De neveres

Són les quatre del matí. Maleïda bufeta, altre cop cap al lavabo; el doctor ja em pot donar les pastilles que vulgui, que això no hi ha qui ho reguli. Acabo d'orinar i em dirigeixo a la cuina. Enmig de la foscor, obro la nevera. Mare de Déu santíssima, entre la càlida llum del refrescant electrodomèstic sento veus, unes veus insuportables Miro la porta i veig, entre el pot de llet i el de ketchup, tres dels personatges de la meva última novel·la. Estan indignats, no paren de cridar. El més bonic que diuen és el meu nom.

Me'ls miro, callen, agafo l'ampolla d'aigua i començo a beure. Tornen a proferir insults de tota mena. Deixo de beure i els torno a mirar, podria procurar fer una mirada amenaçadora, però no cal, a aquestes hores de la matinada el meu rostre ja imposa per si sol. Callen. Els pregunto què volen exactament, ja que no hi ha forma d'entendre'ls. Tots tres comencen a la vegada. Els faig callar. D'un en un, si us plau. Parla el més alt. És jove, fort, un noi amb empenta. Gairebé és de la mateixa alçada que el pot de ketchup. M'explica que se senten abandonats, diu que volen sortir de la nevera, tornar a viure, passar aventures i ser boca d'altres boques. Acaba el seu discurs i els seus dos companys, una noia de divuit anys, drogoaddicte, i un home de cinquanta, alcohòlic; subscriuen l'oració del personatge jove. Afegeixen, però, un petit apèndix de curta durada; cadascú parlant dels seus problemes, però coincidint en un de concret: a dins de la nevera no es poden ni drogar ni alcoholitzar.

Els hi demano solucions, no me les donen. Tanco la nevera i torno cap al llit, però només arribar, en un atac de consciència retorno cap a la nevera; l'obro i comencen a cridar altre cop. Els faig callar. Li dono al jove un tros de paper i un llapis, li ofereixo un got de vi a l'home madur i li preparo per a la joveneta una ratlla de coca.

Abans de tancar la porta els hi deixo anar: Apa, fins demà, que no tinc ganes de pensar.