dissabte, 4 de novembre de 2017

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.
Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.
Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.

divendres, 3 de novembre de 2017

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.
-Jo no els veig.
-No portes les meves ulleres.
-Deixa-me-les, si us plau.
-Aquí les tens.
-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.
Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.
-Perdona? Què vols dir?
-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.
-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...
Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...
-Ep, què vols fer? No t'entenc...
-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.
-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?
-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.
-Home... vols dir?
-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.
-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...
-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!
-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.
-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.
Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.
Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.
En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.
Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.
El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.
El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.
Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Relat de Hallows

Litres i litres de gasolina. Gasolina cremant i llops udolant. L'encenedor a punt i un dit tremolós. Aviat cremaran les ànimes corruptes. Aviat s'encendran els cors podrits. Un tros de fusta per clavar entre pit i pit. Germans i germanes plorant. La mama resant. El rosari no serà prou gran: Caldrà més d'una creu. una creu llarga i dura. Tot de capellans baixant pel poble amb els seus vestits de vellut. Tot de monjos cridant ben fort. Busquen el culpable de seixanta crims. Cerquen el més gran dels pecadors. El volen encès en flames. El desitgen ben mort. Clavat amb claus de ferro rovellat. Apuntalat al més alt del pal corcat. Sonaran les campanes. Sonaran desafinades. Sonaran amb tanta força que el poble seguirà els amos i callarà fins veure el seu home mort.
Restaré a la muntanya de davant. Esperaré mirant com prepareu el convit. Guardaré les meves forces i quan ja estigueu embriagats i col·locats, pujaré des de l'infern per rescatar el més gran dels pecadors. Me l'enduré ben lluny. El protegiré i seguirem servint l'entrada del riu.
El dia que moriu. El dia que digueu adéu als vostres pensant en un cel ben clar i net. El dia del vostre judici final, no patiu, allà serem ell i jo, sota el fang més brut.

Relat d’orient

Sigues el meu cor, quan l’estrella cau del cel. La mar recollirà la pols. Sé que tot allò que es veurà mai no serà meu. Sóc un criminal, un presoner, un atracador obsessionat amb la teva mirada.
Just una altra paraula, just una més, i les estrelles es posaran geloses. La memòria és llarga i l’univers infinit. Qui sap? Potser allà on els rius i els elefants parlen sols, algú ha parlat dins teu. Si te l’escoltes ja saps què passarà; si no ho fas, allà seguirà.
Diuen que les reixes serveixen per apartar els criminals, però a vegades només provoquen que s’instal·lin dins teu fins l’eternitat.
Unes cadenes, si us plau. Una bola de ferro ben gran i un vestit a ratlles per mi. Ho demano avui i demà. Esperant la veu interior que escoltaràs, seguiré aquí, davant la brisa del mar que ve d’orient.
Si et banyes amb aigua purificada, aquella que neteja les mans i el cor, recorda demanar un desig que et porti cent anys endavant. Cent o dos cents, o un miler. Veuràs si el cor segueix igual, bategant entre ossos morts i buits, o si haurà estat robat a mitjanit. 
Núvols i persianes passatgeres per un sol que eix a l’interior. Qualsevol dia poden tornar les cançons si algú les vol escoltar.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Relat dels suspensius

“Salta, salta!”. La veu era insistent i rebotava dins del meu cap com una pilota de ping-pong. Sabia que havia de saltar, que havia arribat fins allà per fer aquell pas tan anhelat. Però la distància que veia a sota dels meus peus era molta, massa. La valentia no es gradua pels actes, sinó per les percepcions. L’aire em tocava la cara com una petita carícia continuada. En un altre moment m’hauria pensat que era la brisa saludant-me, però era impossible. Feia ja massa temps que la brisa s’havia oblidat de mi.
La cornisa era forta, per molt que mogués els peus lentament cap a un costat, resistia i no queia ni un trosset de pedra. Per fi vaig poder-me asseure en un sortint que deuria tenir alguna funció arquitectònica. Una funció que jo desconeixia, clar. Amb el cul a sobre d’aquell roc, els peus em penjaven cap avall. Vaig recordar aleshores el rellotge que mon pare tenia a casa de la meva àvia. Era un rellotge gran, de peu. Estava fet de fusta, amb unes decoracions de tipus victorià. La fusta era envernissada, naturalment, i els detalls interiors eren d’or. Aquell rellotge deuria haver costat un ronyó. El cas és que quan jo era petit, a vegades veia com mon pare l’obria -com si fos un armari- i el tocava per dins. Era aleshores quan em quedava observant el pèndul, que es movia amb una elegància hipnòtica. Es tracta d’aquell moviment que les persones usem per enamorar els altres, persistent. La resta del món s’oblida, s’esfuma, i nosaltres mirem només el nostre atractiu pèndul.
Portava unes bambes New Balance que m’havia comprat feia una setmana, no eren gran cosa, però les vaig triar per la seva discreció. En tot cas, a dalt de tot d’un edifici de nou plantes, eren encara més discretes. No sé com es deurien veure des del carrer, però segur que no es podria observar cap dels detalls que lluïen gràcies a la feina del seu dissenyador. Samarreta negra, mitjons foscos i texans grisos. Els cabells arreglats i ulleres de sol. M’havia deixat el mòbil a casa, no duia cartera i les claus em penjaven d’un ganxo que duia als pantalons.
Si no fos perquè em volia tirar de dalt a baix, aquell hauria estat un moment perfecte per veure tota la ciutat. Aquell terrat era esplèndid. Quan no tenia idees suïcides tot sovint pujava per veure el paisatge urbà. Fins i tot es veia el mar. I les muntanyes. I les grans obres arquitectòniques que tant enamoraven els japonesos. I la foscor dels dies grisos que m’envoltaven. I els núvols que feia setmanes que s’havien instal·lat sobre meu. I la pluja persistent de la que cap paraigua em protegia. I els trons nocturns que ressonaven més fort cada nit. I el gel que em feia relliscar cada matí. I la humitat enganxada al cos de tan plorar.
Res havia d’ocórrer, res havia de ser. Un pas i el verb s’acabava. Un petit salt i a la frase se li posaven punts suspensius.

