En vint minuts haig de pensar una història porqueta, porqueta. Una editora d’un diari poc conegut m’ha demanat que escrigui a raig, sense pensar-me res de res. La veritat és que se’m fa una muntanya enfrontar-me a tal repte, així, com si res, vestit amb el pijama i encara amb el cafè sobre de la taula. El fumet que desprèn em servirà d’inspiració. Sense feina i sense res més que un antic record seu només em queda treure’l de l’armari i recordar-la.
No ens vam conèixer mai, però una vegada, entre somnis, em va enviar un paquet a través d’un missatger. Recordo obrir la porta del pis en calçotets, mirar la cara del missatger i observar com encara duia lleganyes incrustades a les parpelles. Em va donar un paquet ensobrat i no em va dir ni de part de qui venia.
El vaig obrir al meu despatx, sense il·lusió ni ganes. Primer el sobre de plàstic, després la caixa de cartró. Un sobre de paper contenia una petita carta. Ella es presentava. Havíem sigut amants en el futur. Em regalava les calces que un dia li trauria, em deia. Estan impregnades d’una passió lenta, cuinada a poc a poc.
Les vaig olorar, certament era així. Totes les nostres converses, les nostres trobades, aquelles esgarrapades a l’esquena, les mossegades als llavis, els cops durs i constants de moviment cos a cos, les carícies suaus i els dits lliscant lentament per la seva esquena. Tot era allí abans que succeís.
Tot era ahir, a partir de demà, amb una correguda amarada en un preuat record del que passarà.
