dissabte, 29 de desembre del 2018

Relat de butxaques


Fa dies que en Jan camina per la carretera que duu al port. Camina amunt i avall segons si està content o trist. Com fa molt que l’alegria no el ve a buscar, només camina avall. Si tot fos normal, fa hores que ja hauria arribat al moll on amarren els vaixells més grans, però les gotes de pluja no sempre cauen avall. Hi ha galtes, rosades, blanques o morenes, que amaren les llàgrimes i les criden amunt. No sempre són obedients, no sempre obeeixen, és cert, però quan ho fan es crea aquell sentiment de comunió tan gran entre la pell i la tempesta que la lluna surt a rebre’ls.
Alguns dies, en Jan creu que el camí de baixada no serà tan llarg. Alguns dies, en Jan creu que caminant més ràpid arribarà abans. Però no tot és moure els peus i les cames, perquè a les baixades i a les pujades el que pateix més és el cor. Seria tan fàcil acabar d’una vegada amb el daltabaix, seria tot tan senzill si mai més no hagués de pensar en la carretera d’espiral… Malgrat tot, ell continua obstinat en buscar la sortida entre els sons de les guitarres que l’acompanyen quan s’encenen els llums de Nadal. Malgrat tot, ell continua pensant que no ha oblidat el camí de pujada.
Aleshores, en un moment de la nit, no se sap ben bé quan; una melodia li recorda que tenia unes claus a la butxaca. Aquella vella melodia buida de notes i plena d’aire.
Busca a la dreta, si us plau, busca. Posa la mà al costat del maluc, baixa la cremallera de la butxaca i fica els dits endins… fica’ls com si fos aquella figa que menjaves després de dinar… fica’ls com si t’hi anés la vida. Perquè, Jan, tu no ho saps, però si erres, si t’equivoques, si no encertes la butxaca adequada… la vida et desapareixerà de les mans. Creu-me, no parlo de la vida normal i corrent. No parlo d’aquella vida que veuen els humans entre els humans, no dic res d’aquella vida superficial amb salutacions i diàlegs cordials. Parlo de la vida de veritat, la que et dona la clau de la butxaca correcta, la que has estat buscant caminant amunt i avall.
Jan, recorda on va ficar les claus, recorda si era a la dreta o a l’esquerra, si era mirant davant o mirant darrere. El mirall juga males passades, no miris enrere com si miressis endavant. Seu al banc, descansa, pensa on has ficat la clau de la vida. Respira i escull. I cada cop que escullis crida el cirurgià perquè et cusi les ferides que t'has tornat a fer.

dimecres, 26 de desembre del 2018

Relat de granets


Com granets de sorra, el cor s’esmicola.
Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,
però tot s’escola entre els dits,
destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 
quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 
la pots haver perdut a base de tirar,
esgarrapar, o esquinçar,
els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,
com una explosió sideral,
forçant les costelles 
fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,
no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,
són les gotes salades que han tornat
quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,
no és la paraula del sentiment
que et duu a les cortines
amagades de l’habitació
del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu
peu rere peu, amb un únic dit
trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,
amb el coixí sobre el cap
i el cos arraulit continuaràs
veient les portes tancades
i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs
el sol brillant lluny de tu,
distància de l’esperança
que t’intentaran imposar.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Relat de pressió


A vegades m’assec a pensar per què em poso trist. 
Aquest acte d’insubmissió caòtic,
trist i dessolat, 
em porta a cremar el paper per fer-ne,
cada vespre, fum barat. 

Cal que obri les finestres,
cal que em deixi endur per totes aquelles històries…
les que naveguen per l’aire, 
les que he viscut a cegues
i les que no viuré mai.

La única que m’ha vist riure de nit,
de dia m’enterra tirant terra
damunt del meu cos daurat.
La única que m’ha sentit cridar de ràbia,
amb calma m’agafa pel braç 
i em llença més enllà de l’horitzó llunyà.

Torna a posar aquella vella cançó,
torna a cridar els vells borratxos
que l’entonen quan ploro de nit.

Demana que ens serveixin
aquella ginebra seca
que ens bevíem d’amagat.

Pocs anys hem tardat
en destrossar les nostres pells,
en cremar les nostres ànimes,
en enfonsar-nos en gots per separat.

Mira la carretera buida,
aquesta que no sabíem on ens duria,
mira-la per última vegada.

El pèndol és tan gran que, 
quan pujo amunt,
mai no sé quan tornaré a baixar.

Regala’m el color blau,
blau fosc; ple de tinta vermella,
vermelló clavat al pit amb el teu nom,
a tota pressió.

dissabte, 8 de desembre del 2018

Relat d'àguiles

No trobes els caramels
que havies guardat a les butxaques,
mentre camines entonant
les velles cançonetes.

Llibertat en la foscor,
sota braços alçats
que reclamen un trist passat.

No veus el programa
que més t'agrada.
Algú ha tallat el cable
de la felicitat amagada.

Taques vermelles
durant una tardor especial:
esvàstiques i àguiles negres.

Torna a trucar-me aquesta nit,
necessito aquell missatge de tranquil·litat
que m'enviaves des del cor ferit.

Relat d'ambigüitats

Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.
"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.
Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.

Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".