diumenge, 28 d’abril del 2019

Relat d'una missiva


Feia dies que la casa lluïa la foscor més absoluta. Les finestres entreobertes ballaven amb el dòcil vent  dels vespres de primavera. Ningú no gosava acostar-se a la porta principal, però tot sovint ella es passejava pels volts dels jardins contigus. Amb el seu vestit llarg i blanc, la seva pell morta i la cara d’esquelet, la dansa era tan suggeridora com la de Catherine en els cims llunyans.
Entre passadissos foscos i sorolls estranys, sense caminar i amb el suau moviment de qui només necessita avançar, ella  va irrompre a l’habitació quan sonava Think about it a tot drap. Una sola llum d’oli amb la flama en ple vaivé l’il·luminava quan estava escrivint una  carta titulada “Missiva d’un depressiu a una mare morta”.

Estimada mare morta,
Recordo la teva veu de sobretaula, copa de cava en mà, pregonant el teu pensament incisiu sobre els suïcides: són uns covards, no mereixen res del que tenen, no saben apreciar la sort de la vida. La recordo tan bé que em sembla veure’t ara mateix aquí, en aquesta fosca cambra des d’on t’escric al voltant de mitjanit. Però mare, amb els anys he après que el teu pensament és el més estès, combregueu molts amb aquesta idea de què un depressiu no vol viure; quan precisament, crec humilment, que és ell el que vol viure més que els altres i, per això, tria la mort.

La depressió és com l’alcohol, no saps mai quan arribarà, però un cop el comences costa d’acabar. Des d’aquesta cadira  puc veure les estrelles, les que em vas enviar. No vull contar-les, sé que hi són totes. No vull anar amb elles, sé que no m’esperen allà a dalt. Ha sigut tan preciosa la posta de sol, que tot plegat m’ha causat un nus a l’estómac. Sense aire m’he estirat sobre la gespa humida i he provat de recordar-te al meu costat. No ho he aconseguit, tot i que ara sento el teu esbufec a cau d’orella. 
Ha sigut després, quan he tornat a l’obscura casa del passat, que m’he adonat de la ineficàcia de les llàgrimes de la dutxa i del sanglot del sabó. Per molt que frotis amb el raspall dels crits amargs gravats en les cicatrius, res no renta el cor mentre la sang es dilueix en el forat negre que absorbeix el món.

És cert, hi ha gent que, quan necessita una abraçada, no xiscla; s’ennuega. A cada decisió, més femta a la motxilla. Per cada pedra que treus del camí, un trau més gran. Intentar refer la vida per un costat i veure el vaixell enfonsat per un altre. L’espill de la mort em saluda cada matí, no ets tu, sóc jo qui mostra el vestit de l’òbit oblidat. Aleshores em ve aquell raig ascendent, la mà a la boca, la carrera cap a cap lloc. El vòmit com a única purga. La cura amb el cap dins del vàter. La redempció de l’esclau sotmès a les seves decisions. Sóc Crist clavant-se els claus i amagant-se a la cova sense resurrecció. Sóc el cavall de Troia corcat per dins. Sóc els problemes dels altres injectats en vena per culpa dels meus. Sóc ganivet d’acer. Sóc record per record. Sóc un abisme i una vida de la mort.

Mama, vull viure tant que se m’han tret les ganes de viure.

dimecres, 17 d’abril del 2019

Relat d'aviat serà fosc

Que la tristesa se m'endugui l'ànima fins a l'infern, que Enió destrueixi el meu palau, que la nit s'emporti tota la llum.

El tren viatge buit d'ànimes. Morfeu se les ha endut riu enllà.

Ponent gris de núvols i pluja persistent. Llevant roig de força i aire calent. Entremig... el meu cor espera que l'esmicoli el tornado redemptor.

Ens vam fer tant mal, que els carrers es van fer petits per contenir els nostres egos.

Tanta llum que vam irradiar, els túnels s'han endut ara aquelles mans d'alegria per tirar-les al riu d'on van sortir.

Per a cada nota que denoti un silenci lent, la meva mirada es perdrà en sentiments podrits i nodrits de rancor.

Dimecres i el carrilet queda aparcat. Arrenca la màquina. No creua la rotonda. No hi ha llevant ni carícies al mirall.

A mitja setmana no tots els dimecres són iguals. On sou ales blanques que em portàveu les estrelles?

L'única manera de fugir de la tristesa és impartir classes o fer exercici.
Esclau de l'escapisme, qui trobarà les estrelles si sempre ets fugisser?
Sobre el riu, la llum rebota per cegar-me els ulls. No tornar-los a obrir serà premi per a covards.
Quan no quedi cap estrella al cel ens cremaran els ulls.