Relat de veloços

Núvol gris entre lletres rares. Sona una música estrangera. Sona com sonaven les pedres caient sobre  Ulisses al pas pel riu.
Salvatge és la reacció, furiosa l’aventura, llunyà el destí... per on s’escapa de la rutina.

La finestra oberta dels anhels robats es tancarà preventivament, com si les valles a ras de terra poguessin segar cames lliures i veloces.

Ho faran una vegada i una altra, instint en matèria morta, com forat d’absorció que nega el furt de la vida.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Relat de geni

Mirada amagada
d’una infinita amargor.
Anys sota l’ombra
feta la llum penúria.

Soledat d’amics,
tristesa de pares,
sequedat d’amor.

Crits del silenci
que la llar no pot donar.
Petites casetes
on no es pot cuinar. 

Mà robada, mà que roba.
Adorm la mà dins de la butxaca.
No la treguis, si no vols,
les ferides són vergonya dels altres
alienes als teus feus.

Puja a la taula,
crida ben fort,
vull veure el somriure
d’aquest llavi tort.

Al final, de la nit en farem dia d’alegria,
la por escamparà
amb aquest gest d’inseguretat;
per fi, per fi...

Seràs lliure.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.
A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Relat del despertar

M'he despertat tot humit, trempat, excitat. Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana, normal, com la teva, la meva, totes.
Mireu que per aquí passava una llarga llista de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes femenines.
Jo les he vist, les he olorat, les he tocat. Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del carrer de Baix.
Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig. No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut, recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot. Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del meu balcó...
Eren tantes noies que no puc recordar com eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix. Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang, tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.
Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una rentadora buida i roba per tacar de sang.
M'he despertat tot excitat. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

Carta oberta als alumnes d'Arrels

Estimats alumnes d'Arrels;
com ja sabeu, des de fa uns dies no treballo a l'escola.

Primer de tot m'agradaria dir-vos que em sap greu haver marxat sense acomiadar-me, però ha estat un canvi d'un dia per l'altre. Vaig comunicar la meva dimissió a última hora del dia i, a l'endemà, ja treballava al nou institut.

El canvi ha estat motivat únicament per qüestions laborals. Crec en l'educació pública i, per tant, estic segur que és el lloc on haig d'exercir la meva professió.

Desitjaria que tinguéssiu clar que m'heu ensenyat moltíssim i que sempre us portaré dins meu. A més, espero que hagueu après alguna cosa de mi i, si més no, us hagi obert un xic les ganes d'aprendre.

Recordeu sempre:

1.Penseu! No deixeu que els altres pensin per vosaltres! Mai!

2.Estimeu! Si estimeu els vostres, tot us vindrà de cara!

3.Divertiu-vos! La vida és un joc, no deixeu mai de jugar!

Finalment, us deixo aquí el primer dictat que vaig fer amb TOTS vosaltres, recordeu... si només els rics estudien... només els rics sabran!

I com sempre us he dit abans d'acabar la classe: Gràcies per venir!

No el coneixia de res (1978)
(Raimon)

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.

Fou després d'un recital
amb censura i amb permís,
com fèiem els recitals
llavors en aquest país
que sembla tan indecís.

De tantes coses parlàrem,
del que hem viscut i del que viurem,
del mal que ens han vingut fent,
del poc que hem après encara,
del molt que ja hauríem de saber.

Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.