriben

d'esperes infinites

a cavall de rius

de lleres plenes d'alcohol.

I dol la companyonia

mal entesa

sota atacs injustificats

de cors trencats en la foscor

lumínica i astral

en nits de lluna plena

buscant aquell senyal

que era nostre,

que no és de ningú

perquè l'han esborrat

d'un cel robat i sense Nord

ni estrelles que mai no han existit.

Relat britànic

Necessito escriure aquest punt. El telegrama es queda curt i les llums dels cotxes ceguen les meves idees. El barbut somiador em demana caritat, però no tinc més que un cor destrossat. Seran les veus, serà la fe; aquesta olor de pixum sobre ciutat podrida.

Guitarres britàniques sota Venus il·luminant el camí, guitarres salvatges que fa temps que treneu el meu destí: necessito escriure la vida per sentir la mort.

Dona'm tot que no vull ser res. Pols fugitiva, records escampats sobre les muntanyes curulles d'arbreda insolent. Caminants nocturns que no troben el seu tren sobre l'asfalt. Dona'm, sí, tu, trist lector orgullós de la teva soledat; dona'm la sortida a aquest infinit relat.

Relat del que queda

Quan ja no queda més

que el record:

pols d'estrella que s'evaeix

en bufar el vent

a petites passes

sense ritme ni caliu,

només amb ràfegues intermitents,

com batecs d'un moribund

que demana l'execució final,

el tret de gràcia,

la soga al coll, 

la daga mortal;

queda el record

de pols d'estrella 

perduda en el camí.

Relat de la droga

He sigut addicte a la cocaïna,

He sigut addicte a una droga

amb nom de pedra preciosa.

Sota el verd, gemegant a cada incisió;

Sobre el marró, acariciant cada racó

perdut d'esperança i mentides piadoses.

Prem tan fort la goma quan la notes,

s'ajusta tan bé l'agulla quan l'esperes,

la desitges, l'anheles, la...

La vols a totes hores;

La vols tant

que no veus les ferides

en els braços amagats,

en les parpelles gastades,

descolorides de tant plorar

per quan no la tens,

per quan la cobeges,

per quan sents que la mort

no t'espera,

perquè la dus a dins

fluint per la sang

plena de neu,

neu roja,

neu que s'enganxa

a les mans, 

al cos;

a la nuesa intermitent

de cossos que no saben

com trobar-se sense fer-se mal.

Soc addicte com la tija a la branca.

Relat fal·laç

He vist el límit davant meu,

he notat el sol cremant la pell.

Ortigues com claus 

de Jesús veient-ne les mans;

digues adeu suplicant

que mai més serà per sempre adés.

Baez il·lumina cecs que no hi volen veure,

demana una beguda freda;

recita un poema breu

amb la mà tremolosa

i la sang

i l'aire

i el ritme

de qui és tan formosa

al cor

als pulmons

a la veu

com l'estrella fal·laciosa.

Tornaran les convulsions

vestides de record?

Revindran quan l'aire 

ens ofegui els morts.

Relat de la pols

La pols serà blanca com l'escuma del mar. La pols seguirà navegant entre les venes del vell mariner ja caducat. Barba descuidada i granets entre els pèls. Fa dies que no es dutxa i moltes nits que no viu. La bella sirena pèl-roja va destrossar tots els navilis que provaren de creuar l'estret. Ell va sobreviure. Malgrat tot, la mort és el crit més dolç. Serà la lluna la llum que il·luminarà els ulls encegats? Serà la repetitiva melodia el seu pa de cada dia?

La fusta flota encara, sobre arena i aigua; amb un vaivé que embarranca més cada minut que passa. Deixa'm viure sol. Abandona'm en aquesta illa incerta. Milles i milles m'han dut fins aquí, no per tornar enrere; no per assumir derrotes. He perdut, és cert. Sóc el vell mariner a qui li canto la cançó. Coleridge em degusta quan neva dins del meu cos.

Relat de Gomorra

M'omples els ulls de tristesa,

Me'ls omples a poc a poc...

Com la boira s'apodera dels camps als afores

O la brossa regna al paradís a Gomorra.

Creure està sobrevalorat

quan el qui vol creure

deixa les regnes del cavall

mutilat, escapçat i apedaçat

per qui volia carn i va cercar

foc encès a la vall.

Hom té el que busca.

Busca l'home qui el troba.

Trobareu paraules justes

a tanta misèria;

perquè el cor ja no deixa

creure, seure i jeure

amb qui volia sang i va descobrir

llàgrimes de queixa.

Soc res infinit, multiplicat

pel buit que s'ha endut el vent

quan tu parlaves a mitjanit.

Relat apagat

He vist una estrella apagant-se en el firmament.

No tornarà. 

No brillarà.

Serà la llum un somni que m'haurà desvetllat?

Podrà l'anhel demanar un capvespre clar?

Són milles i milles,

entre paratges onírics perduts,

les que ens separen ja.

No hi haurà nit d'estiu

ni fred d'hivern a l'escalfor del radiador

del cotxe teu, del nostre foc viu.

Res és etern quan la claror és efímera.

Res duu el missatge del carter;

ni aquelles notes antigues,

ni la melodia de sirena.

Et recordo molt bé,

plorant i rient,

tant de plaer

en aquells dits petits

de pessigolles sense alè.

Les muntanyes s'han esvaït,

mai més no les dibuixaran.

Cridaran sols els ocells al nostre replà,

sota el reialme dels pins d'Adam:

No et mereixies un amor com el meu,

no el tindràs ni avui ni demà.

No em mereixia un engany com el teu,

m'oblidaràs a l'endemà.

Escric el mateix poema,

una vegada i una altra;

damunt del cavall trist

que mort em té molt vist.

No necessito créixer,

gràcies per tot;

no em busqueu entre els humans

si la vida és aquest buit ennegrit.

En aquest cel estrellat no destaquen,

ni ara ni mai,

les llums que s'han apagat.

Relat dels murs

Aquest asfalt dur
que trepitja veritats;
les que se'ns van menjar.

Aquest asfalt gris enquitranat
que em porta a l'underground;
de tots el més colpit.

Algun ball per recordar,

algun somriure per oblidar.

Els anys passen i les mentides esborren

aquells hotels, 

aquelles nits,

aquestes hores,

aquests moments.

No em demanis si us plau,

no em tornis a suplicar;

que l'amor etern te l'has fumat

entre paperines i gots de cubata llarg,

entre llençols de color verd

i una munió d'excuses 

que fan por

fins i tot a la mort.

Abocat al precipici de la mort,

aquest passadís ja no forma part de tu,

ni de mi,

ni d'aquest món que ens vam inventar

per ser feliços

i creure

i creure'ns

i creure't

i creure'm

quan no hem sapigut mai

creure en les paraules que no es creuen.

És dur ser esclava de les mentides,

és dur posar preu a la llenceria;

és el verb ser desapareixent,

a poc a poc,

relativitzant entre el demà

i una munió de bales

incrustades a la farsa

dels migdies de lluna plena. 

L'eternitat està sobrevalorada

Quan passen vint-i-quatre hores

i els condons són més que les roses.