Entre les valls
més llunyanes de les nostres comarques, allà on el fred no deixa mai pas a la
calor; hi reposa una torre d’ivori; majestuosa, alta com ningú mai no hagi
somniat; imponent pels seus colors espectaculars quan el sol la pot il·luminar, fràgil com una gota a punt de
caure al mar.
Hi ha, entre la
multitud dels nostres veïns, una opinió corrent que no se sap si és certa o
fictícia, però que col·loca, a dalt de tot d’aquella torre, un vell geperut,
barbut, de cara arrugada i vista cansada. Diuen que allà pensa només amb ell i
la seva elit, que no és capaç de moure’s per baixar a les terres
planes, per relacionar-se amb la plebs i saber quines coses passen fora dels
cànons establerts des de l’antiguitat. Li diuen l’home sense temps, parlant
d’ell com si no fos d’aquest món.
Tot això ho diuen
uns i altres, sense conèixer res d’ell, ni tan sols sabent si existeix de veritat. Formen
cues i cues per criticar-lo al mercat, mentre compren peix barat i diuen que és
del car. Entre els veïns hi ha qui té fortuna i, després d’haver alimentat la
llegenda sense fonaments, rep un cop de sort, un vent ple de bon atzar i buit
de contingut, una ajuda apadrinada de les que sempre havia renunciat.
Aleshores, a poc a poc, no lluny de casa dels veïns, construeix una torre ben
alta, que vol emular la del vell rondinaire. No té vori, ni marbre, ni pedres
precioses; usa fang extret de la terra mullada.
Com tot el que s’alça
del no-res, amb el temps acaba perdent volada; un altre cop de vent, sense
padrins ni bons amics, i la torre cau. A vegades cal que passi una temporada, tot
sovint esdevé anys després; però el mal ja està fet. És responsabilitat tant
dels qui van aportar aquell fang brut i poc cuidat, com de qui va viure en
aquella torre falsa, recoberta d’altaveus en els que els esperits que enviaven
falsos somnis al món exterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada