dilluns, 30 de març del 2015

Relat de sostres


Tancat a una habitació sense sostre; l'escriptor que no escriu decideix escriure una carta que no encarta... No fuma, no beu, tan sols prem el teclat una i altra vegada...

"Senyor Sostres;
he llegit el seu article de la bibliotecària i estic molt content. Ha situat un tema secundari a la primera línia dels informatius. Això sí, haig de dir-li que, com de costum, torna a barrejar conceptes com el de llibertat i el de llibertinatge. 
Però anem a pams. Primer de tot m'agradaria felicitar-lo. El fet que vostè entrés en un espai d'ús públic és extraordinari. Al contrari del que pensa molta gent, crec que les zones gestionades per l'administració han de ser per a tothom, no només pels que no es poden permetre un ús d'instal·lacions privades, majestuoses i excelses. Cal que desdogmatitzem aquesta separació de classes! Clar que sí! M'alegro que baixés del seu cavall imperial per veure com es veuen les coses a ras de terra. Una altra cosa és que ho hagi fet amb la seva armadura tot poderosa, que els altres no tenim, i de la que vostè fa gala tot sovint. 
Després, no voldria defensar un gremi pel que jo tinc molt respecte i que, desgraciadament, molts cops he hagut d'atacar per falta de professionalitat. Però és indiscutible que, per un cop que una bibliotecària intenta vetllar per l’interès comú de la biblioteca, criticar-la és no saber de què va la missa la meitat.
Vostè té tot el dret del món a usar la zona infantil de la biblioteca, però cal que recordi que és una biblioteca; no una ludoteca. Per tant, cal mantenir unes normes que permetin un ús digne per part de tothom, no només de la seva estimada filla. En aquest sentit, deixi'm explicar-li que tot sovint el meu fill em demana anar a la biblioteca a llegir. A mi m'encanta. Hi anem i llegim. Ens passem molta estona llegint. Tenim accés a una gran quantitat de llibres, l'espai és adequat i només de tant en quant ens costa continuar amb tranquil·litat, això passa quan algun nen o nena es pensa que allò és una ludoteca, no pas una biblioteca. Val a dir que normalment els bibliotecaris tendeixen a deixar fer. "Són nens", deuen pensar. Com bé va pensar vostè. Però perdoni que li digui, el meu fill també és un nen i també té dret a no sentir-se molestat mentre llegeix. La qüestió és fàcil, faci el que vulgui, però no molesti. I al sortir de la biblioteca, si pot, exerciti una activitat que tot sovint realitzem nosaltres: Cridi! Cridi com un boig! La gent del carrer potser se'l mira de forma estranya, però és només perquè vivim en un món de bojos. Al carrer es pot cridar, a la biblioteca no. 

P.S: Sobre els preservatius; sigui sincer, això no és el que li va fer mal. El que li va molestar va ser que cridessin l'atenció de la seva filla. perquè es creu que ella és perfecte, igual que es creu que vostè ho és. I tenen dret a ser-ho! No usin preservatius! Ja sabem que no els hi cal! Però no privin que els imperfectes, els que no hagin rebut la santa educació de la castedat, els usin. Si la seva educació és tan bona no cal que s'indigni. Ensenyi a la seva filla a ser verge fins al matrimoni i problema resolt. Nosaltres, els que no cavalquem amb un cavall imperial, seguirem apostant per una educació que informi, que sigui tolerant i respectuosa, tant amb les seves creences com amb les nostres". 

En acabar la carta, l'escriptor que no escriu esborra l'inesborrable.

Relat de pors


Té tanta por de morir, que no viu. Sembla que s'hagi declarat en vaga. No ha tret ni pancartes ni pamflets, però realitza totes les accions que es poden executar quan un està en contra de la vida o de la mort, tant és una cosa com l'altra. La negació d'ambdues circumstàncies penalitza la sensació fervent dels cossos fruint.
Desgastat fins a l'infinit. Aboleix els càrrecs vitals, com gaudir o patir. El cor se li fa petit, s'amaga dins d'un escut de cuir relligat i recosit. Impossible de penetrar, dins seu hi viu una eterna llàgrima de dol. No vol morir. No vol acabar amb tot. Però la negació absoluta el porta pel camí del tediós assossec.
Trencar, robar, mentir. Verbs que han desaparegut de la seva llengua. Els sons surten sense esperances, sense fe. Ho fan per pura rutina. Ho fan amb basarda. Por de ser autodestructius, de causar el propi mal, de provocar un desencadenament dels fets que acabi amb tempesta.
Li costa sortir del seu niu. En el fons, sempre hi és; allà, tancat. Ni que en surti, resta reclòs dins de la cova del temor; on compta lentament les hores que se li escapen de les mans.

diumenge, 29 de març del 2015

Relat d'artificis


Sota d'un dubte en forma de núvol m'he llevat aquest matí. Fa estona que hi penso, però ara no puc fer altra cosa que rentar-me els ulls i pensar que m'hi tiro salfumant. Agafaria la cullera de la cuina, aquella que tenim per fer un plat especial sud-americà, aquella que té el perfil afilat. Me la clavaria a l'extrem de la parpella i extrauria la meva pupil·la. Ho faria buscant el dolor més gran que pugui existir.  Però no m’atreveixo. Aquest sèrum m'anirà bé per plorar. Un parell de gotes i llestos. ja ploro. Estic trist. M'ho va dir la farmacèutica. Ella sí que en sap. Em faria plorar ràpidament. Però mai ha volgut portar-me a la recambra i ensenyar-me a posar-me trist. Potser si em vestís... Sí, aquests pantalons ja serviran. No m'importa que estiguin bruts. Ella no s'hi fixa en aquestes coses. Seria estúpid que ho fes. Mira com mira. Observa com m'observa. Escolta com em parla. Quina veu. Estic trist. Mira. Ploro. No riguis, dona. Estic molt trist. Tinc un fervor interior que no em puc treure de sobre i vull que m'ajudis. Segur que tens alguna cosa per mi. Segur. Les teves llàgrimes de dolor perdut em van molt bé. Quan vull sentir, quan vull ser com tu, me les poso i ploro. Durant uns instants m'assemblo tant a tu. Em miro al mirall i em veig les pupil·les humides. Cauen pel costat del nas aquells sentiments artificials, però ningú no ho sap. Ni tu. Ni jo. Dóna'm la mà, si us plau. Porta'm allà. Promet-ho portar-me bé. Resoldré tots els meus dubtes. Sense cullera; sense sèrum, sense plorar; només em caldrà mirar-te una estona quan parlis i per fi, en acabar el relat, ja sabré si m'he enamorat.

Relat de papereres

Abans de creuar, l'home mira dins de la paperera. No hi busca res. O sí, només ell ho sap. El semàfor es posa verd i inicia un caminar lent, però sense pausa. El seu moviment denota el cansament de qui ja no té ganes de viure.
L'home porta una jaqueta de cuir gastada, un barret de llana blau, unes sabates negres i uns pantalons bruts i gastats. No s'ha cordat la bragueta. no s'ha tapat el coll. Li agradaria portar guants i evitar el fred del vespre.
Quan es torna a posar verd, creua altre cop cap a l'altra costat. Torna a la seva illa; és la seva zona de confort. No acostuma a quedar-se molta estona en els carrers veïns.
Per davant seu passen homes i dones, nens i nenes. policies i escombriaires. És una part més del mobiliari urbà. Ningú li diu res. Ell tampoc saluda a ningú. Si vingués una nau espacial i se l'endugués, ningú reaccionaria, ni per bé ni per mal.

La seva mare fa temps que va morir. Els seus fills també. El seu pare encara viu. Deu tenir ja cent anys, potser un dia d'aquests és el seu aniversari, qui sap si ell anirà a felicitar-lo. Però l'home no sap a quin dia viu. Ni sap on viu son pare. No sap res de res, viu per viure; com qui camina per caminar, d'un costat a l'altre del carrer, esperant que la vida s'acabi i ja no hagi de tornar a creuar.

divendres, 27 de març del 2015

Relat de WhatsApp


Continua estirada al llit. Des d'aquí sent el soroll dels pocs cotxes que trepitgen l'asfalt. No ha baixat les persianes. Li agrada veure la lluna abans d'anar a dormir. 
Tanca els ulls, però al cap d'uns instants els torna a obrir. Allarga la mà cap al telèfon mòbil i obre el WhatsApp. El seu marit continua sense connectar-se. Li envia petons amb una de les emoticones que més usa, sobretot quan es comunica amb ell.
Apaga el mòbil i tanca els ulls. Sembla que està a punt d'adormir-se. Durant un parell de minuts aconsegueix entrar en la primera fase, però un clàxon la desperta. Separa les parpelles i torna a mirar el mòbil. Sense notícies. Continua el seu suplici, intenta adormir-se. Del calaix de la tauleta de nit treu un blister i agafa una pastilla. Per empassar-se-la millor, beu una mica de vi, que sempre deixa al costat del llit. Comença a comptar fins a cent i, quan arriba a vint, perd la consciència. 
Entra en el món oníric. Si més no, arriba a les portes d'aquest; perquè quan ja porta ben bé una hora, s'aixeca, va al lavabo i torna a estirar-se. Abans de tancar els ulls, altre cop li envia un missatge al seu home, que continua desconectat.
En total, li envia uns cinc missatges. Pel matí està baldada, ha dormit molt poc. Abans de la dutxa torna a comprovar si s'ha connectat. Res. L'aigua freda la desperta. Aigua gelada caient per sobre del seu cos. Ni tan sols crida. Està esgotada. Es fa un cafè mirant les noticies al televisor, però de tant en quant torna a mirar el mòbil.
Durant tot el dia repeteix la mateixa acció. A vegades envia alguna cosa, però la majoria de cops només comprova si està connectat o no.
Ara ja fa tres dies que el seu marit va morir, però encara continua tenint aquella estranya sensació...

dijous, 26 de març del 2015

Relat de primavera


Una nit d'hivern va esdevenir primavera. Sota un cel gris i trist, les despullades branques dels arbres van demanar ajuda. Van reclamar auxili a tothom que les va veure. Ningú no va fer res. Cap dels que les van sentir es va atrevir.
Pintava el colom un esbós de vida entre els núvols. Ho feia sense que res li prestés atenció. Estava convençut de que la seva magistral actuació seria admirada pels presents. Però els ulls que naveguen pels carrers no busquen, ni troben, res del que necessiten.
Quan canvia l'estació, el tren porta nous passatgers; a l'any li succeeix el mateix. Baixen del vagó alguns que feia estona que ja hi eren i d'altres que tot just començaven el viatge. Qui decideix sobre el passatge és la sort, ningú més que ella és qui estableix el destí atzarós dels qüestionats.
I mentre uns pugen i baixen, nosaltres ens regalem una estada més, sense comptar ni les hores ni els dies, ni les nits que no hi ets. Perquè quan l'obscura soledat ens ve a buscar, recordo l'home sobre l'arbre, llibre en mà, llegint cada paraula nova, que s'escrivia sola i es tornava a esborrar:

Piquen fort els forjadors del metall; 
preparen l'escut que necessitaràs
quan de volta estiguis al meu costat
i caminis cap al nostre amagatall.

