dilluns, 18 de setembre de 2017

Carta oberta als alumnes d'Arrels

Estimats alumnes d'Arrels;
com ja sabeu, des de fa uns dies no treballo a l'escola.

Primer de tot m'agradaria dir-vos que em sap greu haver marxat sense acomiadar-me, però ha estat un canvi d'un dia per l'altre. Vaig comunicar la meva dimissió a última hora del dia i, a l'endemà, ja treballava al nou institut.

El canvi ha estat motivat únicament per qüestions laborals. Crec en l'educació pública i, per tant, estic segur que és el lloc on haig d'exercir la meva professió.

Desitjaria que tinguéssiu clar que m'heu ensenyat moltíssim i que sempre us portaré dins meu. A més, espero que hagueu après alguna cosa de mi i, si més no, us hagi obert un xic les ganes d'aprendre.

Recordeu sempre:

1.Penseu! No deixeu que els altres pensin per vosaltres! Mai!

2.Estimeu! Si estimeu els vostres, tot us vindrà de cara!

3.Divertiu-vos! La vida és un joc, no deixeu mai de jugar!

Finalment, us deixo aquí el primer dictat que vaig fer amb TOTS vosaltres, recordeu... si només els rics estudien... només els rics sabran!

I com sempre us he dit abans d'acabar la classe: Gràcies per venir!

No el coneixia de res (1978)
(Raimon)

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.

Fou després d'un recital
amb censura i amb permís,
com fèiem els recitals
llavors en aquest país
que sembla tan indecís.

De tantes coses parlàrem,
del que hem viscut i del que viurem,
del mal que ens han vingut fent,
del poc que hem après encara,
del molt que ja hauríem de saber.

Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.



dimarts, 5 de setembre de 2017

Relat del presoner

Posa aquella cançó, si us plau, aquella del presoner. Presoner de no sé què. D'alguna cosa que no podia tenir. Quan l'escoltis recorda el que no tens, pensa en si ets presoner del quadre que vas dibuixar.
Negre com el carbó, cabell de passions enceses més de flama que de foc. Qui li pentinarà el monyo mig desfet que saluda a dalt de tot? Qui el desfarà estirant el seu bastonet amagat? Qui li recollirà el floc per sobre de l'orella? Un dit afortunat el que li posi bé i aprofiti l'ocasió per acariciar de les galtes a les celles. Un dit que es protegeixi d'un gran front amb una marca singular, única. Aquesta no, que no desaparegui, si us plau!
Alguns encara gosaran no mirar-li els ulls orientals, tancats de tant no dormir diran uns; tancats de tant somriure, sabrem els altres. I és que les galtes, aquestes galtes prominents, empenyen les parpelles amunt i abaixen el nas avall. Galtes per menjar, per besar, per dibuixar unint faç amb faç. Qui s'atrevirà a besar-li el mentó que protegeix la seva vida? Aquests llavis prohibits, aquestes dents salvatges. Resta tot quiet ara a l'imaginari, però es mou lluny d'aquí.
I mentrestant, el poeta es queixa, s'enfada, renega. El poeta és burro. Tantes estrelles per gaudir i, a vegades, encara es pensa que la que brilla més, la que té vida pròpia, la que és diferent i única.....  el mirarà.
De fons se sent "Torno en unes hores" rebotant contra l'eco infinit de l'Univers... i des d'aleshores ella ja no li ha demanat que tornés.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Relat de la plaça

En Quimet llegeix el diari mentre la seva dona el mira. Fa molts anys que vénen al bar Felip. El cambrer els fa, gairebé cada dia, la mateixa broma. Com sempre demanen el mateix, la conversa acaba sent repetitiva. A la taula del costat, en Joan mira el mòbil, espera el missatge de la seva amiga. Ara és el millor moment per escriure's amb ella, ja que la dona no està amb ell, segurament està a la plaça, al costat de la farmàcia, parlant amb la Nuri.
El Quimet demana la nota i la seva dona li recorda que han d'anar a comprar, tornen a parlar, altre cop, de quan els dos anaven a plaça a comprar. Ara ja no hi van, tenen un super al costat de casa i hi compren allà per comoditat.
El cambrer els porta la nota, els fa una broma i segueix caminant fins arribar a una taula on una parella d'alemanys esperen la seva comanda. A la safata duu un croissant, una copa de vi blanc i un cafè. Els serveix i els diu bon dia en un alemany ben estrany. Ells l'entenen i valoren l'esforç, responen amb un bon dia en un perfecte accent germànic.
Per la plaça del bar Felip passa una ambulància, no porta les sirenes ni va ràpid; però la Neus i el Miquel, que també estan esmorzant, comenten la jugada: "A saber quin avi s'ha mort ara... amb el fred que ha fet aquests dies...". Aquest comentari no agrada gens ni mica en Josep, un senyor de noranta anys que, com cada matí, està fent un cigaló ben carregat de rom dues taules més enllà. Per molts anys que tingui conserva l'oïda perfectament.
El sol il·lumina la façana principal de l'esglèsia. Una parada de fruita comença a omplir-se de compradors. La brisa arriba fresca i els autòctons vesteixen amb jerseiet finet, quan fa dos dies anaven amb samarreta i banyador. 

