Feia dies que la casa lluïa la foscor més absoluta. Les finestres entreobertes ballaven amb el dòcil vent dels vespres de primavera. Ningú no gosava acostar-se a la porta principal, però tot sovint ella es passejava pels volts dels jardins contigus. Amb el seu vestit llarg i blanc, la seva pell morta i la cara d’esquelet, la dansa era tan suggeridora com la de Catherine en els cims llunyans.
Entre passadissos foscos i sorolls estranys, sense caminar i amb el suau moviment de qui només necessita avançar, ella va irrompre a l’habitació quan sonava Think about it a tot drap. Una sola llum d’oli amb la flama en ple vaivé l’il·luminava quan estava escrivint una carta titulada “Missiva d’un depressiu a una mare morta”.
Estimada mare morta,
Recordo la teva veu de sobretaula, copa de cava en mà, pregonant el teu pensament incisiu sobre els suïcides: són uns covards, no mereixen res del que tenen, no saben apreciar la sort de la vida. La recordo tan bé que em sembla veure’t ara mateix aquí, en aquesta fosca cambra des d’on t’escric al voltant de mitjanit. Però mare, amb els anys he après que el teu pensament és el més estès, combregueu molts amb aquesta idea de què un depressiu no vol viure; quan precisament, crec humilment, que és ell el que vol viure més que els altres i, per això, tria la mort.
La depressió és com l’alcohol, no saps mai quan arribarà, però un cop el comences costa d’acabar. Des d’aquesta cadira puc veure les estrelles, les que em vas enviar. No vull contar-les, sé que hi són totes. No vull anar amb elles, sé que no m’esperen allà a dalt. Ha sigut tan preciosa la posta de sol, que tot plegat m’ha causat un nus a l’estómac. Sense aire m’he estirat sobre la gespa humida i he provat de recordar-te al meu costat. No ho he aconseguit, tot i que ara sento el teu esbufec a cau d’orella.
Ha sigut després, quan he tornat a l’obscura casa del passat, que m’he adonat de la ineficàcia de les llàgrimes de la dutxa i del sanglot del sabó. Per molt que frotis amb el raspall dels crits amargs gravats en les cicatrius, res no renta el cor mentre la sang es dilueix en el forat negre que absorbeix el món.
És cert, hi ha gent que, quan necessita una abraçada, no xiscla; s’ennuega. A cada decisió, més femta a la motxilla. Per cada pedra que treus del camí, un trau més gran. Intentar refer la vida per un costat i veure el vaixell enfonsat per un altre. L’espill de la mort em saluda cada matí, no ets tu, sóc jo qui mostra el vestit de l’òbit oblidat. Aleshores em ve aquell raig ascendent, la mà a la boca, la carrera cap a cap lloc. El vòmit com a única purga. La cura amb el cap dins del vàter. La redempció de l’esclau sotmès a les seves decisions. Sóc Crist clavant-se els claus i amagant-se a la cova sense resurrecció. Sóc el cavall de Troia corcat per dins. Sóc els problemes dels altres injectats en vena per culpa dels meus. Sóc ganivet d’acer. Sóc record per record. Sóc un abisme i una vida de la mort.
Mama, vull viure tant que se m’han tret les ganes de viure.
