Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat del remor

 Un so estrident marca l’inici.

Ara ja hi són tots.

S’aixeca, camina, parla, toca, es mou; tal i com li han ensenyat des de petit.

S’aixeca, camina, parla, toca, es mou; rep.

Crit.

Silenci.

Remor altra vegada.

Toca, s’aixeca, parla, toca, es mou d’un costat a l’altre; rep.

Molestes.

Abaixa la mirada.

Molestes a tothom.

Silenci.

Remor altre cop.

Vola un objecte no identificat. 

Tots els dits senyalen el mateix lloc.

Tanca els ulls. Respira. Crida.

El crit és sempre un boomerang.

Retorna com un eco, però gegant.

Les parets comprimeixen l’estança.

El cor s’accelera.

Només hi ha un objectiu per a totes les mirades.

És inútil protestar, però ho fa. Crida.

Criden més.

Silenci.

Ara ja hi són tots menys un.

Relat de la papallona

La papallona, la de l'Oller no, una altra, estava indignada perquè volia una vida sencera. Poder pagar un pis, que fos el centre d'atenció i que el seu amor fos oficial. Una anarquista de les de sempre, d'aquelles que s'omplien la boca per cridar que elles de grans no serien avorrides i no passarien pel tub; però al cap i a la fi és el que volia. Per això tanta indognació! On era la hipoteca? On eren les tardes avorrides al sofà? I enrabiada com estava, per mostrar el seu descontentament, va fer el més romàntic i i oficial que hi ha; endur-se el primer gamarús a la porta del pàrquing per netejar-li les vergonyes.

Papallona, no veus que les ales et cremen? Vols volar i cada cop que alces el vol encens les teves ales i caus a terra. L'odi no fa bo el camí. Estimar-se és el primer. Pagar en contra dels altres les pròpies bufetades no et fa més feliç. Ara ja pots dir-ho entre riures de sobretaula. Ara ja pots fer-te la valenta entre companyies de xupitos i gins barats. Però sota el coixí la tempesta tornarà. No has fet mal a ningú més que a tu.

Petita papallona. Volar més alt no és caure més fort.

Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 

T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.

T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.

T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.

Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.