La tardor arriba al camp del senyor Pla just quan toquen tres quarts i la Martina s'asseu al banc de marbre.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Relat dels pensaments

Són les dotze de la nit. En Josep no pot dormir. Ha tingut un dia molt dur a l’oficina i quan ha arribat a casa ha provat d’emborratxar-se, de seguida l’alcohol se li ha posat del revés. Ha vomitat. Ha parat de beure. Com estava neguitós no ha pogut seguir llegint una novel·la amorosa que té per la meitat. La va comprar a una benzinera entre Reus i Tarragona, un dia que plovia i que no tenia res a fer. Des d’aleshores que s’endú la novel·la amunt i avall, tot i que quan reprèn la lectura la tanca després de llegir un parell de línies. L’obra es diu “Justina, la bella flor”; però aviat s’haurà de titular “La interminable”. 
Com no pot dormir, s’alça del llit i camina una estona. Dóna un parell de voltes a la taula del menjador, encara hi ha les restes del sopar: un plat, un got, una forquilla i una ampolla d’aigua buida. Mentre camina, mira el mòbil. Cap novetat. Tot igual: ni trucades ni missatges. Entra a un parell de xarxes socials, potser així es distraurà i agafarà el son. Res. Tot és avorrit, però no prou com per fer-li oblidar el dia de merda que ha tingut.
Pensa en enviar-li un missatge a ella. Obre el xat. Mira la seva foto de perfil. Tanca el xat. S’asseu al sofà. Torna a obrir el xat, torna a mirar la seva foto. Es coneix a la perfecció las seves faccions, la seva mirada, la posició dels seus cabells. Tanca el xat.
Comença la cursa. Milers de neurones corrent a una velocitat trepidant. Preguntes, respostes. Preguntes, incògnites. Revisió de passat, preguntes; hipòtesi de futur. Manca de respostes. Els seus pensaments són un circ. Només hi falten un parell de pallassos tirant-li les pilotes de goma que fan servir pels seus jocs malabars.
Obre el xat. Escriu. No ho envia. Esborra. Tanca el xat. Davant seu un equilibrista creua de paret a paret sobre un fil molt prim. Porta un pal llarg agafat per les dues mans. No caurà, és molt bo.

Una altra vegada prova d’escriure i enviar. No ho fa. Tira el mòbil a terra. La pantalla es trenca. Per fi té un motiu per deixar de pensar en el fastigós dia que ha tingut: demà haurà de gastar-se uns euros en arreglar el telèfon.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Relat del genet

Creu el genet...
que el vent que l’empeny enrere,
brut d’animes mortes,
ple d’ulls esquinçats,
acompanyat de ferum ingenu,
podrà al terra tirar-lo demà?

No creu res, perquè no sap,
ni tan sols, ni encara ni sabrà,
si la brisa el recorda,
ni que sigui només un instant.

I de què servirà?
Els genets no es pregunten,
sinó és necessari, res que no els importi.
Importarà, doncs. Ho necessitarà; o no.

Seguirà galopant,
avançant fins noves fites,
arribant a les fronteres
de ments novelles i
de vells dements.
Continuarà cavalcant,
sentint el dubte i la incertesa
de les lletres esborrades
de les cartes no enviades.

Cavall que guies el genet,
tingues pietat dels que
han demanat perdre’s en el camí.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Relat de la doctora

Els mateixos moments, els mateixos segons, tot controlat. Color blanc a les parets, color verd als vestits. Les memòries no pinten els llits. Posa el malalt estirat, treu-li la roba, vesteix-lo amb una bata barata. Presoner, no d'amor, sinó de bisturí. 
Una rosa al got. El got transparent sobre la taula de fusta. Dos llibres tancats al costat del got que té una rosa sense aigua. La doctora amor escriu una recepta i li dóna al pacient. No tardi en tornar, vull veure'l altre cop.
La porta es tanca i ella s'alça. Mira el seu mòbil, no hi ha res de nou. El torna a deixar a la taula que té una rosa dins d'un got sense aigua al costat de dos llibres tancats. Ni una mosca, ni un mosquit, només l'aire acondicionat trenca el silenci d'un ambient enrarit. Doctora, recordi que l'estem esperant; deixa anar la infermera.
A la sala blanca tothom està preparat, quan arriba ella respiren a fons i es posen a treballar. El pacient està obert de dalt a baix. Potser us heu passta amb el tall; els retreu ella. Passeu-me l'oxitocina, el deixarem ben tocat.
Un infermer, silenci. L'altre, també. Les altres, també també. Tam tam, el so de les mirades, ningú no parla i les ombres resten quietes. La doctora amor es treu la mascareta protectora i crida fort: voleu fer el favor de donar-me l'oxitocina?
Una de les sanitàries s'espanta, se li cauen les gases que té a la mà. El pacient continua partit en dos, sense cor que bategui, sense oxitocina que entri. Algú li ha robat la sang, la vida.
La doctora amor esbufega. Tira a terra els estris del seu costat. Es treu la bata cara. Renega. Surt de la cambra. S'asseu a la sala d'espera. Parla amb un dels familiars del pacient. El seu estimat és mort, no busqui culpables.
De retorn cap a casa, la doctora es posa la mà a la butxaca. Treu el pot de pastilles i se'n pren dues. No pariré, no estimaré; però seran totes per a mi.


diumenge, 20 d’agost de 2017

Relat de casualitats

Somnio tant que els somnis se’m trenquen. Aleshores el Buda es presenta i em dóna una rosa. El vent li treu unes fulles i em quedo només amb el calze.
Podries parlar, podries dir-me res, però no ho faràs, i seguiré escoltant el silenci de la brisa muda i dura. Sense estams no creixeran més roses, sense un roser florit no hi haurà jardí. A mesura que el temps passa, el jardí deu créixer a alguna altra casa. No tinc jardí, no tinc casa; hauria de mudar de somnis. Malgrat tot, em poso uns mitjons grocs i segueixo el voral cap a la platja. Qui sap si allà veuré el sol amagant-se darrere les onades.
La sorra se m’escapa entre els dits dels peus, no veig la meva rosa. Què estúpid! Només els somiatruites creuen en les casualitats. I ara, per creure en absurdes ocasions casuals, torno a estar amb la rosa sense pètals, amb el Buda sense temple, amb el cor sense brisa.

Relat de Barcelona

Correré pels teus carrerons, els que em vas prestar per provar l’aigua de València, els que em vas regalar per caure mig mort sobre l’asfalt. Ho faré com el dia que em vas acollir, enfilat a dalt del carrer més alt, al costat d’un parc on jugàvem a pilota i ara hem de pagar per fer-lo nostre.
Seràs meva, com sempre has estat de tots; dels que dormen al carrer i tenen por de mirar als ulls, dels que entren acompanyats de grums vestits de gris, dels que obren a les sis i dels que a les sis ja treballen.
Trepitjaré el teu asfalt amb força, gastant la llamborda florejada que m’enamora. Saltaré pels bancs que ens han robat els alcaldes d’esmoquin i el sector privat. 
Fumaré d’amagat al costat dels avis que reneguen dels nous veïns, un Ducados mig mullat, d’aquesta pluja que no ve mai i quan ve causa tants estralls.
Em beuré aquesta birra tan nostra que es fa a un centenar de quilòmetres d’aquí; me la beuré sol o en companyia, dependrà de la sort de parlar amb qualsevol desconegut, dependrà de si portaré un llibre sota el braç.
Sant Antoni i el Raval, dos encants purs que a poc a poc tornen a mudar, no serà ni la primera ni l’última vegada, per molt que els voltors ens l’omplin de pisos buits. La Gràcia isolada, que cada cop s’acosta més a la moneda de la Diagonal més cara. La Barceloneta del furt i la mariscada, no me la traurà ningú i tothom se l’endurà; allí seguiré esperant el somriure del iaio del bigoti ple de cervesa, el turista de tors nu i la cambrera enfadada. Bogatell és la meva platja, amb la seva aigua que em recorda la meva mare. 
De Zona Franca a Pedralbes, de la Meridiana a Les corts; Barcelona crida perquè el silenci de matinada és dur. Seran les tres i començaran els cants dels joves que es mouen del Paral·lel. Arribaran les cinc i la Gran Via donarà esmorzar als amants més soferts.
Quan el sol surti per La llotja creuaré les Rambles que ens han tacat, altra vegada, per tornar-la a netejar amb la nostra Pau.
No tindré por, ni ara ni mai; perquè tot el que m’has donat és l’acollida d’una mare que obre els braços als seus fills, vagin tapats amb vel o mig despullats i les butxaques plenes.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Relat d'humit

