divendres, 31 de juliol del 2015

Relat d'eixams

Una remor infinita pertorba la pau de les calmades flors urbanes. Un eixam d’abelles ha marxat del bosc i entra, ara mateix, a la ciutat del riu. Xoquen, per moments, dues sensacions diferents. Inseguretat per part d’unes; desesperació per part de les altres.
La bonior ensordeix el soroll espantós que creen els cotxes amunt i avall travessant el Pont de la Torre. Clàxons que no troben el seu pit-pit, crits de conductors que no encontren els seus renecs. Sembla que algú li hagi robat la veu a la ciutat dels punks. Nens estirats als jardins que miren com entren els insectes en munió. Riuen i ho comenten. Un d’ells s’adona de què les abelles mostren un rostre desfigurat, ple de paüra. Cal fixar-se molt bé, són petites i tothom els hi té por. Però si s’observa amb deteniment es poden veure unes cares tristes, on es dibuixen històries terrorífiques creades per on han passat. És la petjada de la vida del que sobreviu.

Però al costat del riu les plantes no volen veure res de nou. Viuen tranquil·les, amb el seu fum contaminant. Tot allò que ve de lluny els hi provoca estrès i indignació. Són els jardins de sa majestat que, des del seu balcó, criden i exclamen igual que defequen.

dijous, 30 de juliol del 2015

Relat de presoners

Quan les èpoques no es comptaven per anys i ni tan sols les comarques eren regions. Allà on els herois tenien por de les dones i els homes cecaven la por, la van fer fora del castell perquè no sabia cuinar. En el seu exili es va emportar totes les seves pertinences. Des d’aleshores el castell és buit i desolat. Cap dels soldats no ha tornat mai a defensar la fortificació. És més, molts la van seguir, corrents pel bosc, portant-li les seves robes i teles de l’Orient.
Ningú no sap on és casa seva, però de nit és fàcil sentir-la udolar entre els llops. Quan hi ha lluna plena s’estira als peus d’algun arbre de gran tronc. Es puja les faldilles i, sense importar-li si hi ha soldats o animals al seu voltant, retorna al castell dins del seu imaginari. Els crits que surten de la seva gran boca fan esfereir el més valent. Els seus moviments sense compàs fan embogir els agosarats membres de la Cort.
En els seus humits somnis recorda com anava als calabossos i seduïa els presoners més rebels. No li importava veure’ls tocar-se davant seu. Ella els excitava i marxava. Tots l’odiaven, perquè la volien i no la podien. Fins que un dia, quan l’atzar va estar del costat d’un dels reclusos; ella va apropar-se a la cel·la del delinqüent i, després de pujar-li la temperatura, no va poder marxar. Ell la va prendre amb força, va estirar-li les claus que duia al cinturó i, en poc menys d’un minut, ja la tenia per a ell sol. Semblava que ella es resistia, però només era una imatge, perquè per fi havia aconseguit un heroi entre tants perdedors; algú que s’havia jugat la pell per poder-la agafar amb força, aixecar-li els braços, treure-li el vestit i deixar-li els llavis inflamats de tan mossegar-los. El càstig que rebia era el premi que buscava, dins de la foscor d’una cambra tètrica un home fort i valent la feia cridar com si fossin dos animals salvatges.

dilluns, 27 de juliol del 2015

Relat d'acceleradors

El temps ens empeny, un cop i un altre, cap el final del camí. Ens hi resistim, però no podem fer altra cosa que donar un cop a la taula. Exaltar-nos. Indignar-nos. Prou! Atura’t! Maleït accelerador de la mort! No ens acompanyis més i abandona’ns a la sort de la atemporalitat.
Demano excuses senyor meu. No tornarà a passar. No alenteixi la vida, plena de mosques al voltant de la merda, amb el seu brunzir insuportable que em duu a la desesperació.

Ho dic perquè desitjaria no haver-la conegut quan la veig desaparèixer. Per la casa de la tristor vaga sense mirar enlloc. Aquells ulls plens de vida són ara el meu dolor. Abaixa la mirada i s’amaga per no veure a ningú.
Les heroïnes no busquen ser pòsters a les habitacions, sempre amb la capa posada per alegrar-nos les vides. Ara segueix com sempre, sense ser protagonista, però amb la medalla que només reben els campions. I mentrestant la nit cau i comença el desolador compte d’estrelles de la galàxia. M’amago jo, per no entorpir la vista de qui cerca un horitzó llunyà, improbable, però sedant, que calma la més grans de les preocupacions, quan el rellotge segueix amb el seu infernal tic-tac sonant fort a les orelles.

