De balcons...

La Sophie surt al balcó de la Pensió Paradís. Són les vuit i mitja. Ella està de pas, s'ha quedat a la gran ciutat durant uns dies, tot i que pensa que la seva estada s'allargarà uns mesos, qui sap, potser un any, o tota la vida. El carrer comença a tenir vida, els pares i les mares porten els fills a l'escola. Els treballadors omplen la calçada amb els seus cotxes i les seves motos. Els forns venen el pa del dia i els croissants per a esmorzar. Els bars estan en el seu moment més àlgid. Un cafè curt de cafè, un tallat i dos donuts. El quiosc ven els diaris del jorn, encara que no ven massa; no és la millor dècada de la premsa de paper; però tot i això el quiosquer ja és a la seva parada des de les sis del matí. Un Guàrdia Urbà deixa passar unes criatures, davant de l'histerisme d'algun director estressat. Són les vuit del matí, pensa la Sophie, no sé per què es posa nerviós. Treu una cigarreta del paquet que té a terra, de dins també agafa l'encenedor. Se l'encén i segueix mirant com el quadre, que té davant seu, es mou constantment, ple de vida, ple de fum. A la barana del balcó hi té un tallat, que ella mateixa s'ha preparat a la cuina de la pensió. Deixa que es refredi, encara que no massa, li agrada tenir-lo a la boca i sentir-se calenta, però sense cremar-se. Mentre fuma creua les cames, va vestida amb un batí de seda, de color blanc, no massa opac; però no li importa. Està asseguda i ningú pot veure-li les intimitats; ni tan sols els paletes que resten bocabadats, asseguts en fila, davant del seu balcó, com cada matí, esperant que s'alci de la cadira i es retiri cap a l'habitació.

Quan s'aixequi ja serà una altra història, pensa ella. I, qui sap? Potser ja no hi haurà lector, ni escriptor, ni tan sols paletes ni obres. Qui sap? Tot depèn de la imaginació.