dijous, 25 de maig de 2017

Relat de la ciutat

Em crema la ciutat,
tota plena de músculs,
em crema la ciutat
on han tancat les llibreries.

Foc a l’asfalt dels regidors pudents,
sota l’ombra de pisos buits
i cors plens de dolor i sofriment.
Han matat l’extensa alegria
d’aquells bancs de migdia compartits
entre coloms i avis contents.

No tornaran aquells bars
de cigaló i olives,
mentre creixin hotels arran
de places buides i cotxes cars.

No tornaran els poetes a la melodia
d’odes antigues i noves,
mentre segueixin fent fora veïns
de tota la vida.

Em crema la ciutat i em descalço
per cremar-me amb ella,
sento l’ardent plaer de la tortura
d’un ésser abandonat sota la rella. 

diumenge, 21 de maig de 2017

Relat d'hivern

M'és impossible recordar quan va succeir exactament, però sí rememoro amb precisió com va ser que aquell turment em va despertar. Estava plàcidament descansant dins de la meva caixa de roure, amb els ulls clucs i els llavis segellats per l'amor a l'eternitat. No tenia res dins meu que necessités sortir i expressar-se, però de cop i volta, com quan el llamp cau sobre el tranquil camp d'estiu, una llum va il·luminar les meves parpelles. Sense poder-ho evitar, els pensaments se'm van fer obscurs i la vista clara. Vaig obrir del tot la visió nocturna que m'envoltava, vaig encendre la boca de bat a bat buscant un alè d'aire desesperat.
Dins de la meva estreta cambra, on normalment només jèiem la meva ombra inexistent i jo, m'acompanyaven dues figures humanes, o no; si més no eren femenines, o això podia intuir per la sensualitat dels seus cossos esvelts i atractius.
No hauria gosat mai de dir que aquell llit on passava llargues estades durant l'hivern pogués ser tan gran. Les dues noies tenien el cap recolzat sobre el meu cos. Les seves quatre mans es movien acariciant el meu cos, completament nu. Per un moment el meu desig fosc i depravat va pensar que seria una bona ocasió per besar-ne dues a la vegada. El problema fou que cap d'elles semblava tenir aquestes intencions. Cada una de les seves mans tenia dos dits, cada dit una ungla ben llarga, que esgarrapava la meva pell fins a tallar-la. La sang brotava sense pressa, tan a poc a poc que elles podien xuclar-la suaument sense que s'escampés per sobre del meu cos.
Els seus cabells, negres com el carbó, no em deixaven veure què feien més a baix del meu tòrax, però sentia sorolls estranys que m'incomodaven. La vista que tenia des de la meva posició era limitada: els seus dos clatells. De tant en tant elles es giraven i em mostraven els seus llavis ensangonats. De les dents els penjaven coses més sòlides que la sang, però era incapaç de saber què era. Vaig aprofitar el moment per allargar els braços i amb els meus dos dits índex recórrer les seves espatlles nues. Tenien una pell fina i suau, només trencada per un parell d'ales plegades cadascuna. Els seus plomatges eren llargs i de ben segur que, quan estenien les ales, deurien  fer més d'un metre de llarg. Em vaig atrevir a baixar per sota de la seva cintura. Tal i com estaven col·locades al meu costat, els podia tocar les natges sense problemes. Ambdues vestien unes petites calces del color del seu cabell, de les seves ales i del seu opac cor. Valent com em creia, amo i senyor de totes les meves voluntats, vaig proferir un parell de gemecs mentre movia la cintura cap a munt. Sabia que m'estaven cuidant els baixos i allò em posava a mil.

Encara deuria estar sota els efectes de l'opi, encara deuria estar reclòs al meu taüt hivernal. El record no se'm presenta net i clar. Malgrat que sí les veig encara a elles dues girant-se i apartant-se als costats, amb els llavis vermells plens de sang i les dues mans agafant a trossos el meu membre viril arrencat del meu cos.

dimarts, 16 de maig de 2017

Relat de l'H12

Aniré a buscar l'autobús H12, la setmana passada. Ho faré des d'aquí, sense moure'm. Pensaré en tu mentre camino cap a la parada. Recordaré els nostres moments a cada passa que faci des d'ara fins l'any passat. Doblegaré aquest món mecànic ple de quitrà que m'envolta. Ho faré en una mitjanit plena de dimonis i de ruïnes romanes.
Un cop validi el tiquet, buscaré on seure. Al fons, a l'últim fila, com aquella vegada, en la que tres setmanes més endavant seurem tots dos, plegats, junts, units, un sobre l'altre, amb les mans agafades i el cor bategant al ritme dels sots del carrer.
Brillant serà la vista de les finestres, amb gotes, amb aigua ruixada d'un matí hivernal, a ple estiu. La calor arribarà quan estiguem pensant que no estem junts. Succeirà un dia i un altre, sobretot els jorns laborals.
Aleshores, quan l'autobús arribi al meu destí, allà on tu i jo estarem, tancarem aquell llibre que ens haurem llegit durant el trajecte. Tu eres ahir, jo avui. Tots dos junts formant un passat ple de futur més fora que dins de l'H12. S'acabaran les pàgines i ens direm adéu, fins demà, si ens atrevim. Per si de cas, tornaré, amb el meu llibre a la mà.

Relat de platja

Pren la tovallola entre el tel del mirall. Les gotes cauen i desfan la seva mirada turbulenta. Cada segon que passa, cada instant que s’esvaeix, la distància és més curta. No es veu ni rastre d’ell ni d'ella, però ambdós se senten forts agafant els mànecs de les dutxes. Cadascú el seu, amb força, amb delit. És prohibit, és sentit.
Proven de passar la mà pel vidre entelat, però no poden esborrar el que han pensat. Dos cossos nus sota l’aigua calenta, tan lluny, tan a prop.
Ai mare, que algú vingui a tancar l’aixeta, que algú aturi aquest foc roent que creix en la distància.
Cara angelical en la que s’hi amaga un dimoniet entremaliat amb ganes de jugar. Aquests ullets que s’oculten sobre unes galtes encisadores... qualsevol es desmaiaria en veure el somriure que desprenen els seus grans llavis sota del seu nassarró marcat. Ulisses lluitant amb les sirenes. No les escoltis, no les miris. Però per sota del vel que li cega els ulls, el desig la veu xopa, humida, cridant el seu nom en veu baixa.
De cop i volta els dits viatgen per posar-li bé els cabells, per baixar de les temples fines les petites i belles sines, baixen entre les selles, per recórrer aquesta cara que imanta, fins arribar al coll que l’atrau cap a l’infinit. Tot s’esborra. Tot altre cop es borrós. Però els seus llavis són al seu coll, suaument primer, a mossegades després.
S'ha llevat suat, amb febre, deu haver tingut somnis a la platja.

dissabte, 13 de maig de 2017

Relat de gats

Una nit d'estiu, no molt calorosa, però amb l'aire prou càlid com per tenir les finestres obertes, estava jo llegint El gat negre quan una ombra va ocupar part de la visió nocturna de la marquesina.
Entendrà el lector que la llum de la lluna era prou forta com per il·luminar tot allò que no podria passar desapercebut. Lluna plena, cap núvol i, de fons, els Perseids caient a comptagotes.
M'agradaria aturar-me en la descripció d'aquella ombra perquè va provocar, fet que no succeïa mai en mi, que deturés la meva lectura i col·loqués el dit índex sobre una de les paraules del conte. Ho vaig fer per no perdre'm en la lectura; un simple gest que més tard m'adonaria que hauria estat premonitori. El dit assenyalava el nom del felí fictici, del borni endimoniat, de Plutó. I mentre allà seguia el dit, la meva vista es dirigia cap a l'única sortida de la meva habitació. Aquella finestra oberta per on m'agradava notar l'aire calent entrant a batzegades. Allà vaig veure'l, mirant-me, amb un ull obert i l'altre tancat. El seu pèl negre, més fosc que la nit que l'envoltava, lluïa uns detalls blancs frontals. De principi no vaig poder endevinar què simbolitzaven, però a mesura que vaig obrir les pupil·les i el vaig veure millor, em vaig adonar que els pèls blancs formaven una forma característica, singular, peculiar; totalment volguda per qui li hauria dibuixat amb pintura blanca. Podia llegir la lletra R, la mateixa lletra per la que començava el nom de la meva dona.
Espantat, vaig provar de treure el dit de sobre les lletres d'aquell conte, però no tenia prou forces per fer-ho, m'havia quedat bloquejat. Tenia la necessitat imperiosa de tancar el llibre i sortir corrents a buscar la meva amada. Necessitava abraçar-la, besar-la, dir-li que l'estimava per sobre de tot. Per un moment m'havia imaginat que el gat venia a anunciar-me qualsevol mal i, ben mirat, jo encara no estava preparat.
Sentint només els batecs del meu cor i amb la vista clavada sobre aquell ull brillant que em mirava fixament, vaig moure la mà esquerra buscant alguna cosa amb la que defensar-me. Em sentia totalment indefens, atacat, ultratjat, violat. Algú, alguna cosa, un gat misteriós, m'estava violentant amb la seva mirada inquisidora.
Després de tirar el pot amb els llapis que sempre guardo a l'escriptori, per si em ve de gust escriure històries de por a mitja nit, vaig trobar alguna cosa dura, la procedència de la qual no sabia d'on sortia. De tota l'habitació els meus ulls només podien mirar aquella silueta sinuosa clavada a la finestra. Vaig canviar aquell objecte pel meu dit índex i per fi vaig tancar el llibre. En fer-ho, quina alegria, em vaig sentir capaç de girar el cap i abandonar aquell ull que em perseguia. Aprofitant el moment de gran valentia, vaig córrer cap a la porta i vaig sortir de l'habitació. Els meus peus volaven de tant com corrien, el meu alè sortia disparat entre els meus llavis secs, el meu collar em premia amb força i m'ofegava per instants, però el meu objectiu seguia allà, a la seva cambra nupcial. La porta era entreoberta i vaig col·locar-hi una de les meves extremitats suaument per poder-la obrir del tot.
De cop i volta, la meva respiració tornava a ser normal, em sentia alleugerit. Ella, la meva estimada, seguia estirada sobre els seus llençols de seda negra. Encara duia el seu pijama blanc, ple de botons i traus. Els seus ulls romanien tancats i els seus llavis eren morats.
Endut per la passió que sempre em creava, vaig acostar els meus llavis als seus. Olorava tan bé que no podia evitar acariciar-la amb la cara. Estàvem els dos tan junts, tan units, que la meva llengua se sentia més atrevida que mai. Vaig llepar-li les galtes, el coll, els pits... Vaig acostar-me a la seva blanca mà i, a la vegada que tancava els ulls amb força, vaig mossegar-li l'únic dit que li quedava.
Per les meves dents rajava la sang de la donzella del castell, el meu amor, la meva Rosa sense espines. El seu dit, com si fos una branca d'un roser, lluïa entre la meva afilada dentadura. M'agradava sentir-la meva, m'agradava endur-me-la a la meva cambra. D'un salt, vaig baixar del llit i, a quatre grapes, vaig retornar al meu racó de lectura, on m'esperava el conte, el gat a la finestra, i el punt de llibre del dit de la meva estimada.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Relat del 92

L'any 92, jo tenia dotze anys. La meva mare en deuria tenir gairebé cinquanta. Els dos ens teníem l'un a l'altre. Per aquelles dates, jo me l'estimava, però no sabia què volia dir estimar. Ara me l'estimo, però no la tinc per poder-la estimar.
Recordo que vam anar a veure un partit de ping-pong. Eren les olimpíades, tots teníem ganes de participar! De veure els millors, era igual la disciplina, qualsevol esport era una festa. Recordo una cua enorme, la meva mare parlant amb qui sempre ha sigut la meva segona mare, i jo jugant amb el meu fals germà. Crec que al final no vam veure el partit, crec que no vam entrar al poliesportiu on se celebraven aquelles proves; però vam viure de prop l'emoció del moment, les ganes d'entrar i de participar. I és que a casa érem molt de fer aquestes coses, fer i no fer, quedar-se a mitges, però sortir content d'haver passat l'estona.
Ara a vegades la recordo, al meu costat, l'observo i la tinc present com si fos viva. Ella era una esportista, la millor, la campiona. Va sobreviure amb alegria i regals de felicitat la prova més dura de qualsevol competició. Li vam posar una medalla. Bé, al final no li vam posar, però ho volíem fer i ella ho sabia, el que passa és que sempre hem sigut de fer les coses a mitges. 
Ara res no s'acaba, tampoc el seu record. Com som així, no ha desaparegut per sempre, sinó que, com les olimpíades, la seva fugida està inacabada.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Relat de dents

La meva amiga era especialment guapa. Els seus rínxols de color atzabeja queien pels volts de la seva cara amb una alegria que només trobaven competidor en el seu somriure. Els seus ulls em despullaven cada cop que ens creuàvem les mirades. Tenia sempre por de mirar-la fixament, no fos que ella s'adonés dels meus obscurs pensaments. A vegades, però, sorgia en mi una actitud descaradament exagerada i oblidava la vergonya. Era aleshores quan, sense cap mena de por, em quedava mirant com les seves pestanyes obrien camí entre tots dos. Pensava en ella pensant en mi. Me l'imaginava imaginant-me a mi. Una suor freda recorria les meves parts més íntimes, totalment desprotegides. Ella somreia i jo em mirava el meu cos. Anava nu, completament. Ho podia suportar tres segons, no més. Un, dos, tres... i em venia al cap aquella veu baixa i colpidora... Bernice... Bernice... I tot el que ens envoltava a ella i a mi desapareixia. Ella somreia i em mostrava les seves blanques dents, plenes de malícia, de venjança, de superioritat. Em sentia tan esquifit i poca cosa que enrogia i el meu cor s'accelerava fins a fer-me tartamudejar.
-Ber... Ber...
-Calla! -Em deia ella. I tornava a somriure.
En aquest punt la resta de l'ambient apareixia net i clar. I ella marxava de l'escena. No podia fer res per retenir-la, perquè no tenia forces per a res. Era un simple ninot diminut. Amb prou feines baixava de la cadira on era. Passaven uns quants segons i recuperava, gràcies al soroll de fons de la vida normal, la meva estatura i la meva valentia.
Els dies van passar de forma natural, entre l'hivern i l'estiu els nostres cossos es van fondre en un. No recordo quan va ser, però la sensació que vaig tenir en ser dins seu em va evocar  a la primera vegada que vaig anar de caça. Aquell ocell a dalt de tot, volant lliure, piulant, movent les ales amb llibertat, buscant la seva família... Aquella au feliç es tornaria carn morta amb un simple tret. Un tret sec, fort, concís. I després, un cos nu, com si fos roba estesa, a voluntat del vent.
Vaig prendre-la suaument i la vaig guardar on tocava. Esperava que ningú no la trobés a faltar, ningú menys jo, és clar. Ja que jo sí que la pregava cada dia. No havia sigut mai un fervent seguidor de les històries de la creu. Creia en Freud i en Baudelaire, però els dies posteriors a l'acte d'unió, vaig iniciar-me en els temes bíblics com ho haurien fet els antics escolanets que sabien dels seus pecats. De nit, quan la meva cambra era obscura, encenia una espelma i llegia a la vora de la flama aquell llibre blau, ple de ràbia i de dolor. Aquell llibre de la creu gravada, que un dia em posarien sota la mà per fer-me parlar.
Un any va passar des del moment més feliç i trist de les nostres vides. Un any ple d'ella en mi, però sense mi en ella. Li parlava abans d'anar a dormir, conscient de què segurament mai no obtindria cap resposta que em satisfés. Va ser aleshores, en plena festivitat de roses, quan li vaig deixar anar:
-No he vist en tu més altres dents que aquelles amb les que em vaig començar a fer un collaret el dia de Sant Jordi.
Després, li vaig acariciar la mandíbula. S’havia aprimat molt, moltíssim. Recordo que no era una noia del tot prima quan me'n vaig enamorar. Tampoc era grassa, però la seva cara lluïa unes galtes carnoses i els seus malucs eren atractius i prominents, coberts d'alegria femenina. En canvi, la seva presència, 365 dies després, era radicalment diferent. Al veure-la cada dia al meu costat m'havia acostumat plenament al seu canvi. Gairebé ni me'n vaig adonar. Els seus ulls ara eren grans i profunds. El seu cabell, inexistent. La seva boca no es movia, ni tan sols quan jo m'imaginava que parlava.
Al seu darrere, una pissarra, on abans jo hi escrivia els esquemes de les meves novel·les, reflectia, al reflex de la flama de l'espelma, uns números inintel·ligibles per qualsevol que no visqués amb ella i amb mi. Semblava el dibuix que els presos graven a les parets, amb palets agrupats d'onze en onze. Amb números a sota de cada acotació. Amb una divisió escrita a dalt de tot. Tres-cents seixanta cinc dividit entre trenta dos.
El resultat no era enter. I això em preocupava seriosament.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017: Insensible!

Aquest Sant Jordi passa per la paradeta d'Stonberg!

Si véns el diumenge de 10:30 a 11:30 podrem saludar-nos i desitjar-nos bona diada.

I de pas pots comprar l'Insensible!

Recorda: Passeig de Gràcia, 82.

Bona diada!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.
Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.
El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.
Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.
Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

dissabte, 18 de març de 2017

Relat de metàl·lics

Sota un sol primaveral, el matí es presentava desconcertant per la Marta. Des de la seva finestra explorava els animals moribunds que s'arrossegaven per l'empedrat de la ciutat. Aquesta nit ha sigut dura, es deia. A la vorera de davant uns nois saltaven per sobre dels bancs i molestaven a unes senyores grans. A tocar del semàfor, un avi s'ho mirava tot amb un posat seriós. A saber què es deuen haver pres, es preguntava per dins.  A sota de casa de la Marta, dos joves seien a la terrassa del bar. Les cadires metàl·liques, aquestes que fan tant mal a l'esquena, eren trons reials on dos reis es prometien amor etern.
Ella lluïa les cames tant com podia, gràcies a una minifaldilla que, per qüestions inexplicables, tenia ajustada gairebé al melic. Ell tenia les mans llargues i investigava tots els camins que el destí li oferia. Si no fos per l'olor a alcohol que desprenien els seus cabells, el cambrer juraria que feia un mes que aquell xicot no es dutxava. A sobre de la taula, dos gots de tub buits, el gel encara desfent-se al voltant d'un cítric. Ni rastre de mòbils ni de xarxes socials.
Dos ulls connectats amb dos més, quatre ulls clucs gairebé a punt de tancar-se, dient-s'ho tot i més. Llavis secs de tant besar-se. Mans gastades de tant tocar-se. Cossos demanant, per favor, anar al llit per poder dormir fins l'endemà. 

dissabte, 11 de març de 2017

Relat de simpatia

Tenia la pell tan gastada que, quan seia, els ossos s'enganxaven a la cadira. Viatjava amb gasolina cremada sobre les seves sabates destrossades. Era culpable, era vida i era mort desesperada. Arrossegant-se pel terra de matinada, el seu lloc era un banc desmanegat del mig de la plaça quan arribava el migdia.
Un dimarts, 15 de juliol, quan la suor de la pell li cremava el cor, la va veure passar, va fer un gest, va allargar la mà. Va tenir-la a tocar, a menys d'un pam de sentir altra vegada la seva calor, però no es pot ser brau si s'ha sigut massa salvatge.
Va ser aleshores quan, enfonsat en el pou més profund de la seva vida, va tocar fons. L'havia tingut tan a prop que va poder viatjar enrere per no tornar mai més endavant. Allà, entre els mil quilòmetres que hi ha al pretèrit, estava ell. En aquella habitació obscura, tenebrosa, feta per no obrir mai les finestres,  s'havien colat massa ocells per fer-hi niu.
Assegut al terra, la contemplava ballant al ritme dels Stones. La música rebotava per les parets i retronava dins seu, la falta de mobles n'era la culpable. Una espelma il·luminava l'acció, una espelma amb la cera exhaurida fins a la meitat.
Porta'm amb tu, deixa que vingui a través dels tambors, vull conèixer Jesús plorant. Vull netejar-me les mans i saludar-te aquesta nit. S'acabaran els misteris i navegarem per les vermelles venes que ens beneeixen. Passa'm la goma, pressiona aquí i deixa'm presentar-me. Sóc com tu, sóc com ell, no porto cua, però ja me la deixaràs. Si vols saber el meu nom, allarga aquesta agulla, permet que sigui meva.
A ella no li calia roba per ballar, ni tan sols públic per ser adorada. Esvelta i blanca, el seu cos lluïa movent-se totalment nua sobre aquell terra de ciment. Feia dies que no es rentava els cabells, ja mostraven el color de les mines del seu pare. No duia joies, ni collars, ni tampoc cap anell daurat; tot i tenir el llaç més fort allà davant seu, assegut, amb el braç estirat i entrant a l'autopista de l'infern.
En altres èpoques aquella trobada hauria acabat bé. En altres temps els nois els haguessin recollit i els haurien portat a casa, cadascú a la seva. Haurien vomitat al costat del llit i tot temps hauria conegut el futur. Però aquella cita va ser com la de Dante, com la dels Stones, per etapes i mirant-se als ulls.
Encantat de conèixer-te, deixa'm que torni altre cop al principi, on el final es troba al banc desmanegat de la plaça de la ciutat. Deixa'm veure't altre cop a un pam de mi, movent la cintura i girant la cara per no mirar-me als ulls. Sé que vas notar el meu alè, el meu últim sospir escapant-se del meu cos per darrera vegada. Ho sé, perquè quan jo ja no hi era, una suor freda va recórrer la teva pell. 

diumenge, 5 de març de 2017

Relat de renyines

No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a dir-me res.
No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un no ha trobat mai.
Diuen que els professors de música toquen millor el piano que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes. Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no havien sentit mai, no coneixen a ningú.
Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol pujar.
Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me, estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca, massa vegades l'han intentat silenciar.
Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts llavis plens de punts de creu?

Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens renyin.