dimarts, 29 de novembre del 2016

Relat de cuines

Certament, ara em vindria de gust entrar a la cuina i veure't amunt i avall. Traginant els estris, netejant les olles; preparant el dinar. M'agradaria donar-te una petita empenta amb el cul i posar-me jo a rentar. De ben segur que xerraríem una llarga estona, tanta que no hi hauria ja més olles brutes, ni plats embrutats. Pujaria a sobre del marbre, m’asseuria i et miraria. Aquell gran finestral sempre em va il·luminar quan ens ho dèiem tot. No calia que et preguntés res, no feia falta que et demanés per les teves preocupacions. M'ho deixaves anar sempre tot, a vegades més del compte. Després em demanaves que em callés, em demanaves perdó per haver-me explicat coses que jo no hauria d'haver sentit. Però tu estaves bé, jo estava bé; els dos ens sentíem regats per la rosada que envolta mare i fill.
Certament, ara em demanaries que pelés patates, només ho faries per continuar al meu costat, parlant, explicant-nos la vida i els teus temors. Quantes patates pelades, quantes llengües allargades. Parlar amb un ganivet a la mà i la mà al cor pot ser perillós. De ben segur que conversaríem tant que posaria la taula i cridaria els demés.
Ho faria, tu també. Però no tota l'aigua que es desitja acaba sortint de la font que esperes. No totes les paraules que voldries dir surten quan un voldria. Seguiré esperant aquell moment, aquell raig de llum enorme entrant per aquella finestra gegant. Seguiré veient el teu barnús vell i gastat, gastat de tant estimar.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Relat de vacil·lar

Aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari. Crema va aparcar la seva moto nova al garatge del carrer de les Flors. En sortir es va trobar un gat mort i el va portar fins al contenidor de la cantonada. Es va netejar les mans a la font del xamfrà oposat i va pujar a casa seva.
Ràdio encesa, portes d'armaris oberts, roba per terra. Maleïts contractes estripats aquell matí. Res seria el mateix. No podria mirar el seu cap directament als ulls, fer aquell gest vacil·lant en entrar pel passadís de la feina, saludar la seva amiga del departament del costat, xulejar davant dels companys. Res seria el mateix. Ara seria un més. Un pobre treballador sense aspiracions a ocupar aquella desitjada taula del despatx oval.
Va estirar-se sobre el llit i, tot mirant el desordre de la seva habitació, va veure com la roba d'alguna de les seves amigues encara estava a sobre de la cadira. Com pot haver marxat sense posar-se la roba? Qui deu ser? Aquestes faldilles són més de la Marta que no pas de la Berta, no pot ser que la Marta s'hagi quedat aquí... i si està a la dutxa... o al bany, o morta...
Va aixecar-se del llit corrents i va recórrer tot el pis buscant indicis de la seva amiga, però res. Estava més sol que un mussol. Va tornar a l'habitació i va agafar la roba. Una faldilla vermella, una brusa blanca semitransparent, unes calces de cotó i unes mitges negres opaques. Això només pot ser de la Marta. Maleïda ella. Haurà marxat en boles. Què s'haurà pres aquesta per poder sortir de casa sense roba. I si s'ha vestit amb la meva... no... no pot ser... Serà...  
Mòbil en mà li va escriure un missatge a la Mata i al cap de poc ella li va contestar. La conversa va durar poc, però va ser suficientment calenta com perquè a ell se li posés dura. Va deixar el telèfon carregant-se i va baixar al bar del barri a fer una cervesa. Allà hi havia Mediocre, amb qui es va saludar efusivament. Van xerrar una bona estona. Tots dos eren escriptors, aficionats, clar. Van parlar de les novel·les que s'estaven llegint, de tot el que els preocupava quan encaraven una nova història, dels temps verbals gastats i de com n'era de pallissa haver de cenyir-se a temes concrets quan escrivien per encàrrec. Crema no va parlar del seu espantós dia a l'oficina. Normalment no xerraven de feina, perquè els dos odiaven la seva feina, tot i que se'ls hi donava molt bé i, per instint, els dos s'havien convertit en dos llops depredadors. Després de la primera cervesa va caure la segona i en acabar-la, la tercera. El bar tenia les parets pintades de vermell, prestatges plens de pols i objectes varis, un ventilador gegant penjava de la paret. Algun dia caurà, caurà sobre nostre, ja veuràs, no podrem evitar morir aquí, Mediocre, els dos serem part del decorat, ni tan sols el Blau ens vindrà a treure. No tindrem ni enterrament ni cançó final. I això a mi em preocupa, perquè tu no hi penses, però jo sí. Molt sovint penso en aquesta merda, en la mort, en el final. Quan nosaltres acabem els nostres llibres ens sentim alliberats. Quan ens hem llegit una novel·la apassionada ja pensem en quina altra història ens embarcarem. Quan escrivim el punt i final de les nostres pròpies obres, el cap es perd per nous espais buits, sense haver de pensar en res, a vegades ens excitem, ens toquem, d'altres bevem una cervesa i el cor se'ns infla. Després els nervis, les pors. Què en pensaràs tu, i l'editor? I el lector?
Crema, no corris, no t'has de morir encara. Crec que encara podem seguir sota el ventilador uns quants anys més. Continuarem aquí, patint, però sense rebre un tall sec que ens degolli.
La ràdio canviava de cançó de forma automàtica, ningú feia de dj. El Barman es deia Blau i tenia posada una llista de hits musicals que ell mateix havia escollit. Feia molt de temps que no es dutxava i la roba del seu armari estava composta per tres peces diferents. Així que era fàcil endevinar com aniria vestit cada dia de la setmana, així com també quina classe de tuf faria. 
Buf, altre cop aquí, tio, ves cap a la barra, va! Porta'ns una altra birra i ves a netejar-te! Després t'estranyes que no vingui ningú més que nosaltres. Ho tens fet tot una porqueria, tio.
La porta de l'entrada era de vidre transparent. A vegades algun vianant s'aturava, mirava per la finestra i continuava el seu passeig. ningú gosava aturar-se i entrar-hi. I això que des de fora no feia tanta olor. I això que aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari.

