He estat pensant en escriure un poema sobre la SIDA, sobre el metro, sobre idees que no són meves... Però quines ho són i quines no? És tot original o és tot còpia? Tindria raó Plató? Es preguntava el Roger mentre anava en Metro.
Cada cop que passava una estació entraven a una cova profunda, una llarga cova sense llums, només amb la il·luminació d'uns fluorescents vells que s'encenien i s'apagaven. Després de vuit aturades, per fi li tocava la seva, només li calia esperar un minut i podria sortir d'aquell neguit inacabable d'històries subterrànies. Trenta segons, vint, deu... comença a veure la llum de l'estació, es col·loca davant la porta, està preparat per sortir i, davant seu, entra un home i una dona que el miren fixament. Ell s'enretira per deixar-los passar, ells es queden davant. Ell no demana permís per sortir, no sol·licita pas. Els mira. Ella li somriu. S'asseuen tots tres al banc del costat de la porta i el metro continua el seu camí. Ell està a gust, la parella també. No es toquen, es miren. Proven d'explicar-se coses, però no parlen. Al Roger se li passa pel cap que potser ells s'han casat fa poc, o potser ja fa un parell d'anys que van contraure matrimoni i que, ara, ella tot just acaba de quedar-se embarassada. Per això deu estar tan feliç. Ella, la Júlia, pensa que el seu acompanyant es deu haver enamorat del nou home que han conegut al metro. I per això s'ha assegut al seu costat. Ell, el Sebastià, creu que la Júlia sent compassió per la mirada trista del Roger. Cap dels tres no gosa obrir la boca. No es toquen. Només es miren, constantment, sense pudor. S'observen de dalt a baix. El Roger, en poques parades, ja ha esbrinat quina camisa porta sota el jersei, com són els seus pits i, fins i tot, li ha detectat una crosteta al costat dret del coll. La Júlia ja coneix quina és la caiguda d'ulls del Roger, lenta, seductora, però poc atrevida.
Passen dues parades més i un dels tres s'aixeca, és el Sebastià, els altres dos l'acompanyen i proven de sortir, col·locant-se a la porta; però al obrir-se, un home amb un bastó entra, es queda davant d'ells i els mira a la cara; somriuen i s'asseuen al banc del vagó que queda al costat de la porta. El metro arranca.
2 comentaris:
Històries recurrents i circulars. Evidentment, Yves, tot està escrit. Ja ho deia fa segles l'Eclesiastés (1.9): Nihil novum sub sole.
Tot es reinventa constantment. Aquest és un tema que m'agrada molt i que no tothom entén. Jo he llegit crítiques per plagi a gent que ha fet magnífics exercicis de recreació dels llocs comuns, o d'una trama, etc. Ja n'he parlat algunes vegades al meu bloc criminal i fins i tot he copiat els exemples.
Avui precisament em toca personalment, perquè una amiga meva no ho ha entés en un relat que he penjat a "El fil d'Ariadna", on reprodueixo molt fidelment una història verídica d'una amiga comuna i hi afegeixo un tòpic molt conegut, però fet absolutament a propòsit.
En fi.
Jo vaig en metro cada dia. De manera que entenc perfectament la recurrent història.
Gràcies novament per la dosi diària, estimat.
Publica un comentari a l'entrada