Relat de l'el·lipsi

Ni que fos un instant

que no existeix.

Ni que fos un instant

que és real.

Un moment únic, eteri,

volàtil com les llàgrimes

ancorades en records

esborrats de tot allò

que a vegades duu pronoms,

però sempre porta un verb rere l’altre:

riure, escapar-se;

plorar, trobar-se;

parlar, besar-se;

callar, barallar-se…

Fugir entre camins de difícil accés

per canvis substancials

de paraules mortes.

Demanaran ser vives, usades,

prendre partit en oracions complicades

en les que el subjecte siguis tu,

sigui jo, siguem nosaltres,

tant dins d’una el·lipsi

com en situacions embrollades.

Tornaran els segons a l'arena...