Relat del 2222

Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:

-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.

-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.

-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…

-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:

-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 

m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:

Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:

-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.

-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.

-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?

-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.

-Mira la paret de davant i digues què veus.

-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.

-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.

-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.

-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.

-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:

-Amor.

-Amor.

-Hem viscut tots aquests anys…

-Sí…

-Ara ens toca morir.

Relat dels anys

Han passat els anys,

com qui passa un carrer rere l’altre.

Seus abatuda, trista,

sense més tu que tu mateixa.

Les teves perfeccions se t’han menjat

aviat, de pressa,

mentre pensaves que a tu no et passaria.

Però la soledat és teva

perquè no dus altres ulleres

que les de pregunta que et faria.

Per què no has gaudit del que tenies?

Per què has oblidat com fruir dels teus sense manies?

Per què no has aprofitat més enllà dels desitjos que volies?

L’obsessió, com un corcó, que abat

de fusta el cor

i de salnitre el dolor, és teva…

i ja no és de ningú.

Relat de l'udol

Miquel treballava de nit, 

treballava les mentides que havia de dir. 

Faules que l’arrossegaven perdut

als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 

endreça la vida, 

sigues pulcre amb tu mateix,

trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,

si pogués veure la veritat davant seu:

una gota al palmell de la mà

i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,

continuava el seu sender

lluny dels verbs que li feien mal. 

Cada nit igual, 

de matí el mateix:

una fal·làcia 

i el seu posat impassible;

un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,

els seus crits se senten més lluny que a prop.

Tornarà altre cop, 

ho farà ahir, demà.

I tal volta, les banderes cauran,

una a una, sense pal.

Relat de l'interlocutor

Cel clar d’hivern

de Barcelona em fas estar,

en dies de bufanda com avui,

enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.

Oh, sí; oh sí,

os corcat per dins i embellit per fora

per dicotomia permanent del camí

en el que erren els nòmades

sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat

com pistola romanent al clatell

aquest jorn tan bell

i sorprenent en la mesura

que tot es torna blau d’un gris

melangiós d’allò que es té,

es tenia o es volia.

No em preguntis, 

oh, amant interlocutor,

qui és l’ésser que no plora

per falta de llàgrimes

quan al mirall n’hi sobren

a totes les hores mortes.

Relat a Coleridge

Era migdia, 

entre crits de nens de la ciutat

molt lluny de la badia,

ell i jo encaràvem la soledat.

Mira per la finestra,

estigues ben atent,

de tots els caps que veus,

només un l’has de fer batent.

Passaven els cotxes lentament,

clàxons i improperis,

més propis de la gent

retinguda en captiveris.

No distreguis la teva ment,

ara sortirà un colom

o un albatros abrivadament.

Dispara-li segur el teu plom.

Pensa en tu; les llàgrimes teves,

la boca trencada

i les alegries seves.

No és l’ocell, és la vida afusellada.

El vell mariner ens escolta,

han passat més de mil anys

i encara se’n coneix la revolta.

És ell i els seus afanys.

Relat del malalt

Escolta, vols ennegrir la nit

fins que caigui malalta?

La teva porta és closa

en la foscor de la nostra

habitació; sensació, esperança

d'amargor caient com gotes

de pluja, amb llamps i trons.

Agafa el so, aprofita la llum.

Res no és demà

amb les mans suades i els nervis

de qui no espera

que passin les hores mortes.

Mira, 

veus aquell estel fugaç

creuar el firmament

per sobre els nostres caps?

És la vida.

Som nosaltres.

Relat de l’èxtasi

Seu fora de mi.

Respira l'èxtasi

marcat per quatre

alens vora la mar.

Aviat jauré

dos metres sota terra,

no em faran cas

els tossuts mortals

que no escolten 

precs encesos.

Em vull cremar.

Cos immortal

ple de vida

que menja vida morta.

Relat del clàxon

És així com la ciutat canta?

Els cotxes, els autobusos i les motos barallant-se. 

Tot d’una un home intenta creuar;

mal pas el de vianants, no cenyit, no advertit.

Són traces blanques que volen ser vermelles.

El clàxon, els crits. Les amenaces que volen

entre finestres mal tancades. 

És matí d’hivern i els homes es relacionen

entre ànimes molt ferides.

Al fons, nens sense pares; mares sense nens.

Rialles i jocs al parc, pols sobre l’asfalt

guanyat un dia més després

de la mort sobtada.

Si no hi ha ganivets hi ha vida,

però encara n’hi ha, dins de butxaques,

a tocar de dits dolguts,

de camins perduts,

de somnis que esborraren

el dia, la tarda, la nit. 

A totes hores.

Relat cromat

Sóc groc quan avantposo

el jo que no existeix

en somnis perduts d’infantesa.

Sóc verd les matinades.

Respiro els anhels que no trobo

en caixes buides de tristesa.

Sóc vermell al creuar,

cec, embogit, embravit,

el passadís de la calor estesa.

Sóc blanc en la tortura

dels meus jo i la fulla caiguda,

sobre el cop d'asfalt fet sorpresa.

Sóc negre sempre.

