S'han alçat amb una veu que no és la nostra. Parlen com nosaltres, més borden que no parlen. Ara ho són com ho van ser, del mateix color, color verd gris que olora a ràbia i enfrontament entre germans.
Recordo els mestres parlant de temps remots, de moments ancestrals, tan lluny de mi com de la meva vida. Em semblava inversemblant, però sempre em calava. Aquelles notes del disc clavat en una agulla que em fornia de records plens d'anhels.
Mai més no serà, mai més sang entre sang germana. Perquè tots els pobles són germans i han de ser-ho. Mai més és, mai més retorna amb brides per homes que estimen homes, dones que besen dones; negres, pell-roges; obrers i qualsevol que no respiri el seu aire podrit.
No els darem la bandera, no els donarem pas tranquil, seguirem entre flames carrer avall durant la nit i educant en la paraula durant el dia.
Davant del no ser, serem l'aire que ho és tot.
1 comentari:
Molt bé, has sabut situar-me dins d'aquest nerviosisme humà que arrossega tot un neguit.
Molt ben trobat!
Publica un comentari a l'entrada