divendres, 28 de febrer del 2014

Relat de veïns

Els veïns del tercer quarta intenten veure una pel·lícula dels anys setanta. El director, un escossés molt primmirat, va crear un guió on els diàlegs passen a primer pla. No sentir-la bé i amb tranquil·litat seria un càstig per a uns cinèfils com ells.
El cas que ens ocupa transcendirà als mitjans de comunicació en els pròxims dies. I és que els veïns citats, efectivament, intenten -però no poden- veure i escoltar amb condicions òptimes el film premiat al festival de Branderfurguen.
A mesura que passen els minuts, marit i muller, que són els veïns que viuen al tercer quarta, s'alimenten d'un odi pausat. Per cada cop que escolten, un moviment lleu de cara. Per cada crit que senten, una bufada plena de renec interior. Els suen les mans. El cor els batega a un ritme infernal. Els dits dels peus es contrauen i traslladen la seva ment fora de la pel·lícula. Volen sortir al replà i picar al timbre dels seus veïns, que no paren de fer soroll, però van vestits amb pijama i no volen perdre temps canviant-se.
Finalment ella no aguanta més, s'aixeca i li deixa anar un crit al seu marit: "No podies fer-ho tu? No vals ni per això...". Surt del pis sense canviar-se, tanca la porta i truca al timbre dels veïns.
Obre la porta un home que ella troba atractiu, tot i que el seu modus vivendi la posa nerviosa. Aquests nervis impedeixen que parli amb claredat i s'entrebanca al demanar-li que no facin soroll perquè no poden sentir la pel·lícula que veuen. Ell la contradiu; només està ell sol al pis, és impossible que senti soroll perquè s'estava dutxant -per això l'ha rebut vestit només amb una tovallola-. Ella se n'adona i es posa vermella, demana disculpes i intenta marxar. Ell, però, li agafa la mà i l'estira fins enganxar-la al seu cos. Quan els dos llavis estan ben a prop, ell li diu: "La pel·lícula que veieu no serà aquella del director escossés dels anys setanta?". Ella afirma movent el cap, tot i que té unes ganes boges de moure els llavis per acabar l'escena amb un bes. Aleshores, ell conclou: "Jo de tu no seguiria veient-la, la protagonista viu plena d'odi i mata el marit per anar-se'n amb el veí".

dijous, 27 de febrer del 2014

Relat de disfresses

Quan de petits es disfressaven de policies, lladres, cuiners, pirates i superherois no esperaven acabar fent de delinqüents vulgars. Somniaven en ser els defensors del bé, els rebels de les causes perdudes que lluitarien contra el sistema, els xefs més importants i innovadors del planeta o els salvadors de la humanitat. Cridaven pel pati i movien les espases o la porra que acompanyaven les originals disfresses que els seus pares els hi havien fet. Tenien manilles, antifaç, barrets i tot tipus de decorat per convertir en realitat aquell món imaginari tan innocent i perfumat.
Ara s'asseuen al parlament i dictaminen lleis avorrides que no fan altra cosa que ofegar els més pobres. Ho fan mentre s'envien missatges calents amb les seves amants, vulgars meuques que han ascendit ensenyant cuixa als més adinerats. Al semicercle on es dicten les conductes de la societat no hi ha ni un pam de net. Ni tan sols aquells records ombrívols de febrer, en el que els nens eren només nens i, corrent pel pati de les escoles, no esperaven mai arribar a disfressar-se de botxins del seu país.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Relat d'ejaculacions

"Si em vols cuidar, fes-me ejacular". Repetia el Carles mentre acariciava els cabells de la Núria. Ella mirava la paret de davant i continuava movent la mà sense parar. Si li haguessin canviat aquell penis per una forquilla i un bol amb una clara d'ou hauria aconseguit que es muntés. Mentre movia la mà amb una destresa professional la seva ment retornava als anys vuitanta, quan tenia una botiga de roba i vivia d'una altra manera.
Va ser aleshores quan va conèixer el Félix, un home de la seva edat que estava obsessionat amb la moda. En poc temps van forjar una bona amistat i, tot seguit, van crear una línia de disseny exclusiva per a homes amb trastorns mentals. De colors clars, predominaven les línies rectes, molt atrevides. La veritat és que no van tardar en rebre crítiques, la majoria d'elles positives. Tant que es van posar de moda i, durant un temps, molts homes de la ciutat caminaven pel carrer amb una camisa de força posada. Després vingueren les denúncies, les calúmnies, les injúries. Van ser repudiats pel sector i, naturalment, pel mercat. En poc més d'un any, la Núria va haver de tancar la botiga i el Félix va tenir tants atacs psicòtics que van haver de tancar-lo en un centre de salut mental. Des d'aleshores ella el visita cada dilluns, l'únic dia de festa que té. Quan surt del prostíbul, puja al pis de dalt i saluda el seu antic soci. Li dóna de menjar i, abans de marxar, el fa ejacular.

dimarts, 25 de febrer del 2014

Relat de grocs

Recordo quan estava assegut en aquella vella cadira de fusta de la Universitat. Un home em va dir: "Noi, hi ha gent que neix per dir coses que els altres mai sabran dir". També em passa pel cap un fragment d'un documental, on qui era la parella d'en Dylan per aquells temps comentava: "El recordo escrivint coses que ningú entenia, ni tan sols jo sabia de què parlava, però tots sentíem alguna cosa quan ho llegíem". Em ve a la ment la màxima d'un gran escriptor d'aquest segle: "Sé que he nascut per dir coses, jo sóc diferent". A vegades les neurones també em parlen d'aquell alcohòlic que va escriure i escriure sense saber que es convertiria en un referent del segle.

Però quan no penso en tot això, quan em converteixo en una ovella igual que les altres... Aleshores agafo les pàgines grogues que el missatger em deixa mensualment a la porta del meu pis. M'agrada llegir-les. Hi ha un rerefons únic, diferent, variat i, sobretot, molt comercial que les fa superiors. La resta, porti o no telèfons, no m'interessa, tot plegat és massa complicat.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Relat de rosaris

Obre les portes del seu vell Ford quan ella arriba al taller. Fa dies que intenta arreglar-lo, però mai té temps per deixar-lo enllestit. Aquesta nit té una cita al poble del costat. Marc el Guspires vol recuperar l'honor que va perdre dues setmanes enrere.

Ella s'asseu al seu costat i li demana que no hi vagi: "No cal que ho facis, no seràs més home per anar-hi". Ell se la mira i li acaricia els cabells amb els seus dits bruts de greix. "Tampoc seré més home per quedar-me aquí. Hi ha homes que neixen amb un destí. N'hi ha d'altres que se'l creen a mesura que creixen. Jo no sé quin dels dos tipus d'home sóc, però només conec una forma de saber-ho. Quan tu t'asseus al voral i observes aquelles dues màquines marxar volant no t'adones de la ràbia que desprenen. Pots pensar que sóc egoista i només ho faig per mi. És cert. Però no t'enganyis, tu no pateixes per mi. Si jo m'estavello el teu cor es trenca, si jo desaparec la teva vida es trunca. Som dues ànimes mirant per nosaltres mateixos. Jo crec en mi i el meu pedal màgic conduint a tota velocitat pels revolts de la muntanya del nord de la ciutat. Tu creus amb les teves pregaries i el teu rosari gastat que tanta sort et dóna. I ara pensa, quina és la diferència, amor?".

divendres, 21 de febrer del 2014

Relat d'encàrrecs

A mig matí un home es va presentar a la seva empresa. Ella treballava plàcidament quan el timbre va interrompre la seva vida. Va haver de deixar les seves feines per atendre aquell comercial, carregat amb una maleta de cuir plena de tríptics i regals pels clients. Parlava molt ràpid, però es feia entendre bé. En poc menys d'una hora van firmar el contracte i ell es va convertir en el seu home dels encàrrecs.
Ella estalviava temps i podia encarregar-li coses mentre treballava. Així el primer dia li va demanar que anés a la verduleria. Ella passava les comptes de l'empresa i ell anava al verduler, comprava pebrots, pomes, alls, olives i plàtans i els portava la seva casa. Quan ella arribava a la llar ja tenia la compra feta i tot ordenat a la cuina.
El segon dia va servir per encarregar-li la compra de la rentadora, calia mirar preus i característiques, comparar models i escollir el millor. Ell ho va fer mentre ella treballava molt concentrada. Al final del dia es va trobar la rentadora instal·lada i amb la roba ja neta i estesa. Cada nit s'anava a dormir més contenta.
Ell dormia tranquil, sota la llum de la lluna, estirat a un replà de la ciutat. Estava content de tenir feina i esperava, qui sap, si algun dia podria abandonar la vida al carrer.
Cada jornada laboral li passava una proposta; ell l'acceptava de bon grat i ella se sentia millor que mai, descansada i sense preocupacions. Fins i tot un dia li va demanar portés papers a l'administració, va passar a ser el seu representant vital a l'ajuntament, firmant papers importants. S'acabava el mes i ella li va encarregar que li comprés una peça de roba interior. Ell ho va fer, va escollir pensant com li agradaria veure-la i li va guardar al seu moble de l'habitació; sabia que ell no la veuria amb la compra posada, però se la podia imaginar. Per fi va arribar l'últim dia del mes, just quan acabava el contracte que havien firmat. Ella va aprofitar aquell dia per demanar-li una última feina, havia de dur el seu cor sota el llindar del gran roure que presidia la Plaça Central.