Olor de color lila, gust de record cremat. Ryan Adams cantant al presoner de l'amor. Gotes seques lliscant per una pell gastada. Aviat la catifa tindrà tanta pols que ningú no la voldrà usar. Però ell segueix allà, operant tots els cossos que els infermers li entren a la sala. És una persona màquina, no sent res per aquells membres mutilats, per aquells homes i dones que arriben trepitjant el llindar de la mort. Bisturí, tisores, cosir i cosir. Un altre dia que passa igual, què pot fer ell? Què puc fer jo? Què succeirà si les peces surten del taulell?
La dama avança pel lateral, compte amb la torre, jugada perillosa; però el cirurgià és impecable. No hi haurà cap cor que pugui amb ell. Ni tan sols el cor mullat, amarat, xop, ofegat d'aigua, el cor que no li duen mai a la seva sala.
Gira les agulles del rellotges el dit, usa la mà per fer-les descomptar. Els núvols van enrere i l'aigua puja riu amunt. Fa molt de temps, quan ell era un aprenent, quan tot just començava a operar, un tren va aturar-se davant de l'hospital. Era un tren gairebé buit, vell, amb les cadires de cuir gastades i les llums del sostre fluorescents, moltes de les quals ni funcionaven. Tanta era la il·lusió per operar que no va aturar-se ni un segon per veure si el cos que treien del tren duia el cor a dins. Aleshores, a mitjanit, amb una rapidesa excepcional i una tècnica acadèmica fantàstica, va operar les dues cames, la mà esquerra, la cella i el pòmul del costat dret i part del llavi inferior. Va deixar aquell cos perfecte, tenia tan bon aspecte que va recomanar als infermers que l'enviessin cap a casa directament. Així ho van fer.
El tren va marxar. El cor de l'home també. Plovia. El vagó va perdre la capota per culpa del vent, però no va descarrilar, senzillament va desaparèixer horitzó enllà.
Un mes més tard, mentre operava un nen, l’anestèsia va deixar de fer-li efecte i el menut va obrir els ulls. Lluny d'espantar-se, el doctor va mirar les seves grans pupil·les i no va dir res. En el centre d'elles es veia un cor mullat, amarat, xop; que encara feia ressonar suaument els seus batecs. 
El dit índex torna a girar les agulles, però les col·loca al seu lloc, horari d'estiu; posició d'operació, bisturí... tall i sang. Un peó s'ha menjat un cavall. Són poques les fitxes que queden. Per algun lloc deu caure rodolant el cor humit. Ell sent els cops que dóna per sortir del seu amagatall. Ell ho sent tot, però fa veure que no sent res. 

La partida continua...

diumenge, 13 d’agost de 2017

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.
Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 
Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.
L'espai entremig és cada cop més gran.
L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.
I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Relat de l'espera

El nen no deu tenir ni tres anys. Juga amb una ampolla d'aigua que la seva mare li ha donat. Durant uns segons juga al costat d'ella, després, cansat de fer sempre el mateix, dona voltes al voltant de les cadires on estan la mare i la tieta. Ambdues porten un vel, tot i que una d'elles el porta mal posat i se li poden veure una mica el tipus de cabells que amaga dins de la seva roba protectora. Com no estan assegudes just una al costat de l'altra, sinó que resten en files diferents, per parlar entre elles cal que una de les dues es mogui i inclini el cos. Com és una posició incòmode, es recolze el cap amb el braç. 
Un parell de vegades, la que està inclinada, s'ha girat del tot, mirant cap a mi. Hem coincidit en les mirades només dos cops, però potser ho ha fet més dues voltes. Per mi, ella no es guapa, però potser els seus cànons són diferents als meus. To i el poc atractiu que li trobo, m'agrada mirar-la, té una cara molt noble, sembla bona persona. 
Quan no la miro a ella, giro el cap a la dreta. Un grup de noies joves esperen a les seves cadires. Una d'elles és guapa, però no prou com perquè jo comenci a tenir fantasies amb ella. Les veig xerrar i riure i aleshores recordo una amiga. No sé per què però em ve al cap molt sovint el seu record. Penso què estarà fent, si serà feliç, si encara em recordarà, si haurà aconseguit superar totes aquelles coses que li causaven neguit.

I a poc a poc la vida a l'aeroport em transporta, com les orenetes s'enduen els nostres somnis mentre esperem que les agulles avancin. 

diumenge, 6 d’agost de 2017

relat de l'ocell

Ocell que voles alt, puc veure't des de baix. Ocell que voles lluny, no oblido el teu camí. Allargaria el dit, augmentaria la veu, obriria encara més els ulls... tan sols per poder olorar el teu somriure altre cop. 
Ocell que bats les ales com qui esborra records, la teva drecera serà res per on hagis passat, però a l'ànima dels mortals serà carbó cremant en la pell nua.

Ocell que em deus haver oblidat, vaig prometre als Déus que callaria en el teu vol. Jo haig de callar, seguiré callant; però esperaré el teu cant diví, que sí pot donar resposta.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Relat de la deessa

Petita deessa que vas il·luminar-me, a hores d'ara ja no deus recordar ni qui sóc. Les Llums passeu pels camins de les muntanyes i traieu a tothom de la foscor; però un cop heu passat i la brisa torna a la calma, tot resta altra vegada on era. 
M'alegro de pensar que segueixes somrient a la vida. A les nimfes els hi agradaria disfressar-se de tu, mes mai no podran arribar ni a imitar-te. Provaran de tocar amb arpes i jeure al costat meu amb encanteris i raïms espirituals; però el cert és que aquella encesa restarà per sempre més amb mi; perquè era tant allò teu que era meu, que sovint et creia un mirall de la meva mirada.
A vegades les gotes neixen el mateix dia i, per desgràcia, no es troben fins que estan al mar. Estic segur que ja no voldràs tornar mai més a aquell riu que portava a un destí plegats, oh deessa; ho sé i contra voluntat estic segur que per tu serà millor així... Però costa tant pensar en les divinitats que m'han tocat sense voler-les tornar a tocar... que a vegades maleeixo el destí que em va separar de tu en caure com a gota aliena.
T'escric aquesta carta perquè a l'eternitat passen els mots, mentre que els records deixen de ser-ho quan un els oblida. Aviat m'oblidaràs, oblidaràs el pastor i el ramat, oblidaràs el camí per on has passat, i quan ho facis il·luminaràs tant el món que els humans, des de molt lluny, no podrem fer res més que gaudir en silenci de l'espectacle d’una l'estrella brillant al mig del cel. 
No importa si el caminant ara camina sol o no, importa que quan miri el cel veurà encara aquella llum que només donen les mirades tendres i salvatges, les essències pures, d'una deessa que sempre serà única. L'única estrella. 

Relat de dol

Dol l’aigua de la font
quan no pots abocar-hi els llavis
per sadollar l’ansiosa set de matinada.

Dol la dolça fruita madura
quan no hi ha forma d’atansar la mà
i rejovenir l’aspra boca
que ha de romandre tancada.