Adés adés, negre en la foscor dels altres.

Relat de les explicacions

Explica-li al Sistema Solar que les estrelles volen marxar de l'òrbita especial. Explica-li al desert que l'arena segueix els passos del vent. Explica-li a la vida que s'encamina cap a la mort.

Juli pensava en la seva germana, la tenia al seu costat. La seva bellesa era tan admirable que, fins i tot amb la boca oberta i sense treure alè, continuava brillant com si l'estigués mirant. Hauria volgut abaixar-li les parpelles, acariciar-li les galtes, plorar per ella. Però era incapaç de trencar aquell moment ple de records i bones vibracions. Mans agafades, pupil·la contra pupil·la; llavis a punt de tocar-se i una sensació de foc que només es veia apagada per la fredor del cos d'ella.

Blanca com el paper, els morat dels seus llavis provocaven un contrast més fort que el de la Lluna amb l'Univers.

Explica-li al riu que el seu destí és el mar. Explica-li a les paraules que la seva meta és el silenci. Explica'ns per què s'apaga tot el que brilla.

Relat del puzle

Un cop acabin de sonar les campanes, els morts sortiran del cementiri.
Porta roses per a ell,
porta roses per a ella.

-Necessitaràs un puzle sencer.
-Ja tinc el puzle sencer.

-Trobaràs les peces que et falten.
-Ja he trobat qui me les dona.

Les cartes moren a les bústies,
sense enterraments ni capellans orant.

Aviat serà fosc a la ciutat,
diuen que ja és primavera a casa teva.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat del desmai

M'alegro per tu, vent del Nord, que trobes nous camins pels que fluir sense l'embat destructor del temps ressonant dins teu. M'alegro per tu, que cerques nous rius per on navegar oblidant el vaivé de la dura escomesa de les onades del mar picant contra la teva fràgil nau. M'alegro per tu, que busques noves paraules amb les que formar bells poemes sense sang ni llàgrimes.

M'alegro tant per tu que, quan la nit cau sobre les estrelles sense llum, t'imagino brillant en altres galàxies i el dolor se'm fa més planer sota el desmai dels somnis perduts.

Relat del pintallavis

He provat l’alcohol guarnit amb vidre mòlt. Deixa les dents roents i el cor glaçat. He vestit les ferides amb notes dolces de tardor caduca. 

Pinta els llavis de roig carmí. Els volia cirera o rubí. No ho sap ni ella. Ni tampoc el pintallavis que duu amagat entre els secrets dels seus texans.

El Capità Jack torna a alçar la vela. Volarà el vaixell més enllà del blau cobalt. Ell pensava en un reial o marí. No sap ben bé què vol. Però de colors es desfà la nit quan els records són en blanc i negre.

No tornaran les orenetes, els han prohibit el vol. El gris seguirà sent el seu color, dia rere dia, en un cercle abstractament dibuixat pel cec que ha perdut el control.

Relat del llop

Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.

Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.

Relat equivocat

Cavalcaré de nit

escoltant la remor del vent vençut.

Em dirà que m'equivoco,

ara i demà,

quan respiro l'aire que m'he endut.

Cavalcaré de nit

sol i amarat en la pluja en què m'he perdut.

Somiaré al vespre

lleus paraules robades

a la indiferència prestada.

Veuré el sol amagar-se

poruc de tanta desconfiança,

atemorit per les fulles caduques de l'albada.

Sentiré la sortida entre les cames, 

davall de cossos nus

esquitllant l'ànima ofegada.

Relat del missatger

En vint minuts haig de pensar una història porqueta, porqueta. Una editora d’un diari poc conegut m’ha demanat que escrigui a raig, sense pensar-me res de res. La veritat és que se’m fa una muntanya enfrontar-me a tal repte, així, com si res, vestit amb el pijama i encara amb el cafè sobre de la taula. El fumet que desprèn em servirà d’inspiració. Sense feina i sense res més que un antic record seu només em queda treure’l de l’armari i recordar-la.

No ens vam conèixer mai, però una vegada, entre somnis, em va enviar un paquet a través d’un missatger. Recordo obrir la porta del pis en calçotets, mirar la cara del missatger i observar com encara duia lleganyes incrustades a les parpelles. Em va donar un paquet ensobrat i no em va dir ni de part de qui venia.

El vaig obrir al meu despatx, sense il·lusió ni ganes. Primer el sobre de plàstic, després la caixa de cartró. Un sobre de paper contenia una petita carta. Ella es presentava. Havíem sigut amants en el futur. Em regalava les calces que un dia li trauria, em deia. Estan impregnades d’una passió lenta, cuinada a poc a poc. 

Les vaig olorar, certament era així. Totes les nostres converses, les nostres trobades, aquelles esgarrapades a l’esquena, les mossegades als llavis, els cops durs i constants de moviment cos a cos, les carícies suaus i els dits lliscant lentament per la seva esquena. Tot era allí abans que succeís.

Tot era ahir, a partir de demà, amb una correguda amarada en un preuat record del que passarà.

