Com granets de sorra, el cor s’esmicola.
Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,
però tot s’escola entre els dits,
destrossant l’ànima del cos.
Costa trobar el teu lloc al món,
quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.
Pots haver perdut la fe,
la pots haver perdut a base de tirar,
esgarrapar, o esquinçar,
els que t’estimen al carrer.
Provarà sortir de dins teu,
com una explosió sideral,
forçant les costelles
fins a fer-te a mal.
No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,
no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,
són les gotes salades que han tornat
quan se sent la pressió de baix a dalt.
No és l’adverbi del moment,
no és la paraula del sentiment
que et duu a les cortines
amagades de l’habitació
del plany nocturn que no se sent.
Mai seguirà davant teu
peu rere peu, amb un únic dit
trepitjant la ferida que et sigui lleu.
Sense forces, sense ganes,
amb el coixí sobre el cap
i el cos arraulit continuaràs
veient les portes tancades
i les llums apagades.
Dins de la foscor sentiràs
el sol brillant lluny de tu,
distància de l’esperança
que t’intentaran imposar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada