dijous, 30 de setembre del 2010

De corbes

Dormen juntes, abraçades. Debades que dormen, juntes. Són dues i s'estimen, o no. Però estan l'una al costat de l'altra. No es mouen. S'adoren, o no. Però romanen sobre el llit.

Ella, amb la seva cabellera rossa relliscant sobre la seva espatlla, desitja ferventment seguir enganxada al seu pit. Ella, amb la negror dels seus cabells, anhela acabar amb la sensació de traïció que li recorre el cos.

La llum no entra per enlloc, massa espeses són les cortines amb les que s'amaguen. El blau fosc taca una visió rosa, que només adquireix el color de Cupido amb les flors que les esguarden gelosament al costat dels peus.

S'han besat i estimat, descansen com ho farien dos animals, a ple sol; sense donar importància al que han fet. Tot i que ella, de ment fosca, se sent culpable per haver begut del calze quan ella, de ment clara, li té presa la cama. Podria acariciar-li, no li costaria seguir cama amunt, fins arribar a la natge de pell fina que rau inclinada; o podria moure les seves cames i apropar encara més els dos entrecuix que tan a prop es troben. Però no ho fa. Segueix esperant que ella, morena, abandoni el seu estat profund -o no- de son per tornar-la a besar; si és que ho ha fet abans. Continua confiant en una fe cega, si més no, la ceguera dels seus ulls clucs no permeten altra cosa.

La foscor de les cortines i la claror dels llençols són tan oposades com ambdues melenes, una rinxolada i l'altra alliberada. Tot i això, ella, sota els rinxols de la complexitat còsmica, és més simple i aconsegueix ser i sentir sense por. En canvi ella, amb la simplicitat dels seus cabells llisos, no esdevé lliure i perdura perduda en el bell mig d'una inseguretat divina, que no terrenal.

dimecres, 29 de setembre del 2010

EmBloCA'T

EmBloCA'T


El bloc Kasundena.cat vol donar impuls a EmBloCA’T. Un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans.

Un mem és una unitat d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre o, en el nostre cas, d’un bloc a un altre. Un mem segueix un procés evolutiu: fecunditat (crear idees efectives), longevitat (persisteixen en el temps) i fidelitat en la replicació (caràcter conservador de la idea original).

Així, amb EmBloCA’T es vol que “us impregneu de blocs en català”, que en coneixeu de nous, que recomaneu els vostres preferits i entre tots promoure la creació i el manteniment de blocs en català i la seva difusió.

És molt fàcil. Si tens un bloc en català has de recomanar en un post titulat “EmBloCA’T!” a cinc blocs -jo en poso 4- més que escriguin en català. Explica perquè els recomanes i deixa’ls un missatge als seus blocs dient que els has recomanat. Així ells, si ho volen, podran seguir la cadena. Poden ser blocs que coneguis o que descobreixis “remenant” entre tots els que pots trobar al llistat de blocs dels Premis Blocs de Catalunya.

I ara, les meves quatre recomanacions, separades per temes:


-Gastronomia- Coses de Llàbiro: Receptes de tota mena, des de fàcils a difícils, però sempre amb un toc diferent, amb un enllaç a la vida quotidiana que les fa més properes. I és que un dels grans palers de la vida és el menjar!


-Cultura- A l'ombra del crim: Professora de l'UB, l'Anna Maria Villalonga és, a més a més, una excel·lent coneixedora de les noves xarxes socials. Un fet que l'ha dut a crear diferents blocs, entre els quals destaco aquest perquè aporta una crítica intel·ligent i constant a la literatura negra. Com diu ella, un bloc per a negrots!


-Política- En 2 minuts: L'Aitor Carr és sociòleg de carrera, però més enllà del títol, sempre he cregut que és un gran pensador. Veure la vida amb una mirada àmplia li dóna permís per analitzar conflictes nacionals i internacionals.


-Esport- Francesc Fos: Un home dedicat a l'esport, primer al futbol semiprofessional, ara a l'atletisme. En cada post un aprèn la dedicació i l'esforç d'algú que prova de superar-se dia a dia.


Espero que us agradin tant com a mi.

De caixes

Comences a estimar una persona el dia que t'imagines que es pot morir. Li diu una estàtua a una altra mentre miren com la gent entra a l'església per retre l'últim homenatge al Francesc. A dins, no hi cap ni una agulla, el mort era ben estimat pels seus i, ara que ja no hi és, el seu record s'ha convertit en una reunió sense precedents.

El capellà comença el ritual parlant de Jesús i de la reencarnació; segueix anomenant les virtuts del desaparegut, el cos del qual jau dins una caixa de fusta oberta de bat a bat davant de l'altar. L'orador coneixia l'orat -perdó, coneixia l'homenejat-, en pot fer lloança amb un discurs potent, ben estructurat i ple de sentiment. Res del que diu és en va; es van conèixer de petits, jugaven junts al barri i van créixer fent bretolades amb la mateixa colla. Procura no decaure mentre parla d'ell, sap que Déu li ha preparat una entrada especial, que el sant senyor el tindrà en compte, per la seva bona fe, i el col·locarà a la zona més acomodada del cel. Prou se n'ha encarregat el capellà, durant els últims dies, mentre el Francesc trucava a les portes celestials, de demanar una habitació plena de luxes; si més no, magnificències espirituals. A l'última trucada, entre el més gran i la seva veu a la terra, van acordar un llit d'espuma de cumulonimbus, un parell de llums directes del sol i, a més a més, aire condicionat aportat pel mateix Èol.

Acaba el discurs demanant, a tots els presents, que no s'oblidin de finançar l'estament eclesiàstic, ja que d'altra forma, segons diu, ja no es podran realitzar les trucades interestratosfèriques. La gent assenteix i posa la mà a la butxaca; calculant pel dret surten molts diners, ni més ni menys. Tants que farien reviure un mort. L'encarregat de recollir les monedes i els bitllets és un petit vailet, que porta sotana blanca i va pentinat amb una clenxa molt marcada.

Els feligresos entreguen les seves aportacions i desfilen, un per un, davant del mort. Alguns el toquen, altres li parlen a l'orella; la majoria té els ulls plorosos, però no els cauen llàgrimes. Tot just acaba de sortir l'últim estimat del mort, l'estàtua que abans ha escoltat a la seva companya li replica: : T'imagines que estimes una persona el dia que comences a morir.

dimarts, 28 de setembre del 2010

De places

En una plaça, el nom de la qual desconeixem, es trobaren la sort, l'infortuni, el passat i el futur.

Començava a fer-se de dia i, en veure's, s'abraçaren i decidiren seure en un dels bancs que allí esperaven.

Cauran tots quatre malalts, un darrere l'altre; però primer jugaran a fer-se mal. S'agafaran de les mans, sense deixar d'estar asseguts. Es cridaran els seus noms en veu alta i, qui cridi menys, perdrà. Els altres tres se l'enduran a l'arbre més proper, el lligaran i l'estomacaran.

En altres temps ja va passar, tot era bo, tot era sa. No es coneixien i vivien tranquils, sense penúries ni mals de caps. Eren desconeguts amb un destí ben clar, tot i que deixat de la mà, de Déu o del destí, qui ho sap.

En èpoques venidores no caldrà que es coneguin, ja hauran mort. Veuran com el seu demà comença a ser ahir. No farà falta dir-se res. Per cada cop que s'estomaquen un tros de vida que guanyen, peguen fort. Un és capaç de tributar les seves majors virtuts; l'altre no aconsegueix mai encertar en el blanc, el tercer s'atura, sempre, abans de saldar la seva patacada; l'últim llença la seva ànima per la finestra quan, amb l'odi més profund, deixa anar la seva mà a la cara del seu company.

Queden estesos a terra, sense sang, però amb molt de mal. Són quatre morts que encara viuen. Jeuen orfes dels seus estimats, cara amunt, veient el futur, observant el passat, maleint el seu infortuni i adorant la bona sort.

dilluns, 27 de setembre del 2010

De neveres

Són les quatre del matí. Maleïda bufeta, altre cop cap al lavabo; el doctor ja em pot donar les pastilles que vulgui, que això no hi ha qui ho reguli. Acabo d'orinar i em dirigeixo a la cuina. Enmig de la foscor, obro la nevera. Mare de Déu santíssima, entre la càlida llum del refrescant electrodomèstic sento veus, unes veus insuportables Miro la porta i veig, entre el pot de llet i el de ketchup, tres dels personatges de la meva última novel·la. Estan indignats, no paren de cridar. El més bonic que diuen és el meu nom.

Me'ls miro, callen, agafo l'ampolla d'aigua i començo a beure. Tornen a proferir insults de tota mena. Deixo de beure i els torno a mirar, podria procurar fer una mirada amenaçadora, però no cal, a aquestes hores de la matinada el meu rostre ja imposa per si sol. Callen. Els pregunto què volen exactament, ja que no hi ha forma d'entendre'ls. Tots tres comencen a la vegada. Els faig callar. D'un en un, si us plau. Parla el més alt. És jove, fort, un noi amb empenta. Gairebé és de la mateixa alçada que el pot de ketchup. M'explica que se senten abandonats, diu que volen sortir de la nevera, tornar a viure, passar aventures i ser boca d'altres boques. Acaba el seu discurs i els seus dos companys, una noia de divuit anys, drogoaddicte, i un home de cinquanta, alcohòlic; subscriuen l'oració del personatge jove. Afegeixen, però, un petit apèndix de curta durada; cadascú parlant dels seus problemes, però coincidint en un de concret: a dins de la nevera no es poden ni drogar ni alcoholitzar.

Els hi demano solucions, no me les donen. Tanco la nevera i torno cap al llit, però només arribar, en un atac de consciència retorno cap a la nevera; l'obro i comencen a cridar altre cop. Els faig callar. Li dono al jove un tros de paper i un llapis, li ofereixo un got de vi a l'home madur i li preparo per a la joveneta una ratlla de coca.

Abans de tancar la porta els hi deixo anar: Apa, fins demà, que no tinc ganes de pensar.

dijous, 23 de setembre del 2010

De temps

El temps no és suficient per qui creix, li va dir un cuc de seda a una palmera. I tu què saps? li respongué. Estimada Palmera, un creix pensant que tothom creix a la seva velocitat, però cadascú de nosaltres té un pas diferent.
Precisament! -Respongué- Com vols saber res tu, si demà seràs papallona i passat estaràs mort! Com vols saber què és el temps si no pots gaudir-lo com jo, que duc 70 anys aguantant el vent i puc avaluar-lo!
Molt senzill, Palmera, cada any que tu perds en pensar això és un segon que jo guanyo a la vida pensant en altres coses.

dimecres, 22 de setembre del 2010

De moderns

La plaça de les palmeres està mig buida. Són les sis del matí, la fresqueta agafa per sorpresa als pocs habitants que en ella resideixen. Un d'ells és Hades, ja jubilat no té ni per pagar-se un hostal. Va agafar la jubilació anticipada farà uns deu anys; quan els humans van decidir posar fi a les portes de l'infern. Des d'aleshores no fa falta ningú que decideixi, com a bon déu, quin és el futur dels humanets que ronden per la terra. Si algú vol morir, agafa la B-25, pren la sortida quatre i, en poc més de vint metres, ja es troba un cartell lluminós i gegant que indica la benvinguda a les portes del món d'ultratomba.

Durant el primer any, Caront va seguir exercint la seva feina, però aviat ho deixà, també s'afegí a les ajudes del govern i preferí no caure en la degradació que sofrí el món infernal. Va prendre la dràstica decisió després de conèixer els plans de reforma de l'entrada; fora riu, fora barca, fora passeigs d'ànimes perdudes... Calia instal·lar-hi un gran porticó, llums de neó, taquilles per treure entrades -no pels qui venien a residir-hi, però sí pels visitants- i una parada on llogar un guia. La visita, al principi, no era molt cara; però a poc a poc, quan la gent anà agafant ganes per veure com els seus conciutadans es llençaven al forat roent, començà a acudir en massa i els preus assoliren unes xifres que, avui en dia, poden ser jutjades d'infernals. Un parell d'anuncis per la televisió i aviat hagueren de posar restaurants, botigues de records -on comprar un casc que et fa invisible o un ceptre amb el que poder matar a qui et vingui de gust- i alguns hotels per poder allotjar als clients més fidels. Aquestes habitacions, val a dir, inclouen unes vistes magnífiques. Des d'aquí es poden veure les actuacions dels gossos de tres caps i, un cop al dia, la representació del rapte de Persèfone. Com sempre tenen garantides les visites, les portes estan obertes les vint-i-quatre hores del dia. I fins i tot hi ha abonaments d'una setmana, una estació anual, un any o, pels més agosarats, una eternitat.

dimarts, 21 de setembre del 2010

De metros...

He estat pensant en escriure un poema sobre la SIDA, sobre el metro, sobre idees que no són meves... Però quines ho són i quines no? És tot original o és tot còpia? Tindria raó Plató? Es preguntava el Roger mentre anava en Metro.

Cada cop que passava una estació entraven a una cova profunda, una llarga cova sense llums, només amb la il·luminació d'uns fluorescents vells que s'encenien i s'apagaven. Després de vuit aturades, per fi li tocava la seva, només li calia esperar un minut i podria sortir d'aquell neguit inacabable d'històries subterrànies. Trenta segons, vint, deu... comença a veure la llum de l'estació, es col·loca davant la porta, està preparat per sortir i, davant seu, entra un home i una dona que el miren fixament. Ell s'enretira per deixar-los passar, ells es queden davant. Ell no demana permís per sortir, no sol·licita pas. Els mira. Ella li somriu. S'asseuen tots tres al banc del costat de la porta i el metro continua el seu camí. Ell està a gust, la parella també. No es toquen, es miren. Proven d'explicar-se coses, però no parlen. Al Roger se li passa pel cap que potser ells s'han casat fa poc, o potser ja fa un parell d'anys que van contraure matrimoni i que, ara, ella tot just acaba de quedar-se embarassada. Per això deu estar tan feliç. Ella, la Júlia, pensa que el seu acompanyant es deu haver enamorat del nou home que han conegut al metro. I per això s'ha assegut al seu costat. Ell, el Sebastià, creu que la Júlia sent compassió per la mirada trista del Roger. Cap dels tres no gosa obrir la boca. No es toquen. Només es miren, constantment, sense pudor. S'observen de dalt a baix. El Roger, en poques parades, ja ha esbrinat quina camisa porta sota el jersei, com són els seus pits i, fins i tot, li ha detectat una crosteta al costat dret del coll. La Júlia ja coneix quina és la caiguda d'ulls del Roger, lenta, seductora, però poc atrevida.

Passen dues parades més i un dels tres s'aixeca, és el Sebastià, els altres dos l'acompanyen i proven de sortir, col·locant-se a la porta; però al obrir-se, un home amb un bastó entra, es queda davant d'ells i els mira a la cara; somriuen i s'asseuen al banc del vagó que queda al costat de la porta. El metro arranca.

dilluns, 20 de setembre del 2010

De trànsit

Són les onze de la nit; avui he sopat poc i m'he estirat de seguida. Estic molt cansat. Després de posar-me el pijama he restat estès cara amunt, he comptat un, dos, tres i... no he arribat al quatre; però puc comptar-lo. Puc comptar el quatre i el seguit de números més que encaminen cap a l'infinit. Puc respirar i sentir el cor com abans. Sort! Puc moure els ulls i pensar. Sort! Però no hi ha forma d'arribar al quatre, per més que el dic per dins, per més que miro la paret de davant, per més que provo d'aixecar-me i cridar en veu alta el maleït número quatre... No puc! Podria pensar que alguna ànima paranormal m'està agafant i que no la veig perquè és invisible. Podria pensar que unes ones electromagnètiques em tenen lligat i que no les sento perquè són insignificants visualment.

I per més que penso, no puc evitar pensar. Penso i penso, sense poder tancar els ulls; sense poder cloure les parpelles i dir adéu d'una vegada al cicle pictòric que tinc davant. Què m'està passant! Vull despertar, vull morir! Sé que he vingut a la vida per sentir, però si no puc participar, de què em serveix sentir? Però si no puc tocar, de què em serveix veure res?

Provo de calmar-me, respiro a fons, observo amb deteniment l'armari de la meva dreta, té les portes mig obertes; com està fosc, no el veig amb claredat, però puc intuir que hi ha algú a dins. Puc imaginar-ho. Puc veure-ho. No sé si obrirà les portes i sortirà, no sé si s'atrevirà a revelar-se; però sé que està amagat. De la meva mirada no se'n pot escapar! Hauria de moure'm, hauria de moure'm una mica per acostar-me i plantar-li cara; però no puc fer-ho. Això em posa més nerviós, no aconsegueixo calmar-me i les pulsacions, les pulsacions... Les sento! Sento el cor com em batega amb força! Per què no puc alçar-me i dirigir-me cap a l'armari? És el meu armari, la meva habitació, què hi fa allà? Qui és? Què vol? Voldria cridar i preguntar-li tot això, però no puc; la boca no em respon. Estic immobilitzat.

Si la calma no existeix, perquè el nervi regna dins meu. Si la realitat no es proclama, perquè l'ànima és viva. Si la mentida persisteix i la ficció s'imposa. On estic? Què em passa?

divendres, 17 de setembre del 2010

D'oblits...

El Toni s'ha llevat tard. La dutxa ha estat de les més ràpides de l'últim any. Ha esmorzat un parell de galetes, de peu, i un iogurt, mentre s'ha posat els calçotets. S'ha vestit com ha pogut i ha sortit corrents al carrer.

Ara, mentre surt, revisa tenir-ho tot a sobre. Es toca les butxaques dels pantalons i nota, a la dreta, el paquet de tabac, a l'esquerra, la cartera i les claus; es toca la butxaca de la camisa i percep que no s'ha deixat el mòbil. Obre la porta de la finca i el sol irradia amb massa força, està adormit; encara no ha pogut llevar-se amb tranquil·litat i aquella llum li molesta els ulls. Els tanca. Els obre. No massa. Segueix caminant, amb presses. Sense veure-hi molt. Aparta una cambrera que creua la vorera, amb una cervesa a la mà. Gairebé la tira a terra. Dóna un cop de peu a una caixa de cartró que està al seu davant, per descarregar la seva ràbia, no li agrada llevar-se així. La caixa està plena de sorra i es fa mal. Segueix caminant, mig coix, amb presses. Necessita arribar ràpidament al pàrquing, on dorm el seu cotxe. Si arriba allà abans de cinc minuts, pensa, no farà tard. Normalment fa aquest camí saludant els veïns, avui ni els veu. Normalment arriba al garatge content, avui enfadat. Normalment no es deixa res, avui té l'horrible sensació de deixar-se alguna cosa. Torna a fer el ritual de tocar-se les butxaques, com si no l'hagués fet fa dos minuts; el resultat és el mateix. Respira profundament, alleujat, però la sensació li dura poc. Al cap d'unes passes torna a sentir un terrible neguit que li recorda que alguna cosa no va bé. No és un dia normal, no és conscient del que fa. Per fi arriba, arranca el cotxe i surt del pàrquing. Mentre surt per la rampa nota que alguna cosa no va bé. S'està deixant alguna cosa. No sap on, però sap que s'ho deixa. Entra al vial i un camió se l'endú per davant, no ha mirat abans d'entrar, pensant que es deixava alguna cosa.

dijous, 16 de setembre del 2010

De pluges...

L'home del temps ha anunciat pluges torrencials; caldrà agafar el paraigua i abrigar-se bé. En Josep mira per la finestra i veu els núvols negres arribar. Millor no sortir de casa, pensa. Sense treure's el pijama va cap a la cuina, obre la nevera i treu una llauna de cervesa. Se l'endú cap a la finestra, agafa una cadira i seu per mirar la gent que passa.

Mentre es beu la primera cervesa no plou, la gent camina amb la normalitat de qualsevol matí, amb les presses habituals. Mentre beu la segona, els núvols negres ja estan a sobre del seu barri, convertint l'ambient en una foscor immensa. Sort que no he anat a treballar, dictamina en veu alta; però sense que ningú no l'escolti, ja que viu sol. Disposat a obrir la tercera cervesa, se n'adona que no en té més. Pensa si sortir al carrer a comprar-ne, però l'home del temps ha anunciat pluges, i el cel està cobert d'una negror que fa por. Decideix quedar-se i obrir una ampolla de whisky que té sota l'aigüera. Omple mig got i deixa la resta per un parell de glaçons i coca-cola. Torna a la finestra, però no hi ha res de nou. Li ve de gust llegir el diari mentre li entra l'aire fresquet previ a la tempesta, però no té l'edició d'avui. Pensa en sortir a comprar-la, però atemorit per la pròxima pluja, es queda i llegeix una edició antiga. A primera plana, un nou cas de corrupció i l'entrada d'un huracà a les illes centrals. S'acaba el got i el torna a omplir. Alterna la lectura amb la visió del finestral. Es beu un got darrere l'altre, fins que ja no queda coca-cola ni gels. Cada cop li costa més anar de la finestra a la cuina. Pensa què fer, ja no té ni cerveses ni refrescs. Mira per la finestra i beu com plou a bots i barrals. S'omple el got només de whisky, fins al cap damunt, l'omple tant que en vessa una mica. Torna a la finestra i observa a la gent amagada sota els balcons; esperant que passi el xàfec d'estiu.

Quatre copes més i els núvols passen de llarg. Els primers raigs solars es deixen veure entre les masses de vapor celestials. Posa la ràdio i escolta com l'home del temps anuncia la fi de la pluja. De poc li servirà al Josep, que viu dins del seu got d'amargura galàctica.

dimecres, 15 de setembre del 2010

De balcons...

La Sophie surt al balcó de la Pensió Paradís. Són les vuit i mitja. Ella està de pas, s'ha quedat a la gran ciutat durant uns dies, tot i que pensa que la seva estada s'allargarà uns mesos, qui sap, potser un any, o tota la vida. El carrer comença a tenir vida, els pares i les mares porten els fills a l'escola. Els treballadors omplen la calçada amb els seus cotxes i les seves motos. Els forns venen el pa del dia i els croissants per a esmorzar. Els bars estan en el seu moment més àlgid. Un cafè curt de cafè, un tallat i dos donuts. El quiosc ven els diaris del jorn, encara que no ven massa; no és la millor dècada de la premsa de paper; però tot i això el quiosquer ja és a la seva parada des de les sis del matí. Un Guàrdia Urbà deixa passar unes criatures, davant de l'histerisme d'algun director estressat. Són les vuit del matí, pensa la Sophie, no sé per què es posa nerviós. Treu una cigarreta del paquet que té a terra, de dins també agafa l'encenedor. Se l'encén i segueix mirant com el quadre, que té davant seu, es mou constantment, ple de vida, ple de fum. A la barana del balcó hi té un tallat, que ella mateixa s'ha preparat a la cuina de la pensió. Deixa que es refredi, encara que no massa, li agrada tenir-lo a la boca i sentir-se calenta, però sense cremar-se. Mentre fuma creua les cames, va vestida amb un batí de seda, de color blanc, no massa opac; però no li importa. Està asseguda i ningú pot veure-li les intimitats; ni tan sols els paletes que resten bocabadats, asseguts en fila, davant del seu balcó, com cada matí, esperant que s'alci de la cadira i es retiri cap a l'habitació.

Quan s'aixequi ja serà una altra història, pensa ella. I, qui sap? Potser ja no hi haurà lector, ni escriptor, ni tan sols paletes ni obres. Qui sap? Tot depèn de la imaginació.

dimarts, 14 de setembre del 2010

De voltes...

Una mosca vola per sobre del cap de l'Àlex; dibuixa cercles a l'aire, sobreposant-los els uns als altres. Amb una perfecció absoluta aconsegueix, després d'uns minuts, sobrevolar el perfil del crani de l'Àlex, tot just dos centímetres més amunt de la part més alta de la seva closca.

Ell no se n'adona, està a classe de química, i ell és de lletres. Des què van començar el curs que es discuteix, cada setmana, amb el seu tutor. Li recrimina que perd el temps estudiant una cosa que no li servirà de res. Per resposta sempre obté el mateix resultat; tot serveix. Com no li interessa res del que diu el professor, resta immòbil, mirant una lletra que ha dibuixat el mestre a la pissarra. És una H. Se la mira fixament i va pensant paraules començades per aquesta lletra. Li vénen al cap mots com hidrocarburs, hidràulic, hidragog, hidratar-se, hidrargiropneumàtic, hídria, hidroavió, hidròcit, hidroteràpia, etc. Ell sap que els altres companys de classe no deuen conèixer la majoria d'aquests mots. Però ell sí; ell ha estudiat grec i, per això, li és molt fàcil formular, reconèixer o reproduir paraules d'aquest origen.

El professor es fixa en la mirada de l'Àlex -que rau just al mig de l'aula-, veu que no és normal que no mogui les ninetes dels ulls; té les parpelles també quietes, però a mig baixar. Semblen dues persianes a mitja tarda d'estiu, tancades per evitar els raigs solars, però obertes perquè entri llum. El professor no troba normal el posat del seu alumne de lletres, tot i que mai li presta atenció. Endut per la curiositat s'hi acosta, mentre segueix parlant de fórmules químiques, per no distreure l'atenció de la resta de l'alumnat. Quan està al seu costat veu la mosca donant voltes a sobre del cap de l'Àlex. La mira, la segueix, deixa el cap quiet i mou les dues ninetes, a una velocitat mitja, sense anar de pressa, però de forma constant. Al cap d'un minut el professor ja ha entrat en hipnosi.

El silenci s'apodera de la classe, tots els alumnes estan mirant com el professor roman badoc al costat del seu alumne insurrecte. Ningú gosa dir res, ningú pot dir res. Totes les cares miren al centre de l'aula; amb les persianes a mitja asta.

dilluns, 13 de setembre del 2010

De rosegadors...

Li corre la rata pel ventre a l'Anna, que torna a casa seva pensant en el tros de pa que el seu pare li guarda. De l'abocador a la seva llar triga ben bé dues hores, encara que ella no ho sap, ni té rellotge ni mai n'ha tingut. Va néixer a les escombraries i viu entre la brossa. I entre pells de plàtan i faroles destrossades les hores no compten ni passen. Tan sols són amigues dels qui tenen coses a fer. I l'Anna no té res a fer, va a l'abocador per buscar coses, però pot tornar quan vol. De vegades torna amb les mans plenes, de vegades, com avui, torna sense res. A l'entrada un home, amb una porra a la mà i un barret creuat, els ha fet fora, a ella i als seus companys. Companys de merda, socis de brutícia i col·legues de porqueria. Tots van vestits amb draps, porten els cabells despentinats i les dents es confonen amb la ronya de les seves ungles.

Al seu pas, una parella se la mira, veu com arrossega els peus i ell li diu a la seva estimada: hi ha tanta injustícia al món. Els dos baixen el cap i segueixen caminant amb la imatge de l'Anna, llardosa, sense sabates i l'esquena corbada, gravada a la seva ment. Ell es diu Dani i ella Susanna, ell és una rata de biblioteca que tot el dia estudia, ara mateix està preparant una tesi sobre la repercussió dels rosegadors de camp sobre els personatges literaris del segle XVII. Ella és una rata de sagristia, que es deleix per casar-se amb el Dani i pujar a l'altar davant de Déu. Els seus passos van sincronitzats i caminen amb elegància i harmonia. Tornen cap a casa, després d'una llarga passejada, de la feina al seu pis. Saben que arribaran i podran descansar. Són conscients que enrere deixen tot el que han carregat a les seves espatlles durant tot el dia. Ell oblidarà la tensió que li suposa acabar el treball a temps; ella enterrarà les paraules del seu cap, un rata que li ha retallat altre cop el sou. Ho obliden tot i, quan ja han fet la totalitat del camí, entren al seu cau a la vegada, afilant-se les ungles amb els morros, alienes de tot el que passa més amunt d'un pam d'alçada; només preocupant-se pel formatge que algunes, només algunes, han pogut arreplegar i que ara reparteixen a prorrata.

divendres, 10 de setembre del 2010

De tinta...

La ploma vermella esquitxava tinta, ho feia molt ràpidament. El Sergi no trobava la forma de tenir l'obra acabada. Es tractava d'un retrat que ell havia intitulat "vermell sobre el rostre". No recordava qui era aquella persona que dibuixava, però sabia que la coneixia, estava segur que ambdós es coneixien; però els seus deliris artístics sovint li causaven pèrdues de memòria. Es mirava la seva creació i pensava si realment la persona que havia dibuixat tindria tan mal aspecte a la vida real. La sensació que tenia, quan mirava fredament aquella cara, sense tenir en compte ni els traços ni la intensitat ni la puresa de les línies, era la de veure un animal amb cara d'home. Un animal corromput per afers exteriors a la seva pròpia existència, un animal ple d'ira, sucumbit al terror causat per alguna cosa que, de ben segur, no hauria pogut controlar.

Amant de les seves obres, creia que mai estaven acabades del tot, el Sergi s'apartava un parell de metres, girava el cap, el tornava a posar recte, allargava la mà i enquadrava una part del dibuix i... altre cop s'acostava per fer una petita esmena. O, en alguns casos, una gran correcció; fet que suposava variar la composició original, ja que no esborrava mai la tinta, només dibuixava a sobre del que ja havia creat. Un cop i un altre anava omplint aquell tros de tela blanca en un seguit de correccions infinites, sempre buscant la perfecció, sempre creant un nou nyap sobre un rostre que, a cada línia afegida, més terrorífic semblava.

Dibuixava només amb un sol color, el vermell, i amb la ploma; una característica que el distingia no només en l'estil que emprava, sinó que també el marcava físicament. Tenia les mans tacades de vermell. Unes mans que s'enduia al front per assecar-se la suor i que acabaven per mesclar la tinta vermella amb l'orina dermatològica. El seu front suava tinta, tinta vermella que embrutava el seu rostre i, en molts casos, li entrava als ulls. Per veure-hi bé havia de fer ganyotes, tancar un ull i obrir l'altre; aguantar-se les parpelles amb els dits o arronsar el nas en empassar-se la tinta que queia fins als seus llavis. La seva cara era un poema dantesc, com també ho era el seu quadre.

dijous, 9 de setembre del 2010

D'imatges...

Quan acaba l'escola, el Jeroni espera cada tarda, a les cinc en punt i amb la seva bicicleta de color vermell, en una corba a prop de l'Ajuntament de la seva ciutat. Espera a què passi l'ambulància que porta el Sr.Pep de casa fins a l'hospital. Ja fa un mes que cada tarda hi ha d'anar, així ho va decretar el seu metge especialista en veure-li que tenia problemes amb el ronyó. El recullen a casa seva, el porten a l'hospital, està en tractament unes hores i el tornen, també amb ambulància, a punt per sopar.