Crema va anar al lavabo i mediocre va treure la llibreta negra que sempre portava a la butxaca. Va escriure:
Fa temps que no sé de tu, fa temps que no sé de mi. Entre tots dos les paraules s'han esblanqueït com s’engrogueixen les pàgines d'aquell vell llibre que em vas deixar. Provaré de tacar amb oli la nostra sang, esbravaré el champagne que encara guardo a la nevera, enterraré els nostres somnis entre els nostres crits.

Crema, mentrestant, llegia les pintades de la porta del lavabo. No entenia com en podien haver tantes si només eren les tres persones que l'usaven. A dalt de tot, just abans del marc, algun artista restret havia escrit:
Em sento tan lluny de tu que aquesta porta no separa ni la meitat del camí en el que t'imagino esperant-me.
Ja veus tu, quina marranada, tots pensant en testicles i posant símbols fàl·lics i aquí un ximplet es dedica a coronar el seu amor entre el perfum d'un lavabo que no es renta des de l'última inspecció de neteja. Caldria que aquest amor fos molt mort per poder sobreviure entre tanta bactèria esbojarrada.

En sortir del lavabo, Crema va demanar una altra birra a Blau. La barra on recolzava els braços mentre esperava la malta fermentada enganxava més que la cola que usen els nanos a l'escola. 
-I si li tires una mica de ginebra?
-A la birra?
-No home, no! A la birra no! A la barra! Diuen que és el millor que hi ha per netejar incrustacions del paleolític.
Blau va obrir les dues ampolles de cervesa i en va abocar per sobre de la barra un rajolí.
Les mirades van ser tan expressives que Crema va tornar al seu lloc  amb una ampolla a cada mà i les ganes de conversa esgotades.
Mediocre va tancar la seva llibreta i va recordar aquell dia en què tots dos van escriure un poema a quatre mans.
-Podríem tornar a fer-ho... què et sembla?
-Recordes la Marta? La marrana...
-El poema... a quatre mans... sí?
-La marrana ha anat a la feina amb la meva roba. No vull ni pensar qui serà el fill de sa mare que li traurà els meus calçotets abans de fotre-li el xurro.
-La marta? Q fort... i la seva roba? On és?
-A casa, a l'habitació... al costat del meu llit. 
-Les passions moren, com s'acaba la vida. I s'acaba la cervesa. En demanem una altra o vols que deixem la pàgina en blanc rere un punt i final?