dijous, 23 de juliol del 2015

Relat d'amics

Lluny, entre la Vall negra i els Prats de les ànimes perdudes, dos vaquers baixen dels seus cavalls per refrescar-se amb l’aigua que corre pel Torrent de la foscor. La suor els acaricia la pell, ha pujat la temperatura a límits impensables. Ells no tenen refugi on exiliar-se de la calor, no poden aturar-se sota dels arbres a prendre la fresca, ni dormir la migdiada entre els arbustos salvatges. Abans ho feien, sovint. No els hi importava el temps ni el lloc. “Érem lliures”, es diuen mentre reneguen del poc temps que tenen per fer d’autèntics rodamóns.
Un d’ells cau a l’aigua quan es refresca la cara. Succeeix amb tanta mala sort que el front topa amb una roca i es fereix la cara. Els dos riuen, però el dolor és intens. La sang cau per la mà. S’ajuden i curen la ferida. Però el ferit es posa trist i plora.
-Per què plores, amic?
-No sé si estem en el bon camí. Aquestes presses, aquesta manera de viure, nosaltres no érem així...
-I com voldries que fos la teva vida?
-No sé, diferent, amic meu, diferent. Trobo que aquesta no és la drecera que em cal escollir.
-Cada milla que cavalquem ens trobem amb una cruïlla. Si algú ha passat abans que nosaltres, ha clavat cartells enganyosos; si no ha passat ningú, ens deixem endur per la intuïció.
-Jo no vull això... Però no sé si vull prendre un altre camí... No sé què vull. Vagi on vagi m’equivocaré.
Els dos vaquers, que a simple vista semblen dos homes forts, dos pistolers d’imatge dura i imponent, es posen a  plorar. No saben per què, però estan tristos.
-Sempre m’has dit que defenses els  indefensos perquè tothom té dret a una defensa. Hi estic d’acord. Però jo, a més a més, penso que tothom té dret a equivocar-se.
-Vols dir amb això que ens estem equivocant, amic?
-No pas, només dic que tothom té dret a equivocar-se i, per tant, cal seguir escollint, sense por, per trobar el camí que ens faci feliços mentre el fem, no pas quan arribem al final.
Amb gran recorregut fet, tot ha de canviar. Les llàgrimes de l’home gran el fan sentir un nen petit. Té el cor tan enorme que no li cap l’estómac. No pot beure ni menjar, gairebé no pot ni respirar. No vol fer mal a ningú. Però sap que mentre cavalqui i cavalqui algú sortirà ferit. Carrega l’arma i mira el seu amic. L’anima a fer el camí. Quin? No ho saben, però seguiran omplint pàgines i pàgines, lletres i lletres, notes i notes. Al ritme de la cançó del cavall cavalcant pel desert.

dimecres, 22 de juliol del 2015

Relat de pobles

Quan les orenetes emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de refugiar-se als seus nius.
És la vida que torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat, marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer. 

dilluns, 20 de juliol del 2015

Relat de vares

No és capaç de saber si les seves accions són fruit dels excessos, o si els excessos són fruit de les seves accions. Però lluny de caure en el patetisme religiós, sent el sentiment de culpabilitat dins seu. No ha fet res. No ha matat ningú, però ha tingut el ganivet ben afilat a les mans durant una estona.
Mira el rostre de la seva víctima i pensa què hauria sigut si, finalment, hagués clavat aquella arma al seu cor. També reflexiona sobre la desconeixença d’algú que dorm plàcidament, sense tenir consciència de viure amb un criminal potencial.
Tots som culpables, tots ens sentim malament, però només alguns poden dormir sense tenir càrrecs de consciència. Són els missatgers de l’infern, que vaguen pels camins captant ànimes pures i les corrompen mentre riuen. La culpa, però, no és dels missatgers, ni tan sols no és d’Hades. La culpa és de l’oracle del bé, que dictamina resultats complicats sota una injusta vara de mesurar.

Mentrestant, l’assassí s’allunya del ganivet, no fos cas que se l’acabés clavant a ell mateix.

Relat de moribunds

De bon matí, quan el poble respira encara la son gastada la nit passada, el rei lleva el seu fill i se l'emporta a caminar. Ben d'hora, el sol encara no molesta els cossos caminant pels camins de la comarca. La rosada ha refrescat els arbres i l'aire pot sentir-se fresc i amable. Després, cap al migdia, pocs són els que s'atreveixen a sortir a fer passejades fora de les ombres dels pins del poble.
Caminen tots dos com ho poden fer qualsevol pare i fill que s'estimen. No s'agafen de la mà, però van ben units a cada pas. El rei aprofita tota ocasió per instruir el seu fill, un insecte, una flor, una experiència; tot val per poder-li oferir les eines del demà.
-Què senzilla és la vida explicada des de la palestra, li comenta el príncep.
-Què vols dir, fill meu?
-Imagina't que ambdós som protagonistes d'un conte, que algú ens porta per on vol, que les teves paraules no són teves i que les teves accions les respon algú altre...
-Ai fill meu, quina absurditat, jo sóc el rei, ningú respon per mi mai. Jo decideixo tot el que té a veure amb el nostre poble. Jo trio qui viu i qui mor.
-Ho sé, però posem pel cas que no ets tu qui diu, sinó qui parla... No ets tu qui fa, sinó qui executa.
-No voldria pas tractar-te com a un servent i fer-te callar. Seràs el pròxim rei i cal que et tingui respecte, però no t'oblidis que ara ho sóc jo; i que el respecte me l'has de tenir tu.
-Te'l tinc, per això només pregunto, per aprendre de tu, estimat pare.
-Pregunta el que vulguis, contestaré encantat, però no dubtis del poder del teu pare. Mai. Jo decideixo sobre les vides de tots els habitants del poble. Sóc jo qui trio qui ha de morir, qui ha de viure, qui ha de treballar, qui ha de marxar... I gràcies a les meves eleccions el poble funciona com cal, no ens falten habitants, ni ens en sobren; no coneixem la misèria i tothom és feliç.
-Quan decideixes que algú ha de morir, també és feliç?
-Bona pregunta, fill meu. Segur que en un principi no ho és, però quan li expliquem els motius, ho entén i accepta de bon grat.
-De bon grat?
-Sí, tenim una llei per justificar algunes morts, i des que la tenim que el poble va millor, inclús millor del que anava amb el teu avi, quan ell era rei.
-La llei de la mort...
-Sí, quan algú ha de morir, quan està malalt, quan no pot ser útil al poble, quan la seva vida no és interessant per a tots nosaltres....
-El mateu...
-Correcte. Tu creus que tu podries tenir tot el que tens si haguéssim de mantenir els moribunds? Creus que podríem haver creat un exèrcit com el que tenim? Creus que els carrers estarien tan tranquils si no haguéssim fet neteja?
-Per què?
-La gent que s'està morint necessita aportacions extres, diners que no tindríem, i els hauríem de treure d'altres partides. Són gent que ja... S'estan morint, fill! Res es pot fer per ells. Moriran tard o d'hora, millor que sigui aviat, millor que ens estalviem tot el que han de passar.
-Pel bé del poble, cal avançar la mort a tots els que han de morir?
-Exacte, fill meu. Ho entens tot molt bé...
Pare i fill arriben al final de la conversa just en acabar el seu passeig matinal. Després de caminar tant, necessiten descansar i el rei demana als esclaus que li portin un bon esmorzar sota l'arbre més antic del poblat. Allà gaudeix d'un bon àpat i, mentre menja una poma vermella i cruixent, el seu fill el decapita amb una destral que llueix, al mànec, l'escut del poble. El cap del rei cau rodolant, així com ho fa la poma al seu costat.
El fill es mira el seu pare i li diu:

-Tots, des què naixem, ens estem morint. Tu t'estaves morint. Calia avançar la teva mort pel bé del poble. Tant si és meva l'acció com si ho és de qui la pensa.

dijous, 16 de juliol del 2015

Relat de prats

Un dia o altre havia de passar. Els homes que surten a llaurar la terra, tot sovint, acaben fent-se mal amb la falç. A ple sol, suor per la pell, barret de palla, camisa de quadres, cames cansades. Les hores no acaben mai i el cos, algun cop que altre, es despista.
El braç funciona com una màquina que no s’atura. Zas, zas. Talla el blat quan toca. Estripa la terra quan és necessari. I entre moviment i moviment, un moment d’inflexió. O més aviat de flexió. Els genolls no poden amb el pes, defalleixen un sol instant, s’obliden de la seva voluntat eterna de sustentar el cos.

Una brisa d’aire acompanya l'escena. Fa estona que els grills han abaixat el volum. Fins i tot les fulles es mouen una mica. La calma de la sequedat del migdia ha donat pas a un vespre més agraït. L’aire fresc ajuda a tranquil·litzar aquells cossos a qui els costa respirar. Com el d’ell, que no troba la seva mà i la busca com pot, arrossegant-se entre les herbes, perdent tanta sang que aviat confon el prat amb el mar, els insectes amb els peixos, el sol amb la vida, la mort amb la il·lusió, el record amb el futur.