Com sempre, hi ha trànsit i l'ambulància passa corrents, no molt ràpid, però sí fent servir la sirena, un fet que podria evitar fàcilment, però així passa entre els cotxes dels pares que recullen els seus fills.

El Jeroni, que té dotze anys i és un amant del ciclisme i dels esports d'aventura, espera a què passi, pacientment, mirant com els pares i les mares es posen nerviosos dins dels seus cotxes, mentre darrera, els seus fills juguen o miren per la finestra. Quan algun nen guaita la cara del Jeroni, aquest se'l queda mirant fins que el petit es posa a plorar. Té una mirada estranya, molt profunda.

L'ambulància passa i el Jeroni comença a pedalejar. Es col·loca darrera l'ambulància i la segueix fins arribar a l'hospital. Hi ha dies en què l'ambulància corre molt; d'altres va més a poc a poc, però el Jeroni sempre, vagi a la velocitat que vagi, la segueix de ben a prop. Mentre pedaleja pensa que a l'ambulància hi ha algú que s'està morint, i que ell, només ell, pot salvar la seva vida si pedaleja molt ràpid i aconsegueix arribar a l'hospital mentre encara està viu el pacient. Ell sap perfectament que el pacient no corre perill, fins i tot coneix al Sr.Pep, però la seva imaginació és més forta que no pas la realitat que li ha tocat viure. Prefereix pensar que aquell vehicle està anant a la seva màxima velocitat, que a dins hi ha un parell d'infermers al costat del pacient, que un d'ells porta un desfibrador i l'altre ja té preparat els estris per fer una traqueotomia. Li encanta projectar una imatge falsa, en la que ell és l'heroi que fa córrer aquella ambulància. El soroll de les sirenes l'ajuden a recrear l'escena, en la que ell ja no és el pacient, sinó el salvador que impulsarà aquell vehicle a la velocitat d'un coet. Les llums de les sirenes l'ajuden a representar una fal·laç escena en la que ell és un ciclista forçut que salvarà la situació, en lloc de ser el nen que té el cap sagnant per haver-se estampat contra l'ambulància.

dimecres, 8 de setembre del 2010

De cases...

Casa 1

Mateu: Què passa xaval?

Ciscu: Quan de temps sense veure't!

Mateu: Però què dius, flipat! si fa dos dies q estàvem junts!

Ciscu: Què dius, penjat! Quan?

Robert: Ciscu, estàs fatal, tio! No recordes com la bofia ens perseguia l'altre dia?

Ciscu: Si...

Robert: I no recordes que ens vam fotre al caixer aquell dels putos de l'estrella capitalista?

Ciscu: Sí

Robert: I no recordes que, quan estàvem acorralats per aquells porreros de merda, el Mateu ens va obrir camí amb un Molotov?

Ciscu: Sí...

Mateu: Recordes que vaig tirar el Molotov?

Ciscu: Sí...

Mateu: I aleshores com és que no recordes que vam estar junts??

Ciscu: No sé... tios, no sé...

Mateu: buf, tu fumes massa xaval...

Ciscu: Sí...

Mateu: Bé, veig que estàs ralladíssim, què fem avui? perquè aquesta assemblea no durarà molt, no?

Robert: Espero que no, em fan un pal... a tu també, no, Ciscu?

Ciscu: Sí...

Robert: Collons amb el penjat... què es debat avui?

Mateu: Hem de veure quines activitats plantegem per la casa...

Robert: Si no ens foten fora abans, no?

Mateu: No siguis pessimista! Resistirem! I sinó... a les barricades!

Robert: Sí, sí, i tant! Ja n'hi ha prou que ens fotin el pèl! Nosaltres som l'eix del canvi!

Mateu: La gent ens ho agrairà... saben que estem lluitant per canviar el sistema...

Robert: Ho saben.

Mateu: Saben que aviat, gràcies a nosaltres, tenir un habitatge ja no serà un luxe! Sinó un dret!

Robert: Ho saben!

Mateu: I tu? Què has fet avui?

Robert: He anat a visitar uns camarades, hem estat parlant de la propera mani...

Mateu: Jo també, i tu Ciscu, tu vindràs a la propera mani, no?

Ciscu: Sí...


Casa 2

Borja: Hola Berto! Què guay que hagis vingut!

Berto: Hola, hola! Doncs sí, estàvem amb el Xavi i hem dit, va, què fem? I hem dit:,què tio, anem a cal Borja o qué? I si, tio, ja veus, hem vingut!

Borja: El Xavi està aquí? Què fort! Si fa molt que no el veig! Ai quina ilu!

Xavi: Hola Borja! Hola!

Borja: Què fort! Què guapo estàs! Què fort! Quan de temps!!!

Xavi: Sí, tio, molt fort! No m'ho creia quan el Berto m'ha dit si veníem a casa teva... què xula nen! És maquíssima! Com et cuides! És superfashion!

Borja: No és gran cosa, un pis petit per venir a la city!

Xavi: Ets tope cool Borja! M'encantes! No sé per què vam deixar de veure'ns...

Borja: Buf, la vida social que tenim, ja saps... jo ara estic molt liat amb els màsters i organitzant parties, ja veus...

Xavi: Doncs aquesta és xulíssima! On tens el lavabo?

Borja: Al fons del passadís en trobaràs un a l'esquerra, podries anar a aquest del saló, però a mi no m'agrada, millor usa aquell, ja veuràs, és el millor dels quatre que tinc, la meva mare el va decorar preciós preciós!

Berto: Ui sí, ja ho veuràs, és una passada. Bé Borja, què fem després?

Borja: Ui, no sé, ens han invitat al Cool & Co. i tinc invitacions VIP al Fashion Victim, però no sé... ens ho posen molt difícil, no creus?

Berto: Doncs sí, les xatis estan molt bones als dos llocs...

Borja: I els xatos també! No? jaja

Berto: Què dolent ets...

Borja: Ui, per dolent un empleat del meu pare, es veu que avui ha anat a casa seva amb una pancarta, no vegis, tota la meva família veient com aquell home només duia una pancarta...

Berto: Vols dir que anava despullat?

Borja: I tant! I ben brut que anava!

Berto: I què deia la pancarta?

Borja: Ui, i jo què sé Berto!


Casa 3

Juan: Quina festa més divertida tios!

Martí: I tant! Pep, ets un crack!

Pep: Però què dieu! Si no he hagut de fer res! Un parell de truites i cervesa! Si això és de crack...

Martí: Doncs jo ni podria, tinc la hipoteca exprimint-me per tot arreu..

Pep: Encara no has trobat feina?

Martí: No, tio, és increïble... Tant d'estudiar per res...

Juan: Aquesta vida és una merda.

Martí: Tu encara, que tens una feina.

Juan: Sí, tio, però sóc becari, cobro una merda. Tu com a mínim cobres l'atur!

Martí: Preferiria cobrar de becari i treballar!

Pep: Jo no us puc dir res, tinc sort, tinc feina i puc pagar la hipoteca sense problemes, però no creieu que tampoc vagi sobrat, eh!

Juan: A mi la hipoteca rai, com visc de lloguer... però a la que em retardo un dia ja m'està trucant el propietari!

Martí: Estem ben fotuts!

Juan: Ni que ho diguis, a més, la Raquel l'altre dia em deia de tenir un fill...

Martí: Ara?

Juan: Sí, ara, jo ja li vaig dir que era una bogeria, però mira, les seves amigues s'estan quedant prenyades i ella té por que se li passi l'arrós...

Pep: Ja tio, jo no vull dir res, però ja comencem a ser grandets...

Juan: Sí, sí, però qui l'alimenta? SI no podem pagar-nos l'habitatge, qui li paga el menjar? I els bolquers? La roba? l'habitació?

Martí: Buf, com talles el rotllo, tio...

dimarts, 7 de setembre del 2010

De reputacions...

El Marc ha fet fortuna en el sector de l'hosteleria. Va heredar un hotel i dos restaurants de son pare, mai ha treballat, ni tan sols ha sigut gestor, director ni empresari; només és propietari. Els seus treballadors l'odien i sovint, quan ve a fer-los una visita, acaben criticant-lo; sempre a les esquenes, clar. Saben que, tot i que no prengui decisions, no tolera que els directors els pugin els sous.

El Marc corre pel carrer, un vailet li ha robat la cartera; és el Pau, que té dotze anys i dorm al carrer. Va venir enganyat pel seu germà gran, que ara ja no sap ni on és. Li va prometre que si li pagava una mensualitat ell li aconseguiria un bon sou. Li va pagar, però encara no ha vist ni un tros de pa.

El Pau corre com una bala, està acostumat a fer-ho; però el Marc, que cada dia va al gimnàs, el segueix a bon ritme. Quan ja porten una bona estona en Roger queda en mig dels dos. Els mira, pensa que el Marc és un escanyapobres i que el Pau és un bon jan que roba per menjar. Li fa la traveta al Marc i continua caminant.


Al dia següent el Roger, que treballa al Forn i s'ha de llevar molt d'hora, camina pel carrer observant la tranquil·litat del moment, gairebé no hi ha ningú i la poca llum de la lluna es barreja amb els primers raigs solars. El Roger s'atura i observa un cartell que han penjat aquesta mateixa nit, un nou espectacle al teatre. Li agradaria anar-hi, però no guanya prou. Mentre el mira un noi li estira la bossa que duu penjada. En ella hi porta un paquet de tabac, les claus de casa, les del forn -ja que és el primer en arribar-hi-, la cartera i el mòbil. Surt darrera seu a la carrera, però el Roger no va cada dia al gimnàs, ni està acostumat a córrer. El noi se li escapa, es queda suat i sense cartera. No té bitllet per pagar l'autobús, no té mòbil per trucar a la mestressa del forn, no té diners per agafar un taxi. Torna cap a casa, amb el cap cot, trist; sap que ara li comencen els problemes... demanar excuses a la mestressa per la pèrdua de les claus, per arribar tard, per no avisar; haver de sol·licitar un dia de permís -que no cobrarà- per anar a renovar els documents, haver d'estalviar més, perquè els trenta euros que es va endur aquell noi ja no tornaran, com el sou d'avui, que ja no cobrarà.