De corbes

Dormen juntes, abraçades. Debades que dormen, juntes. Són dues i s'estimen, o no. Però estan l'una al costat de l'altra. No es mouen. S'adoren, o no. Però romanen sobre el llit.

Ella, amb la seva cabellera rossa relliscant sobre la seva espatlla, desitja ferventment seguir enganxada al seu pit. Ella, amb la negror dels seus cabells, anhela acabar amb la sensació de traïció que li recorre el cos.

La llum no entra per enlloc, massa espeses són les cortines amb les que s'amaguen. El blau fosc taca una visió rosa, que només adquireix el color de Cupido amb les flors que les esguarden gelosament al costat dels peus.

S'han besat i estimat, descansen com ho farien dos animals, a ple sol; sense donar importància al que han fet. Tot i que ella, de ment fosca, se sent culpable per haver begut del calze quan ella, de ment clara, li té presa la cama. Podria acariciar-li, no li costaria seguir cama amunt, fins arribar a la natge de pell fina que rau inclinada; o podria moure les seves cames i apropar encara més els dos entrecuix que tan a prop es troben. Però no ho fa. Segueix esperant que ella, morena, abandoni el seu estat profund -o no- de son per tornar-la a besar; si és que ho ha fet abans. Continua confiant en una fe cega, si més no, la ceguera dels seus ulls clucs no permeten altra cosa.

La foscor de les cortines i la claror dels llençols són tan oposades com ambdues melenes, una rinxolada i l'altra alliberada. Tot i això, ella, sota els rinxols de la complexitat còsmica, és més simple i aconsegueix ser i sentir sense por. En canvi ella, amb la simplicitat dels seus cabells llisos, no esdevé lliure i perdura perduda en el bell mig d'una inseguretat divina, que no terrenal.