De tinta...

La ploma vermella esquitxava tinta, ho feia molt ràpidament. El Sergi no trobava la forma de tenir l'obra acabada. Es tractava d'un retrat que ell havia intitulat "vermell sobre el rostre". No recordava qui era aquella persona que dibuixava, però sabia que la coneixia, estava segur que ambdós es coneixien; però els seus deliris artístics sovint li causaven pèrdues de memòria. Es mirava la seva creació i pensava si realment la persona que havia dibuixat tindria tan mal aspecte a la vida real. La sensació que tenia, quan mirava fredament aquella cara, sense tenir en compte ni els traços ni la intensitat ni la puresa de les línies, era la de veure un animal amb cara d'home. Un animal corromput per afers exteriors a la seva pròpia existència, un animal ple d'ira, sucumbit al terror causat per alguna cosa que, de ben segur, no hauria pogut controlar.

Amant de les seves obres, creia que mai estaven acabades del tot, el Sergi s'apartava un parell de metres, girava el cap, el tornava a posar recte, allargava la mà i enquadrava una part del dibuix i... altre cop s'acostava per fer una petita esmena. O, en alguns casos, una gran correcció; fet que suposava variar la composició original, ja que no esborrava mai la tinta, només dibuixava a sobre del que ja havia creat. Un cop i un altre anava omplint aquell tros de tela blanca en un seguit de correccions infinites, sempre buscant la perfecció, sempre creant un nou nyap sobre un rostre que, a cada línia afegida, més terrorífic semblava.

Dibuixava només amb un sol color, el vermell, i amb la ploma; una característica que el distingia no només en l'estil que emprava, sinó que també el marcava físicament. Tenia les mans tacades de vermell. Unes mans que s'enduia al front per assecar-se la suor i que acabaven per mesclar la tinta vermella amb l'orina dermatològica. El seu front suava tinta, tinta vermella que embrutava el seu rostre i, en molts casos, li entrava als ulls. Per veure-hi bé havia de fer ganyotes, tancar un ull i obrir l'altre; aguantar-se les parpelles amb els dits o arronsar el nas en empassar-se la tinta que queia fins als seus llavis. La seva cara era un poema dantesc, com també ho era el seu quadre.