Dol l’aire fresc de la brisa
quan els pulmons no gosen eixamplar-se
i en ofec es queden
en veure la teva mirada.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Relat de l'u

Hi ha estrelles que moren de nit. S’apaguen i els nens ploren, perquè saben que no les veuran mai més. Els pares els renyen, ells no creuen en aquestes coses.
La lava atura el rellotge de la ciutat cremada. Si l’estrella no s’hagués apagat, qui sap, potser no hi hauria lava, potser no hi hauria ciutat cremada.
Altres notes sonaran en coixins solitaris. No totes les melodies han de ser nits de primavera. També hi ha temps per la fredor de l'hivern. Els miralls seran lirisme de subjecte, sense companyia, sense l’estat melangiós que acompanya qui vol no saber res de tu.
U és l’únic número amb el que un pot estar.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Relat de cartes

Carter que em robes les meves cartes, carter que em robes les meves respostes. Aviat ja no tindré esma per seguir escrivint, per continuar esperant, per… per perllongar aquesta espera incerta. Sé que segurament les robes pel meu bé, estic segur que ets un lladre de bon cor, però petit lladregot, no creus que fora millor una altra solució?
De nit veig com entres al portal, com rebentes la meva bústia, com sostraus epístoles que espero amb anhel. De dia observo com tens un ull sota control, és el vigilant de les meves sortides missives, no hi ha forma de que acabin viatjant cap al seu destí.
Casa teva feta de paper, paper de paraules que no són teves, que esperava meves i seves. I casa meva feta un silenci de paper, paper de blanc infinit.

Si per ventura arribés alguna lletra meva a bon port, si per sort deixessis de robar-me els meus mots; porta-li una rosa, oblida la carta, i lliura-li a canvi del somriure que m’indiqui el camí. 

divendres, 28 de juliol de 2017

Relat de l'ignorat


-A vegades em pregunto: i per què m’ignora la gent?

-No t’ignoren, simplement és que no vals la pena.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Relat del perdut

I de cop i volta, altra vegada el silenci. Un silenci buit de sons, de verbs, de paraula, de carícia i de ràbia. Un silenci ple de desesper, de sense sentit, de desorientació i de tristesa. Què bé deuen viure els sords sense sentir les crítiques, deuen dir. Què malament viuen els sords, que no saben si els critiquen. Poden els mariners tornar a terra sense sentir la brisa lliscant per la seva pell? Creuen els feligresos que compleixen el Credo si no escolten els sermons dels capellans?
La brúixola cau i no hi ha forma de saber quin és el sender. A la nit la caminada és fosca; si tens un petit lot que t'il·lumini, o si per ventura pots veure a dalt de tot de la muntanya un gran far, o fins i tot una cova amb un llum d'oli petit, et sents més alleugerit. Però quan dónes voltes i voltes i veus que has passat trenta vegades per la mateixa cruïlla, pels mateixos arbustos, saps que el bosc se t'està cruspint, saps que aviat cauràs al sòl, sense haver avançat, sense haver retrocedit. I evadit de tota responsabilitat, cavaràs un sot i posaràs el teu nom, t'enterraràs i deixaràs senyal sobre la humida terra arenosa. Aquí descansa un home perdut, que es va perdre de forma voluntària, però que volia trobar la sortida malgrat ningú no li va encendre el llum.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Relat de l'escut

Li deien escut i semblava un miratge,
es creien els protegits i queien com salvatges.
Si la defensa és una arma mullada
sovint t'ataca la marinada.

No esperis que la brisa
et pentini de nit i de dia,
ni que arribi la veu a l’albada,
el missatge és silenci, és mort,
és tot el que no desitjaves.

I continuaràs mirant les estrelles
com si elles, tan lluny,
allarguessin la mà; fossin teves,
fossin seves, s’unissin en la mirada.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Relat de les estrelles

Aviat serà de nit, vull creure que podré sortir a veure les estrelles. Però si segueixo sense ulls hauré de conformar-me amb escoltar-les. És tan llarg i profund el silenci en la foscor. A vegades, quan un és capaç de concentrar-se molt, és possible sentir la brisa que s'escola entre les galàxies. Ve de lluny, arriba cansada, com un alè somort, pendent d'una confirmació quasi vaga. Alguns no la podran sentir, diran que només hi ha absència. Però és en el buit de l'univers on s'omple de llums el firmament.
Seguiré lluitant per trobar els meus ulls, arrencats de ràbia per culpa del destí. Seguiré mentint-me dia a dia, creient que el meu fat no és el de Tirèsies. Seguiré somniant un amor més gran que el de Salomó. Seguiré la meva croada per sobre dels esquelets nocturns.
I quan la creu em sigui clavada, quan tota esperança hagi caigut de l'infinit al zero absolut, resistiré amb la meva il·lusió ventada. 
Del desconeixement de la resposta en surten enigmes dolorosos. Allà dalt, on les deesses es riuen de mi, continuaran escoltant la meva insistència numantina.