dimecres, 25 de març del 2015

Relat de brunzit


Un dels carrers més importants de la ciutat té per banda sonora el remor continuat dels pneumàtics acariciant l'asfalt. A vegades, s'escolten crits i insults de conductors enfadats que passen a tota velocitat. El riure dels nens jugant al parc també es barreja entre tanta grisor acústica, però el seu to és menor. 
A fora, al carrer, el volum és alt, molt alt. Gairebé tan alt que no es pot parlar amb normalitat.
A dins, a casa, el volum és baix, molt baix. Gairebé tan baix que no es necessita parlar per poder-se comunicar amb normalitat.
Se sent un brunzit que, de tant en quant, canvia de ritme, però que no para mai. Si fóssim a l'estiu podríem pensar en la típica mosca que prova de sortir del pis, però que xoca una i altra vegada amb el vidre de la finestra. El que passa és que estem a l'hivern. Les finestres resten tancades, sí; però els insectes no han vingut encara a ballar amb els humans. 
El so que se sent, cal dir-ho, és tan llarg com les piles vulguin. Algun dia o altre s'hauran d'acabar. Caldrà anar al supermercat, a la ferreteria o preguntar-li al venedor ambulant de la cantonada si té alguna oferta entre tantes de les coses que ven. 
El silenci que acompanya aquest remor es deu als cascos que porta posats l'Andreu. La música que sona a tot drap no s'acampa per culpa d'aquells dos orellots gegants que du enganxats a les orelles. Llegeix i escolta música instrumental; és just l'ambient de lectura que li agrada. Està tan concentrat que li sembla experimentar el sentiment de culpa que corre per les venes del personatge de la novel·la que llegeix. 
Tot d'una satura, no sap per què. Però prem el botó de pausa del reproductor, es treu els cascos, deixa el llibre sobre la taula, amb la cantonada de la pàgina doblegada, i escolta aquell so vibrant.
Gesticula, com si algú l'estigués obersavant, tot i que sap que no és així.
S'apropa a la seva habitació i treu el cap per la porta, d'amagat. La Lluisa està nua, completament despullada. Jau boca amunt; amb els ulls tancats. Al peu del llit hi ha la seva roba amuntegada: els pantalons, la brusa, els sostenidors i les calces. Ella roman estirada, amb les cames obertes com si fos una granota. Els seus braços descansen asimètricament. La mà dreta reposa sobre el seu pit esquerra, deixant que el dit índex acarici un mugró que assenyala el sostre. La mà esquerra, per la seva banda, baixa fins a l'entrecuix. Allà sostenta un petit objecte que mou molt a poc a poc. Tan bon punt passa per sobre del clítoris com acaricia els llavis vaginals. 
L'objecte en qüestió és el responsable del remor que sent. Ara que sap el que és, el relaciona amb una màquina d'afaitar. Va corrents al bany, s'afaita. Usa un líquid especial per suavitzar-se la pell. S'escampa per tot el cos la colònia preferida de la Lluisa. Es neteja el membre viril a consciència. Retorna a l'habitació... I es troba la seva dona amb les cames creuades i en posició fetal. És hora de dormir. S'estira al seu costat i tanca els ulls fins l'endemà.

dilluns, 23 de març del 2015

Relat de Maó

Que Déu em perdoni si marxo de viatge a London o si, per ventura, se'm passa pel cap anar un cap de setmana en tren per la costa d'Euskal Herria. No sabria dir si el Santíssim em castigaria si passegés la Creu de Milano a Napoli, llegint Le Monde i no pas l'Osservatore Romano. Satanàs potser em reclutaria pel seu exèrcit si votés el Sinn Fein o el Front National.
Tot això no ho dic en va. Sé de què parlo. Ho he sentit a dir molt sovint, més del que es diuen moltes coses. Si repeteixes més de cent vegades Podemos et quedes cec i se't cau la llengua a trossos.

Ho dic pensant en moltes coses i res en concret. Algun dia tornaré a llegir Der Steppenwolf i cavaré la meva pròpia tomba. Fins aleshores, quedarem enganxats de cara al llibre escoltant les pedres com roden.  

diumenge, 22 de març del 2015

Relat de paracetamol

Mare, baixaré a comprar el pa. Vols res? Si necessites que vagi a la farmàcia i et porti un dels teus medicaments, el que sigui, m'ho dius i jo... jo encantat, de veritat. No, no; no pensis que ho dic per dir-ho, tant m'és anar a la cantonada de davant com baixar un carrer més avall. Em poso els cascos i escolto la música mentre camino per aquests carrers plens de fang. De veritat. D'acord, d'acord. Només una caixa de paracetamols. Res més? N'estàs segura? Puc demanar-li el que vulguis al farmacèutic, no em calen receptes, ja saps com va això. Fa temps que és amic meu. Puc portar-te, si vols, clar, allò que l'altre dia et va anar tan bé. No és dolent, dona. No pensis així. A tu et va anar bé, no? Ell me n'aconsegueix, no passa res. Pitjors coses es fan. I si no procurem tenir els nostres estimats contents, què farem? Ens odiarem tots. Cal que hi hagi més amistat, més companyonia. En faltava molt d'això, no creus? Tot plegat s'havia enrarit massa. Els veïns ni ens saludàvem, tothom es cuidava només de si mateix. Fer-se ric! Tots cap al mateix camí, el d'augmentar el compte corrent i oblidar-nos de saludar-nos fins i tot a l’ascensor. Ara sembla que les coses tornen a començar, la gent s'ajuda; els veïns es pregunten coses, donen el poc que tenen i s'obliden de prestar res. Aquí i ara, la ciutat torna a donar un tomb que em fa sentir orgullós de... de... ui, mare, ja tornava a parlar massa. Deus tenir el cap com un timbal. Ja marxo, ja. 
Una caixa de paracetamol i li pregunto al farmacèutic si em pot aconseguir allò que et va tan bé, no? Ara hi caic, no tinc ni un euro, bé, t'agafo la cartera, després te la torno. No et preocupis. I ara, com ho faig per anar a veure el Marc? No sé si estarà a casa seva. Com no tingui merca, no sé com m'ho muntaré. A vegades em poso en uns embolics... mira que sóc imbècil, si total ella ni m'ho ha demanat. Doncs saps què? Passo. Si ella ha posat tants dubtes és que no ho vol. No li porto res i llestos. Algun dia o altre haurà de palmar-la, la vella. Això no pot ser, estic tirant la meva vida per terra, tot el dia comprant-li coses, fent-li de gosset... sóc el seu criat. Jo també vull viure, no tinc cap culpa que estigui en l'estat en el que està, gens ni mica! Per què m'ha tocat a mi? No podria haver-li passat això a la Marvèlia? Ella sempre tan contenta, sempre tan alegre... Quin fàstic de dona. Això sí, està boníssima, ja m'agradaria tornar a despullar-la un cop més. Em té ben atabalat, sempre que penso amb ella acabo fent un disbarat. Les seves cames em tornen boig. I quins ullets. I les mans fines i llargues. Necessito veure-la ara. I si la truco? Si la truco encara em posarà una excusa, millor passo per casa seva. Directament, clar que sí. Som-hi, no em pot dir pas que no. L'última vegada que m'hi vaig presentar li va agradar. No? Suposo que sí. Cridava com una boja. La recordo mossegant-se els llavis mentre me la follava al sofà on veu les pel·lis amb el seu marit. Estava com posseïda, segur que s'ho va passar de conya, no? Ostres, i si només fingia... Però, per què hauria de fingir? Puta! Potser només ho feia veure. No m'ha trucat més, no m'ha dit res més! Ja ho veig, ja. Només és una meuca. No, no. Passo d'anar a casa seva. Passo. Passo de tot. Passo de la vida. Passo de rotllos. Passo de passar. Pas a pas, passo i m'abandono.

dissabte, 21 de març del 2015

Relat de poesia

Ciutat bruta i plena,
esmorteïda fins i tot quan plou.

Ciutadans submisos
sense fe, mancats d'esperances
i cegats per llums difoses.

Cau la poesia alegrement sobre els seus rostres.
Cau la vida lentament per arrencar-los les lletres.
Els sentiments, la por, l'amor.
La sang fraternal evaporada els exilia.

No es veuen salvadors amagats
ni sota ni sobre les roques d'asfalt.

No es troben culpables confessos
entre contenidors cremats.

Els nens aprenen ràpid,
el joc és de navalla.
Les nenes cauen als seus braços
buscant la fe absent a casa.

Provarem de pintar-los de colors,
intentarem fer esbossos d'il·lusió.
Ho farem conscients de la pudor
que desprenen els anys i els dies,
les nits i les hores, que ens queden per morir.