Volia escriure en llapis una història per a la meva vida, però ella em va escriure un cataclisme final sense tinta ni teclat.

La primavera s'ha endut les estrelles que em guiaven de bon matí.

Entre Pallejà i Sant Andreu hi ha una estació de tren que no trobes mai. Els narcòtics de la nit emboiren el traç de les vies perquè et perdis pel camí de la follia.

Quan ens sabíem de dalt a baix, vam aprendre a esborrar-nos a tall d'aorta.

El sol eix entre quatre barrots metàl·lics, el fum prova de tapar-lo; Cash el crida a través del xiulet de l'estació. I mentrestant el teu record es vaporitza.

Tenia el cor tan ample que, a cada batec, provava d'incloure uns ulls i acabava expulsant una vida.

Les emergències no venien en forma de missatgeria instantània ni cataclisme personal. Creixien i destruïen tot al seu pas.

Aviat serà fosc... no som res.

dimarts, 16 d’abril del 2019

Relat del viatjant


Laica era una gossa sense amo. Va viatjar sense saber on anava. La van enganyar. Ella era un gos, no un home. Només aquest últim és capaç de fer tot per destruir-se. Les agulles del temps, la velocitat de la gravetat, la força del cop. Mira per la finestra, mira aquell món llunyà i tranquil; tan ple d’aigua i de vida. Com pot ser que estigui aquí? Navegant entre la lluna i el sol? Com he pogut acabar sense aire mirant una estrella? 
Aquí a la nau no hi ha espai per a tanta gent, som jo i jo, des que van morir tots els altres. Un astronauta abandonat a la sort orbital, vaig sentir per la ràdio. La sort orbital no existeix. M’hagués agradat contestar aquella absurditat amb totes les meves forces. Però no pot ser. Aquí no hi ha sortida, ni de veu, ni d’idea. Només jo i jo. I aquest mirall que m’acompanya sempre que em vull negar. 
La porta està tancada amb la clau de seguretat. Cada cop em queden menys forces, cada cop en tinc més per enviar-ho tot a rodar. Gira i gira la nau i jo m’allunyo de tothom a qui m’estimo. Diran que l’atzar va jugar un paper important. No els podré dir que no. No els podré negar l’assertivitat. Però encara em queda el meu últim gest. I no és seguir escoltant els Jayhawks mentre ploro la distància sense retorn.
Intento imaginar com deu ser la vida allà, al planeta blau, a l’asteroide B-612, a la lluna blanca, l’estrella màgica. Intento pensar... per què un astronauta? Per què no un fuster? M’hauria clavat a la creu igualment, però no ho hauria fet tan lluny com fins ara.
Se senten els àngels allà dalt al cel? Recordo com m’ho preguntaven els noiets del barri. Recordo pensar per dins: els àngels els teniu a la terra, i no els hi feu ni cas. Jo ho sabia, jo els coneixia. N’hi ha molts d’àngels, moltíssims, tots escampats per la Terra. Cadascú té el seu. Amb aquella mirada que diu que no se separarà de tu, que farà el que sigui per estar al teu costat. Jo ho sabia, i jo vaig marxar. Ells no ho sabien, pobres; però els tenien al costat.
La soga no serviria aquí a dalt, la manca de gravetat no permet que em talli el cap. La porta, però, és la meva sortida triomfal. Ningú no podrà ajudar-me a obrir-la, mes hi hauria tanta gent que l’obriria per mi, que caldrà fer-ne un moment especial.
Gira i gira la nau, esperant que giri i giri la comporta. Sortiré per girar i girar sense aire, resultat d’haver-lo robat a qui tant he estimat.

dissabte, 13 d’abril del 2019

Relat dels guàrdies


La nit i el joc, el destí i el passat; la muntanya que baixa de la font per sortir brollant cap a hores inverses. Aquelles flors que s’aixecaren a mitjanit, aquelles tiges que subjectaven fort i dur tots els pàmpols i els capullos. Aquella herba sobre el terra aspre. Tota la primavera, florida i a ple sol brillant. Cap núvol sobre un paisatge creat a partir d’un somni il·lustrat.
I què hi ha darrere? Pregunta el rodamón que camina tort i aguanta una cervesa buida. I què hi ha darrere? li contesta en forma de pregunta el seu col·lega estirat sota la copa d’un arbre sorgit al bell mig de l’asfalt. Alguna cosa se sent ressonar entre tanta pregunta, són els crits dels ocells que no els volen deixar parlar. Però les converses només s’aturen quan hi ha passes i minuts entremig. I ja se sap, no tot és com sembla, a vegades el quitrà és pols en el camí, tot sovint, el verd primaveral són fanals en l’obscuritat de la carretera.
Els dos borratxos ja no beuen, se’ls ha acabat l’alcohol però no l’embriaguesa. Cantaran i dormiran entre les crítiques dels assenyats senyors del barri. Roncaran amb el cos mig caigut esperant una pilotada al cap. No hi ha canvi de guàrdia, només hores esperant el fred vent de la nit. Però la canícula és dura quan són les dotze. Ho seran, segur. La forma de les agulles es torçarà per recaure altre cop en quarts de no-res. Quan siguin les buit en punt l’aire no tindrà més que un forat negre marcant les hores mortes. Ni flors ni muntanyes ni paratges llunyans. Tot és aquí i allà quan la goma esborra i les preguntes es tornen a dibuixar. 
Amb llapis de carbonet i en blanc i negre, l’organització de les teves sabates depèn dels peus que hi vulguis posar. Col·loca un mirall, pentina’t i torna-la a cantar.

dimecres, 10 d’abril del 2019

Relat del 29

Quan no se sent res més que el silenci
de la fosca nit temorosa,
quan el cor sembla que s'aturi
davant l'abisme del buit;
aquells dits petits, rossegats,
tan porucs com entremaliats,
s'acostaran per acariciar
les paraules que no s'han dit,
els besos que no s'han donat,
les carícies que no s'han esperat
a que sortís el sol,
sota la copa d'un arbre que protegeix
dos batecs al mateix temps
que esperen abraçar-se
sota el nom d'una estrella infinita.

diumenge, 7 d’abril del 2019

Relat de les pedres


Siddharta s'havia aturat a mig camí. Desesperat per no trobar el seu arbre, va decidir fer una petita pausa per beure a galet. Però no hi havia aigua, ni font, ni res. Només la pols del camí, que s'aixecava a cada cop de vent. Sense poder-se refugiar de la tempesta solar, per falta d'arbres, va estirar-se a terra i va recordar les paraules del vell comerciant, aquell que se li va aparèixer quan ell era tan sols un nen.
Eren altres temps, ell jugava amb unes pedres sota la casa del seu pare. Davant seu una ombra es va fer gran. Era un senyor sense dents que se li acostava per dir-li que deixés de jugar. "Nen, si et trec les pedres, t'enfadaràs?". El petit Siddharta va contestar-li afirmativament movent el cap. "Doncs si te les treus tu t'enfadaràs molt més".

divendres, 5 d’abril del 2019

Relat del passadís

En el llarg i gris passadís que separa la verda de la lila, les dimensions es creuen i es bifurquen per sempre més. Ara tornen, ara van. Mai més no s'ajuntaran, fins que tornin a trobar-se, caminant amb pas ferm i voluntat suïcida. El coratge és fort al ritme de la melodia, quan s'obre la porta i deixa enrere un món per tots anhelat.
Ja ho tenen aquestes coses els creadors de figures de fang. Emmotlles per aquí, retoques per allà. Si el vols amb barba, uses l'escuradents. Si el vols coix, li talles una cama. Jugar a ser Déu és a la punta dels dits dels fabricants d'històries barates.
Dins del tren en moviment només espera una altra cosa, uns altres fets i una altra vida. Roba nova, perfum diferent i una esperança consentida en què tot és com un vol.
Diuen les males llengües que el tren de la mort només porta cadàvers a la incineradora. Diuen els savis literats, que per a cada mort hi ha una història d'amor. Diuen les estrelles que quan s'estima tot es veu.
I entre paraules i paraules, el cor batega tan ràpid que, a un costat i a l'altre de la via, se li acaba el camí abans d'escriure el seu últim vers.

Relat de la teula


Se sentia molt soroll sota la teula
plena de llum i de tristor medieval,
l’aurora no lluïa el seu gris rostre
baixant dels pins darrere les mans salvatges.

La vida finia i ell no s’oblidava.
La foscor arribaria per cobrir-lo
de terra bruta el bes trencat de sanglots
i crits: no marxis, dona’m un últim alè.

Caixa o cendra, a qui no li agrada
reprendre i aprendre de la mort cansada
que espera la pròxima setmana rara?

Serà la malaltia o el llamp vermellenc
qui se l’endugui abans de què torni l’alba
o serà el terra qui aprofiti el bes nou?