Relat d'alçaments

S'han alçat amb una veu que no és la nostra. Parlen com nosaltres, més borden que no parlen. Ara ho són com ho van ser, del mateix color, color verd gris que olora a ràbia i enfrontament entre germans.

Recordo els mestres parlant de temps remots, de moments ancestrals, tan lluny de mi com de la meva vida. Em semblava inversemblant, però sempre em calava. Aquelles notes del disc clavat en una agulla que em fornia de records plens d'anhels.

Mai més no serà, mai més sang entre sang germana. Perquè tots els pobles són germans i han de ser-ho. Mai més és, mai més retorna amb brides per homes que estimen homes, dones que besen dones; negres, pell-roges; obrers i qualsevol que no respiri el seu aire podrit.

No els darem la bandera, no els donarem pas tranquil, seguirem entre flames carrer avall durant la nit i educant en la paraula durant el dia.

Davant del no ser, serem l'aire que ho és tot.

Relat de l'agitació

En el túnel del traspàs la calor agita el compàs de la dita que xiuxiueja les orelles del dolor. 

Si parles d'un altre la vida comença per la ve, si el teu pas és propi no pots sentir cap més so que la pe, la que va i ve demanant sonar al teu cap com el dringar de les mentides que mai no seran veritat.

Soc el teu home, diu el mirall, quan el trobes de cap per avall i amb el vidre trencat. Renta't les dents, t'ordena la consciència quan les notes ardents de besos que t'han donat. 

Fora del tren passen coses, entre natura i humans que coneixen la tortura de les grans decisions: No seran les de comprar llet o pa. Esdevindran de la pols que el vals va traçant amb un rotring de punta tan fina que no es veu. Subordinades totes de la gran veritat: la certesa del vertader o fals senzill, el que el més petit sap contestar; però amb el que tu mai et vas atrevir.

Torna a les muntanyes i abandona els carrers grisos i les cabanes abandonades entre el fum de les corrupcions humanes.

Fuig, exili tronat. Carretera de lletres amagades en la vida d'una fera que relata la teva vida amb el cor gastat.

Relat de l'alarma

No és l'alarma, 

És el crit d'una noia.

Desesperat,

Entre sanglots,

Esgotat de dolor

I d'ensurt.

Vestit pujat

I mans al cap.

Vergonya infinita

Canviada de bàndol.

Qui l'hauria de tenir, corre;

Qui no n'hauria de sentir, plora.

Relat del quotidià

Sona el despertador, en Joan es lleva i mira el mòbil. El seu nebot li ha enviat un missatge. Han detingut el Marc. Sabatilles i obrir persianes; el sol enlluerna els seus ulls. On és ara? On sou? Camí del lavabo, sent la vida del parc. Ell encara és a comissaria, jo he vingut a casa a curar-me les ferides. Els nens més matiners boten la pilota i proven d’encistellar. Què t’han fet? Estàs bé? L’aigua de la dutxa surt freda, es mira al mirall mentre deixa que s’escalfi. Sí, quan ens vam separar, ens van acorralar. No estàvem fent res, t’ho juro.

El reflex del mirall mostra totes les arrugues. Et crec, et crec. El que vaig veure ahir no ho havia vist mai. Han passat els anys, les entrades no enganyen. Eren sis, ens van tirar a terra i ens van encanonar mentre ens obrien el cap amb les porres. Es renta el cos  i aprofita per afaitar-se sota l’escalf de l’ambient humit. T’han ferit el cap? Pinta i assecador. Mirall entelat. Dents netes. A mi amb porra, he estat de sort. Un company de classe ha perdut un ull. Dues bambes negres, uns texans, samarreta i una bossa plena de provisions i indumentària. Es pensen que ens fan por, però ara el que tenim és ràbia i dolor. La tarda serà el pas a la nit.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat de l'el·lipsi

Ni que fos un instant

que no existeix.

Ni que fos un instant

que és real.

Un moment únic, eteri,

volàtil com les llàgrimes

ancorades en records

esborrats de tot allò

que a vegades duu pronoms,

però sempre porta un verb rere l’altre:

riure, escapar-se;

plorar, trobar-se;

parlar, besar-se;

callar, barallar-se…

Fugir entre camins de difícil accés

per canvis substancials

de paraules mortes.

Demanaran ser vives, usades,

prendre partit en oracions complicades

en les que el subjecte siguis tu,

sigui jo, siguem nosaltres,

tant dins d’una el·lipsi

com en situacions embrollades.

Tornaran els segons a l'arena...

Relat de primavera

Primavera de calor amb color
de fulla que cau;
s'espantaran els ocells de matinada
pels crits de dolor.

El rellotge es trenca quan truca
l'hora marcada de les hores mortes
sota els pins que disparen a la nuca.

Per a cada pregunta una resposta,
per a cada resposta un gest.
Del gest en surt un plor
que emana sentiments perduts
en dies no viscuts, somiats
en terres llunyanes
que ens van ser robades
per una realitat d’un impacte funest.

Absorta, no morta, però quasi
de veure com baixa l’ànim
flotant entre núvols
i dissipant-se cap a l’estadi
a cavall del cel i la terra.