diumenge, 13 de novembre del 2016

Relat de noranta

Núvols grisos corren pel cel sense pressa ni ganes de marxar. L'aire continua brut com quan ell s'ha llevat. Ja dutxat, amb el cos net i l'ànima seca, inicia el camí del passat. Sense voler, sense desitjar res, surt abrigat al carrer i tanca la porta de la finca, abans oberta de bat a bat.
La ciutat, en aquesta època de l'any, regala un cel blau preciós, però només ho fa quan el gris no s'apodera del context social i espiritual. Avui tot és fred, grisós, trist. Pas a pas, observa una senyora gran, deu tenir uns noranta anys, seu en un banc individual d'aquests que han fet tan de mal als vells. Mira com passa la gent, va abrigada de baix a dalt, amb unes sabatilles d'anar per casa, ben gruixudes; uns pantalons mig esparracats, de pana, un abric que li arriba fins més a baix dels genolls, una bufanda i un barret de llana. No té ningú amb qui comentar la merda de temps que li destrossa els ossos. No té el seu marit que fa anys va morir, no té els seus fills, que fa mesos que ni la truquen per saber com està. Les veïnes no surten de casa, ella se sent sola i ell l'observa amb alegria, amb un petit somriure. Semblaria estar boig si no fos que dins seu veu la seva mare, asseguda igual, en un banc de fusta gastat i ple de pintades de joves adolescents que busquen el seu lloc al món. La veu allà, després d'haver esmorzat en un dels bars antics del barri, en aquell on l'olor de cafè inunda la vorera,  en aquell on les dues dones que el regenten et saluden amb un somriure a la boca. La veu allà, passant l'estona sense ganes de morir. A prop seu d'altres avis fan la seva, no es poden comunicar, no sabem qui va idear aquests seients separats, però segur que no es passeja per la ciutat, veient com ha trencat els lligams de la soledat.
Abans d'arribar a la farmàcia, veu una fila d'homes, són dos nens i dos senyors grans, van ben vestits i caminen davant d'una església preciosa que no els correspon en religió. El sol s'escapa entre algun buit dels núvols més fins, la palmera en dibuixa l'ombra i ells la trepitgen parlant sense fixar-se en la bellesa d'unes pedres antigues i sinceres. Darrere seu quatre figures més els segueixen els passos; són quatre dones, dues nenes i dues senyores. Porten uns vestits colorits i les cares pintades. No són pigues, sinó punts de colors. Els seus bells cabells negres queden recollits sota un vel vermell. Caminen alegres, a una distància prudencial de qui els precedeix. No s'hi barregen, però a la mirada del nostre home hi surten junts, com una gran família que s'estima, sense que ningú hagi gosat separar.
Ja a prop de casa, amb les compres fetes, dues dones àrabs se'l queden mirant. Elles esperen, no saben què. El fred ja ha arribat; els seus homes, no. A ell li agradaria que elles s'aixequessin i ballessin, riguessin i parlessin. Però no tothom ha de seguir els mateixos passos, ni cantar les mateixes cançons. Se les mira mentre posa el clau al pany de la porta. Veu altre cop la seva mare, arribant amb presses i un caminar lent. Amb un somriure a la boca i la cara arrugada. La veu amb noranta anys i un caminar tortuós, que necessita l'ajuda d'una crossa tot i anar sola pel carrer. La veu vella i gastada, la veu com no l'haurà pogut veure mai. 

dijous, 10 de novembre del 2016

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.
Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->
La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.