dijous, 20 de febrer del 2014

Relat de grasses

Són tan grasses que no caben al llit individual, per això sempre busquen nois amb casa, per poder dormir amb ells en llits matrimonials. Mengen sense parar, no fan lletjos ni a dolços ni a salats; però la seva passió són els greixos. Poden menjar hores i hores, només s'aturen per mantenir relacions sexuals; tot i que, algunes vegades arriben al zenit quan combinen ambdues passions.
Vestides amb texans ajustats o amb faldilles que ensenyen cuixots. Mostren orgulloses el seu escot, amb el gran pitram per davant. Són atrevides i, algunes, porten robes transparents. No amaguen les motlles ni la celulitis. El seu objectiu és lluir per caçar.
Com abelles buscant mel vénen els homes excitats. Saben que allà poden trobar-ne de totes les mesures. Algunes passen dels cent quilos, d'altres no hi arriben, però totes tenen en comú la voluptuositat de les seves formes. Altes, baixes, rosses, morenes, amb ulls blaus o marrons. Són grans i es mostren sensuals. És el seu moment i no el deixaran escapar.
Al llit es posen a quatre potes, d'esquenes estirades o de cara; però mai a sobre, no voldrien pas xafar alguna de les seves víctimes. Col·loquen el mamellam protegint el cap dels seus homes. Porten llenceria de mesures exagerades. Talles grans per peces petites. Teles de seda sobre pells greixoses. Es deixen grapejar i escolten, excitades, com els hi profereixen marranades. Sovint els hi diuen grasses, panxudes, obeses, culgrosses, ventrudes, vaques... i elles segueixen cavalcant, saben que són el centre d'atenció. Agraeixen l'instant diví que els mascles els hi atorguen a cop de fuet.
La reunió anual de grasses ha arribat al Comptat dels Prims de Northwood.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Relat d'extres

Passen les cabres i compten els àngels. Caminen les ovelles i veuen els xais. Neden els peixos i observen el dimoni. Demanen, tot seguit, una dosi més. Un petit extra que els deixi viure en pau. No obtenen resposta i, aleshores, comencen a cridar. És un crit somiquer. No ploren, però ho sembla. Busquen el retorn als braços de la mare. Aquella dona que els sustentava quan eren petits i els donava tot allò que volien. Xumet, carícies, carantoines i manyagueries.
Els afalacs que cerquen no són enganys ni publicitat. És pura necessitat. Avui no estan dins d'aquelles cases de rics on dormien en bressols decorats amb dibuixos infantils. Ni tan sols són aquells nens pobres que tenien quatre coses per menjar. Són carn destrossada. Pell foradada. Dents negres i caigudes. Una mirada tèrbola i unes ungles trencades. Roba esquinçada. Sabates sense sola. Pantalons bruts. Són el desgast material de la naturalesa humana. Unes ànimes vengudes a la glòria pagant un preu massa alt per poder-lo gaudir.
Altre cop demanen un extra, un extra per necessitat.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Relat d'immortals

Escriuen la història alterant-ne la veritat. Ho fan a tota velocitat. Són guerrers d'un exèrcit malvat dedicat a tergiversar els fets reals d'aquest món. Es dediquen a traslladar tot allò palpable en el món de l'intangible. Són mestres de l'escriptura. Afilen la punta dels llapis amb precisió. Esborren els errors comesos amb naturalitat i pulcritud. No s'atabalen quan han d'estripar els papers mullats sobre els que escriuen. Els seus uniformes llueixen amb vehemència el lema de l'empresa: "L'art és immortal".
El cap d'obres els vigila i evita que cap d'ells es distregui. Si algun dels soldats mou la ment del seu paper és castigat amb un fuet adoctrinador. Ningú gosa parlar. Només han de crear.
Diu la llegenda que un dia un d'ells es va sublevar, va demanar descansar i llegir, però no només els hi ho van prohibir, sinó que va rebre el trist final de la seva carrera amb l'amputació de la mà. Des d'aleshores tot és silenci i obediència. Són creadors de l'art pràctic. Els nens han d'absorbir-lo, els grans han de fluir-lo, però el que no saben ni sabran mai és que l'art no serveix per a res.

dilluns, 17 de febrer del 2014

Relat d'odi

De nit aparca tots els seus complexes i es vesteix amb el més atrevit del seu armari. De nit, torna a ser la dona que va seduir la Ciutat de les Punxes. Llavis pintats. Escot marcat i camisa ajustada. Faldilla curta, mitges fosques i calçat de tacó alt. Camina movent el cul i no deixa ningú indeferent. Àvies que reneguen al seu pas. Avis que li tiren floretes. Conductors que es juguen la vida per veure com mou les natges.
De dia treballa de secretària. El cap l'obliga a vestir amb pantalons i americana. Ha de portar el cabell recollit com si fos un home i té prohibit pintar-se les mans. És un home més dins de l'empresa. Els companys de la feina no se la miren, les companyes en fan mofa. Quan hi ha reunió a la màquina de cafè, elles xafardegen i comenten les vestimentes ordinàries que ella porta. Quan hi ha aglomeració al lavabo de nois, ells parlen de totes les companyes de la feina, de totes menys d'ella, que és transparent i asexual.
A les dotze en punt, cada dia, tenen reunió el cap i ella. Tanquen les persianes del gran finestral del despatx. Se senten quatre crits ben forts i, a vegades, algun cop a la taula. La reunió sempre dura vint-i-cinc minuts exactes. Ella sempre surt amb els ulls humits, però sense plorar.
A dins, cada cop la mateixa escena. Ella fent d'ell. Ell fent d'ella. El soldat es vesteix de general i el general de soldat. El cap passa a ser la secretària i rep l'escridassada d'ella. Amb un regla li escalfa les natges mentre el despulla.
No hi ha pitjor humiliació que obligar a humiliar a algú. Provaran de ser treballadors normals. Intentaran convertir-se en ànimes transparents. Però en pocs minuts l'odi promou l'odi i la vergonya desapareix.

divendres, 14 de febrer del 2014

dijous, 13 de febrer del 2014

Relat de lladres

Ja fa dies que el Josep i el Marc analitzen tots els moviments de la Marta. Ella és una empresària soltera que porta un nivell de vida molt alt i un ritme laboral molt actiu. Ronda poc per casa seva, però els seus horaris són flexibles, es presenta a vegades a mitja tarda, o pel matí, alguns dies no es desperta d'hora per anar a treballar, però després no torna fins passades trenta hores. Aquest descontrol horari els porta de cap. Necessiten saber quan ella no hi serà i perpetrar el robatori de l'any. Dia rere dia han estat seguint-la, esmorzant al seu costat al bar del barri, escoltant les seves converses amb amics... En definitiva, han traçat un pla molt acurat que, per fi, ha trobat el seu moment. La seva estimada presa ha marxat aquest matí a un país nòrdic, el control sobre ella és tal que saben els horaris dels vols, els hotels on s'allotjarà i, el més important, saben que no tornarà fins d'aquí a una setmana.
Quan ja s'han assegurat que el vol ha marxat amb ella a dins, el Marc i el Josep es desplacen de l'aeroport fins a casa la Marta. Truquen al timbre d'un veí i diuen que són de correus. Ja són a dins de la finca. Pugen al pis desitjat i, amb unes eines preparades per tal efecte, obren la porta. Sense fer gaire soroll, però amb la tranquil·litat de saber que ningú els enxamparà, comencen l'escorcoll.
Busquen joies, diners i aparells de tecnologia punta. Per això el Marc obre l'ordinador de taula que està al despatx, com té temps usa les seves habilitats informàtiques per desxifrar la contrasenya i, ràpidament, ja ha accedit al disc dur. En repassa la informació i, no sap ben bé perquè, es posa a mirar les fotos que ella guarda. Fotos de viatges, fotos de celebracions, fotos personals i íntimes. Amb roba interior, despullada, a la dutxa, sola, acompanyada, tocant-se, practicant sexe... En el disc dur  hi ha milers i milers de fotografies comprometadores. Al principi les ha mirat per curiositat, després ha pensat que li poden servir per fer-li xantatge, però ara les està mirant per atracció. Se sent molt excitat i nota que tant de temps perseguint-la l'ha convertit en un objecte de desig. Aquelles fotos són la cirereta del pastís. Es despulla i comença a tocar-se oblidant-se d'on està.
Per la seva banda, el Josep ha obert tots els calaixos i armaris del menjador, de la cuina, del despatx, de l'habitació... ha anat posant en una maleta tot allò que ha cregut de valor, fins que s'ha trobat amb un camisó de seda. L'ha olorat i ha recordat el perfum de la Marta. Tants dies rere d'ella i ara és com si la tingués a les mans. Acaricia aquella roba i, amb el cos completament excitat, comença a regirar el calaix de la roba interior. Se la imagina allà, al seu costat, provant-se aquelles peces sugerents i s'oblida del motiu pel que està en aquella casa. També a l'habitació hi ha un cistell, l'obre. A dins hi ha la roba usada. El cos se li encèn. Es despulla i olora la roba mentre es toca.
Els dos lladres estan sotmesos a un amor que els ha fet embogir. La Marta no hi és, però el seu record els porta al llit per tocar-se còmodament. No tarden massa estona en deixar de fer-ho sols, per fer-ho plegats.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Relat de cafès

Concentrat en la seva feina, poc veia més que les lletres que escrivia. Els reflexos que li creaven les ulleres embrutaven el seu camp de visió, però la ment continuava unint paraules i paraules, formant avorrits articles mancats de contingut cultural.
Agafava la tassa amb la mà esquerra, el pols li tremolava, era qüestió natural. Seguia amb la mà dreta picant com podia, no volia despistar-se. S'apropava el cafè a la boca, però li venia la inspiració divina i havia de retornar el beure a sobre de la taula. Escrivia ràpid allò que pensava i, aleshores, mentre ho repassava, bevia el líquid ple de cafeína.
Les vocals, les consonants; els articles, els verbs; la sonoritat, les pauses... i entremig alguna cosa a la punta de la llengua. Es posava el dit índex a l'òrgan bucal i apartava allò que li penjava. Estava massa concentrat amb la correcció i no veia què feia. Dipositava aquell ovni dins del got altre cop i, moments més tard, tornava a xarrupar aquell envàs amb algun espontani pel mig. Altra vegada notava quelcom per sobre del llavi, es movia lentament, però no li feia cas. Aquella cosa extranya no entrava dins de la boca, però corria a una velocitat molt lenta. Si haguéssim reduit el camp de visió i ampliat la imatge, hauríem vist com els seus diminuts peus el feien avançar per sobre de les carns labials.
Ell seguia concentrat, escrivint sobre la importància de la bona alimentació, mentre tenia alguna cosa rara pels llavis, un cuc sortit del cafè.   

dimarts, 11 de febrer del 2014

Relat de cítrics

Barrejant els cítrics amb els dits. Movent els gels amb les mans. Sacsejant el got amb els braços... La nit era un gerundi ple de repòs. Només comptaven les mirades furtives. Ni un moviment en fals.
A la porta, sis soldats amb llances. A la finestra, dos alarmes electro-atòmiques. Passadís enllà, un sistema de radio detecció d'última generació. Però ell no es movia mai del seu lloc. No en tenia cap necessitat. Bellugava els llavis com l'artista que mou les titelles amb les mans. Agitava la ment a diferent velocitat i, aleshores, va començar a sonar la cançó de l'alliberament.
Ho va fer córrer tot tant com va poder. Un instant, una sensació, una tira grisa penjant del braç. La boira s'apoderava de l'habitació i els humans es tornaven irracionals. Una carícia prohibida, una devoció perduda. Tornava a caure la roba al terra sense fer soroll. Retronaven els crits de complicitat. Quan el silenci és l'armadura de la lluna, els cavallers de la nit surten a cavalcar amb cavalls salvatges. Camins per boscos ennegrits, planures plenes de llum astral. Estrelles que enganyen els creients.
Una nit rere l'altra amb la tempesta dins del cap. No deu ser ressaca quan la ginebra té gust de dona.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Relat de llagues

El dia que els seus pares van sortir corrents de casa, ell es va quedar al soterrani. Plorava i plorava, però el soroll de les bigues caient a terra van impedir que ningú el sentís. En poc més de mitja hora, aquella finca que havia construït l'àvia amb les seves pròpies mans va quedar derruïda per sempre més. La mare plorava desconsolada a l'esplanada de davant. El pare tallava a trossets el seu cor i l'escampava per terra. Cap dels dos va aconseguir dormir mai més en tota la seva vida.
És estiu, la carretera els crida. Agafen el cotxe i acceleren fins arribar al límit de velocitat. No els importa caure pel penya-segat, tan els hi fa xocar contra un cotxe despistat. Aquesta nit, les estrelles els criden, volen veure'ls derrapar. Pare i mare condueixen en els seus vells cotxes sense témer la mort ni la malaltia. Un escut protector els allunya dels singles mortals, és un escut ple de llàgrimes i de dolor.
Quan arriben a la meta, el temps s'atura i no veuen més enllà del volant. L'agafen amb tanta força que els surten llagues a les mans. Unes llagues que van néixer de la penombra del soterrani.

divendres, 7 de febrer del 2014

Relat de mortals

Aquesta nit, a la Ciutat Perduda no s'hi sent ni una ànima. Ja fa anys que van marxar tots els rodamons. Quan falta gent suplicant i demanant caritat, no esperis trobar ningú vivint amb tranquil·litat. L'aigua està estancada dins dels claveguerams podrits. Les rates també van fugir i no hi queden ni cucs salvatges. Paisatges grisos, cels obscurs, humitat a l'ambient. Els arbres volien abandonar aquell lloc, però la natura els va castigar sense cames. A poc a poc han anat simbolitzant la imatge d'aquella metròpoli que, tants anys enrere, era plena de gent i vida.
Recordo quan ens vam abraçar al mig de la Plaça del Centre. Tu portaves aquell vestit de colors  alegres, jo t'agafava per la cintura. Ens vam fer el bes més llarg de la nostra història. Ens vam mirar durant l'eternitat. Era tot tan idíl·lic que mai vaig imaginar el final. Però entre els nostres llavis teníem uns bacteris genocides. Ens passàvem la mort sense saber-ho. Per cada acte d'amor que ens donàvem, un temps menys de vida acaronava els nostres cossos. Ni tan sols quan ens van avisar del que passava, vam saber-ho evitar. Preferíem estimar-nos a conservar íntegres les nostres possiblitats. Era tan fort el plaer del batec dels nostres cors que, per dolorós que sembli, no podíem desembarcar del vaixell de la mort.
Vam quedar-nos nus. Tu, jo, i la resta dels habitants de la Ciutat Perduda. Despullats i amb la pell plena de nafres. Alguns perdien les extremitats, d'altres es quedaven calbs i desdentats. Ploràvem quan ens veiem en aquell estat, però de seguida buscàvem els llavis de la perdició, el contacte plaent que ens convertia en humans abans de fer-nos mortals.

dijous, 6 de febrer del 2014

Relat de mareig

Pel seu cap circula la imatge idíl·lica del riu Frestern a l'inici de la primavera. Sota els cims nevats, les valls ja no dibuixen el blanc que llueixen a l'hivern. Alguns arbres ja floreixen i, sota un cel ben blau, pinten els colors més notoris de la natura. Contrastos cromàtics que van del rosa al blanc, passant pel blau intents i pel verd més fosc. Diversitat d'aromes dominats per la brisa intermitent, que empeny els pètals i els estams cap a direccions variades i, tants de cops, els arrenca de les seves flors.
Més enllà del record imaginari d'un paisatge imaginat en el que no ha estat mai. Ell està tancat a casa seva, amb la seva amiga Violeta. No els funciona el lavabo i està realment apurat. Si estigués sol usaria qualsevol cosa, regaria una planta, ompliria una ampolla buida o faria servir la pica.
Però no està sol  i sap que s'ha d'aguantar. És cert que podria marxar i deixar-la a ella sola, però si ho fa podria perdre l'oportunitat de la seva vida. Qui sap si en uns minuts ella es decidirà i, per fi, li farà el bes que tant espera.
Ella desapareix per un instant i ell tanca ulls. Quan ella torna, finalment, es mareja i cau a terra.

dimecres, 5 de febrer del 2014

Relat de crítics

Un home apareix en una habitació on, abans, n'hi havia un altre. Una confusió. Cap solució. El crític deixant anar la tinta plena d'odi sobre el paper de la seva amarga i trista vida. L'actor no sap on posar-se en llegir tants disbarats i, sense poder-ho evitar, opina d'uns fets que ni li van ni li vénen. El director no vol desprestigiar l'actor, però pensa que no és ningú per parlar dels seus personatges. Els seus personatges és una expressió que caldeja el lector i, finalment, el cercle es tanca.
El crític practica un onanisme insuls i, després, omple el got amb coca-cola. No pot entendre que l'escriptor, el director, el creador, hagi sigut capaç d'organitzar una situació sense basar-se en l'estricta relació de fets successoris, no pot suportar la idea de què les coses se li escapin de les mans i vagin més enllà de la realitat palpable.
El director fa estona que no practica el sexe. És hora de dormir. Ha tancat els ulls i ha esborrat de la ment tot el que ha sigut capaç de crear. Ara només té temps pels pròxims projectes, vol centrar-se en noves aventures i, per tant, s'adorm en plena roda de premsa del llançament de la seva última pel·lícula.

dimarts, 4 de febrer del 2014

Relat de pells

No portava mai collars ni penjolls. Aquell dimecres no va ser una excepció. Era un dels hiverns més freds dels últims temps, però a dins de casa feia calor. La calefacció feia estona que funcionava, la temperatura era tan alta que anaven lleugers de roba. Una samarreta ajustada li marcava la silueta. Les converses es banyaven amb vi. Sovint les paraules eren excuses per amagar les mirades.
En un moment de l'àpat, els dos es van trobar a la cuina. Ell s'hi va apropar perillosament. Ella va mossegar-se els llavis. Al coll hi tenia un gomet que li havien col·locat els infants. Ell va atrevir-se a treure-li, però just quan tenia la mà a un centímetre del coll, ella li va dir: "No em toquis". Ell va respectar la seva voluntat, però no va apartar la mà d'allà durant uns instants. Mentre això succeïa, ella tenia la pell de gallina; els llavis romanien tancats, amb la pressió soferta de les dents; i les cames li feien figa.
Aleshores ell li va dir: "Has de saber que jo recordo les coses a la meva manera. I recordaré aquest moment com un bes etern al teu coll". La reacció d'ella va ser previsible, va riure i es va apartar. Tot va seguir igual, converses banals, gestos de complicitat, mirades perdudes... Però el coneixement del futur, marcat per un record del passat modificat, feia encara més divertida l'existència.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Relat de dolents

De matinada, la foscor es va apoderar de la ciutat. El suau vent que bufava va treure els núvols del cel. La lluna tenia tanta por que no va sortir a saludar. Poques estrelles s'atreveixen a treure el cap quan tot plegat sembla una història de por.
La finestra estava oberta. La cortina es movia al compàs de la música que no sonava. Al menjador només hi restaven els absents. A l'habitació, tots dos tapats fins a dalt de tot. Un espetec va retronar. Els dos van tremolar. Un home entrant per la porta a la força. Era un malvat somrient, amb els llavis pintats i els ulls oberts de bat a bat. Reia i tirava tot el que trobava pel mig. Llibres, gots, espelmes. Tot anava a terra. Buscava per la cuina, pel menjador, pel lavabo. Obria armaris, rentadores, neveres. Tirava a terra la roba, els plats, les ampolles. No s'enfadava al no trobar-los; al contrari, s'animava i seguia convertint-se en el dolent més malvat de l'univers.
De dins de l'habitació van sortir els petits herois. Van abandonar la por i van vestir-se de pressa i corrents, amb els calçotets per sobre del pijama i el llençol enganxat al coll. Van viure un moment molt tens, però amb quatre onomatopeies mal fetes van fer fora el pitjor dels seus enemics.
Després? Patates, croquetes i barreja de suc amb aigua. Era el moment més feliç.