divendres, 20 de març del 2015

Relat d'escoles

En aquella època, els nens no duien mòbils ni usaven tauletes. Encara ningú sentia a parlar del google i molt menys de les pissarres digitals. No érem com els nostres avis, que només tenien pilotes i xapes per jugar al patí, però tot queda en un llac entremig d'anys que costa situar.
Les amistats sempre han vingut i han marxat i en Jan ho sabia perfectament. Corria per la pista i perseguia les noies convençut que alguna cosa passaria. La Mercè es deixava atrapar, però res no succeïa després. Una nit, però, quan no quedava ningú en aquella escola dels afores de la ciutat, els fantasmes van recórrer els passadissos de la por. No es tratava de morts que caminaven, ni de monstres vinguts del més enllà. Sinó del Jan i la Mercè, que s'havien escapat de casa seva per trobar-se a la classe on sovint es miraven i es tocaven.
Amors de joventut, pecat escampat pels camps del senyor, les llavors germinen, les llavors acaben engendrant un arbre ben gran. No calen pensaments d'adults ni sentiments de pares; tan sols una nit plujosa lluny de la família, abrigats amb una manta barata mig estripada. Gairebé nus, els dos adolescents se senten tan sols que no els cal ni amagar-se de la foscor. Els besos són la raó que els han dut a trobar-se en ple novembre sota un sostre trencat. Allà on ells mai han volgut estar; en el mateix lloc on sempre han odiat els professors impositors, allà on s'han sentit repudiats i ultratjats, ara se senten lliures i rebels, donant-se un tros de pell per cada mordaç bes regalat.
Els més joves exploren el seu cos lluny de les fronteres que imposen els més grans. Els contactes primers són tan efímers com incandescents. Unes flors pintades a la pissarra, un cor ratllat amb una rajola del passadís, un jurament de sang fet a les fosques i sota una espelma fabricada amb la suor dels alumnes més odiats. Tant d'amor és fruit de l'odi. Tanta repulsió acaba convertint els cors salvatges en roques més dures. Cau la nit sobre una escola perduda enmig de pols daurada, se sent gemegar una parella d'animals que a poc a poc acaben sent humans.

dijous, 19 de març del 2015

Relat d'entendre


-Hi ha editors que no saben escriure.
-Ho sé.
-No ho saps.
-Sí, sí. Diuen cada estupidesa...
-Veus, no ho saps. No em refereixo al que diuen.
-Aleshores? Si un escriu per dir coses...
-Sí, sempre i quan sàpiga escriure.
-No t'entenc.
-Normal, a ells tampoc els entén ningú.
-Aleshores per què escriuen?
-Perquè són editors.
-I els editors poden escriure?
-Poden, clar. I han d'escriure. Escriure molt o poc, però han d'escriure.
-Aleshores, si escriuen és perquè són editors.
-Exacte.
-I no saben escriure perquè són editors...
-No, no. Hi ha alguns editors molt bons! 
-Com? No has dit que no?
-El que jo he dit és que hi ha editors que no saben escriure. I afegeixo:

Miro enrere com qui mira
per sobre de l'aire
buscant un infinit etern.

dimecres, 18 de març del 2015

Relat de timbres


Fa estona que la Fina es passeja per casa seva. Camina de la seva habitació al bany, del bany a la seva habitació. Un cop i un altre. Es deu haver canviat més de deu vegades. Està nerviosa i no sap què posar-se. Tot li sembla espantós. S'ha emprovat deu conjunts diferents. Deu! De tots els colors i de totes les formes.
Dempeus, completament nua, es mira al mirall de cos sencer que té al passadís. Els seus pits mantenen el mugró erecte, dur. No fa pas fred en aquella casa; però el sentiment que recorre dins seu provoca una excitació tal que tot el cos s'adapta al moment. Al seu costat, la taula plena de calces i sostenidors. Tota la robeta que s'ha provat, jau amuntegada formant una muntanya desordenada. Tota la que resta, espera ben plegada i endreçada. 
S'ha canviat de roba interior, no pas de vestits ni de camises. Sap que la visita que tindrà és important; però no perd ni un segon en pensar quina serà la roba visible que durà, tot i que és conscient de què quan ell arribi no es despullarà. N'està completament segura.
Es mira i torna a reflexionar, seda o cotó; què li agradarà més? S'observa al mirall i s'adona que porta l'entrecuix sense arreglar. Corre cap al bany i es disposa afaitar-se el contorn vaginal. Aleshores dubte una altra vegada, com ho preferirà ell? No sap si començar a rasurar-se o no. Completament submisa al desig d'aquella visita és una esclava sense rumb. 
Només quan pren consciència d'aquest estatus d'inferioritat és quan comença a acariciar-se el clítoris. Ho fa per pur egoisme. No li calen robes ni robetes. Ni calces ni sostenidors. Ni tan sols li fa falta una faldilla que deixi entreveure unes mitges fosques i sensuals. Tampoc necessita sortir del dubte entre afaitar-se o no. Només precisa del seu dit índex, acariciant-se suaument, sense pressa, notant aquella humitat natural que sorgeix cada cop més.
S'oblida de la visita i es complau ella mateixa. Crida sense vergonya, es mou amb passió; mentre l'home truca el timbre tres vegades i després se'n va.