Una remor infinita
pertorba la pau de les calmades flors urbanes. Un eixam d’abelles ha marxat
del bosc i entra, ara mateix, a la ciutat del riu. Xoquen, per moments, dues
sensacions diferents. Inseguretat per part d’unes; desesperació per part de les
altres.
La bonior
ensordeix el soroll espantós que creen els cotxes amunt i avall travessant el Pont
de la Torre. Clàxons que no troben el seu pit-pit, crits de conductors que no
encontren els seus renecs. Sembla que algú li hagi robat la veu a la ciutat
dels punks. Nens estirats als jardins que miren com entren els insectes en
munió. Riuen i ho comenten. Un d’ells s’adona de què les abelles mostren un rostre
desfigurat, ple de paüra. Cal fixar-se molt bé, són petites i tothom els hi té
por. Però si s’observa amb deteniment es poden veure unes cares tristes, on es
dibuixen històries terrorífiques creades per on han passat. És la petjada de la
vida del que sobreviu.
Però al costat
del riu les plantes no volen veure res de nou. Viuen tranquil·les, amb el seu
fum contaminant. Tot allò que ve de lluny els hi provoca estrès i indignació.
Són els jardins de sa majestat que, des del seu balcó, criden i exclamen igual
que defequen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada