divendres, 30 de març del 2012

De ridícul


A la formosa vall de les terres del nord, el Rustifú vivia amb la seva dona, la Jasmita. Ell cuidava un ramat d'ovelles. Ella s'encarregava de l'hort. Un dia per setmana anaven al poble més proper, Querallabs, i venien el que podien. Entre el que treien de les vendes i el que sortia de l'hort vivien tranquils, amb humilitat i sense problemes.
Una dia, però, el Rustifú va sentir, a Querallabs, com uns homes parlaven de la ciutat. Es va interessar per la conversa i li van explicar què passava a la gran metròpoli. Ell va quedar fascinat. Sempre havia sentit històries de modernitat, però mai se les havia imaginat en pròpia persona. Mentre escoltava aquells homes, s'imaginava lluny d'aquella zona rural. Tant va ser així que, en arribar a casa, va convèncer a la seva dona per marxar d'allà.
En pocs dies van arribar a la gran ciutat, capital del país, lloc de corrupció i de vici. Allà van comprar un pis i van canviar la manera de viure. Ell treballava de fuster, ella en un supermercat. Aviat el Rustifú es comprà tot el que li semblava modern. En poc temps començà a lluir més que els seus veïns. 
Ella no veia amb bons ulls tots aquells canvis. No creia en els excessos del seu marit. Però cada cop que li comentava, ell li recriminava que la seva actitud no era prou urbanita. Ella abaixava el cap i mirava com la gent se'l mirava amb curiositat. Ningú a la ciutat gosava ser tan modern com el Rustifú. Un home, a ulls dels altres, que feia el ridícul per on passava. 

dimecres, 28 de març del 2012

La portada...

Onegraphicgirl ha estat l'encarregada de fer el disseny de la portada d'el número 7. L'Anna Tarrida és l'autora de la il·lustració i, com a bona dissenyadora gràfica que és,  ens explica amb tot detall el procés de creació de la il·lustració. Us deixem el link per si voleu donar-li un cop d'ull!




Gràcies, Anna!

De després


Les expectatives que s'havia creat la senyoreta Gimpera poc tenien a veure amb el que, més tard, es trobaria. Portava temps parlant del tema. Havia estat setmanes i setmanes aportant discussions inútils a com seria tot plegat. No havia escatimat ni un sol minut en debatre amb la gent del barri sobre com aniria i què passaria.
Fins i tot, i és un detall que no em vull oblidar, havia comprat una pissarra antiga en uns encants. Una gran pissarra que havia penjat al seu menjador. Havia traçat una línia divisòria al bell mig i havia repartit a ambdós costats un seguit d'escrits. A l'esquerra, havia anotat tot el que ella s'esperava trobar. A la dreta, havia detallat el que els seus contertulians li havien suggerit que es trobaria.
Abans de cada àpat es mirava la pissarra i hi feia anotacions. Alguns cops posava un signe al costat, indicant conformitat o disconformitat; d'altres vegades ho comentava amb petites frases, o paraules soltes. En poc temps aquella pissarra verda-grisa s'havia convertit en un galimaties que ningú, menys ella, comprenia.
Els invitats es miraven la pissarra i li preguntaven si realment calia fer tot allò. Ella sempre contestava que sí i, acte seguit, feia alguna correcció conceptual.
Al cap de poc temps, quan li va arribar la mort, no va poder comprovar si, tot allò que s'havia imaginat després de la vida, era tan magnífic com s'esperava.

dimarts, 27 de març del 2012

D'ell


Cert dia, no fa molt, ell i ell es van trobar. Ell li va dir a ell: "Ep, han passat els anys i estàs igual, l'últim cop que ens vam veure...". Però abans que pogués continuar, ell li va contestar a ell: "Sí, però no cal que continuïs, no fa falta que dissimulis, no m'agradaria que, tants anys després, convertíssim aquest moment en un seguit de frases perdudes". Ell, sorprès per la reacció d'ell, l'interrompé i li reclamà a ell més respecte: "Per favor, més respecte! Que no saps què et volia dir! Veig que continues igual, creient saber més que ningú, pensant que tot passa abans per les teves neurones... Quina decepció... corren els anys i no aprens res. No has après res de res!". Tot això, és clar, ho digué ell amb to enfurismat. Ho digué amb tanta ràbia que ell, que se l'escoltava amb atenció, no pogué evitar reaccionar salvatgement i li agafà la cintura amb la mà esquerra i el coll amb la dreta. 
En un instant ell estava besant-lo a ell. I ell es deixava fer davant del bes d'ell. Ells dos pujaren a casa. Tancaren la porta. Baixaren les persianes. Entraren al lavabo i es ficaren a la dutxa. No es tragueren la roba. Simplement es besaren. Deixaren que l'aigua freda recorregués els seus cossos. S'acariciaren els cabells humits. Es tocaren i abandonaren els seus estadis indiviuals. Ja no eren ells. Eren dos cossos sense ningú. Havien abandonat la cordura. Havien donat pas a l'aigua de la dutxa. Havien iniciat un camí, llarg i dur, que els oblidés per sempre més a ell.

dilluns, 26 de març del 2012

De tenaç


Tard o d'hora havia de passar. Ella mai no havia negat aquesta possibilitat. Al final, com acostuma a succeir. La Dama de Negre ha deixat els vels per comprar un escut. El Cavaller Valent ho ha entès i, després de dies i mesos de lluita, ha retornat al seu campament. Ha deixat el seu cavall davant del castell de la dama. A sobre, li ha col·locat un ram de flors vermelles. A més, ha ordenat al seu súbdit més fidel que, cada dos dies, hi vagi per canviar-ne les mercides. No vol pensar en un amagatall etern. Prefereix creure en un exili temporal. Una cosa és entendre la retirada i l'altra rendir-se per sempre.
En arribar al campament, el Cavaller Valent s'ha fet canviar el nom. Ha cridat el sacerdot de la Cort, que ha vingut amb una promptitud extraordinària. Han improvisat un acte solemne, sense floritures; però que seguís les lleis i mai no es pogués declarar nul. Des d'aleshores ha passat a anomenar-se Cavaller Tenaç. Amb el nou nom li han creat un escut d'armes diferent. Ara ja no hi ha dibuixats dos lleons d'urpes grans i ullals afilats, davant d'un sol groc impertinent. Ara, sota una inscripció llatina, un núvol deixa anar un llamp que esclata en un tronc de roure. El llamp és negre, el tronc és sempitern.
La dama inexpugnable seguirà al castell no se sap quants dies, mesos o anys més. Però ell, sota els llamps, aguantarà la turmenta, a peu, sense roba si cal, només amb el seu escut i la seva tenacitat.

dissabte, 24 de març del 2012

El tràiler

Us presentem el tràiler promocional d' "El número set", esperem que us agradi:




divendres, 23 de març del 2012

Ja es pot comprar!

Des d'avui ja podeu comprar  la novel·la "El número 7". Si voleu, podeu fer-ho de dues maneres:

-Per internet: Entreu a la web de l'editorial Stonberg, li doneu a 'comprar,' pagueu i, en pocs dies, el tindreu a casa.

-A qualsevol llibreria: Li demaneu al llibreter  i ell s'encarregarà de demanar-lo a l'editorial. En uns dies el portaran a la llibreria i ja el podreu comprar. 


D'ara


Ara que em veus estirat. Ara que em veus quiet. Amb els braços reposant arran del cos. Ara que em notes absent. No em besis ni em recordis. No vull formar part del teu futur. Oblida aquest moment. No tinc ni esperit ni amor. La meva cara és pàl·lida i el meu gest estèril. Tota la vida m'has vist content i rient. Enfadat i trist. Fumant i bevent. Menjant i parlant. Així era jo i, per molt que ells creguin en altres coses, tu m'entens millor que ningú. Tanca'm aquí dins i esborra'm de la ment.
Més que un fill vas ser un amic. Un confident. L'ira no ens va apartar ni quan em vas odiar. Em vas recollir quan em marejava. Em vas netejar quan m'embrutava. Tu vas ser-ho tot abans que això passés. I ara no ets res, perquè jo no hi sóc. Tapa'm i deixa que els records tornin. No em miris, gira la cara i plora. Riu. Parla. Però no callis i empassis saliva. 
Quan tu tenies por i em venies a buscar. Quan sèiem a la terrassa i et distreia mirant el cel. Quan em trobaves enmig de la foscor. Jo tenia una altra mirada. No vull ser part de tu. Si us plau, mata aquesta imatge sense sang.
El cel és ara roig i promet vent i pluja. Com les tardes de diumenge en les que et veia jugar. El cel demà serà negre i ple de núvols. Com la pupil·la que ara es vol amagar. No em neguis el passat, promet-me el futur, i oblida't d'aquest pèssim present. No em recordis aquí, sense sentiment.

dijous, 22 de març del 2012

El número 7

“El número 7” ens acosta a la vida dels veïns d’un carrer fictici on allò que hi succeïx aparentment no importa, però on, en realitat, tot és molt important. Es tracta d’una metàfora de la vida: els fets insignificants ens poden marcar la resta del camí. Els personatges adquireixen protagonisme per allò que fan, no per com són. Així, l’acció flueix amb una estructura cronològica especial, igual a la de qualsevol vida. Un espai concret que s'extrapola a espais més llunyans; uns pensaments concrets que viatgen en pensaments més abstractes.



Una novel·la dirigida a un tipus de lector molt ampli. Però, tal vegada, els qui més en gaudiran seran aquells que puguin captar l’essència de cada metàfora, de cada picada d'ullet, de cada reflexió. Tot i això, el llenguatge usat per l’autor és molt proper, de manera que acostar-se a aquest ambient imaginari esdevindrà una experiència senzilla i plaent.

De cavalcar


El meu cavall és aquí. Amb ell cavalco per terres llunyanes. El meu cavall és aquí. Amb ell escolto la música dels morts. El meu cavall és aquí. Amb ell homenatjo una veu trencada. El meu cavall és aquí. Amb ell em torno un nen que plora.
Quan no hi és em transformo en un adult i perdo la innocència. Mato gent i em descontrolo. Em persegueixen i m'omplo d'ira. El busco per tots els carrers. El cerco per dins d'estables prohibits. Però no trobo res més que genets sense sella ni fuet. Resten a terra, com si cavalquessin sense cavall. I la seva mirada és trista, grisa, sense futur. Han perdut la vida.
Recordo les pel·lícules de l'oest. Els indis davant dels vaquers. Tots tenien el seu cavall. Sento la veu del cantant, la sento des del cel. Ell és aquí, amb mi. I quan em desespero obro els ulls i veig que el nostre cavall també és amb nosaltres. Trec la guitarra i canto. Desafino la veu tant com puc i em sento lliure. Deixo que la sang caigui fins a terra i, aleshores, torno a estar feliç. El meu cavall és aquí.

dimecres, 21 de març del 2012

D'univers


Gota a gota et va buscar pels passadissos de l'edifici blanc. Pastilla a pastilla et va intentar trobar a les cambres de recuperació. Injecció a injecció va deixar-se endur pels homes de verd creient que ells sabien on eres.
A poc a poc va marxar d'aquest món, tancant uns ulls blaus que mai ningú va entendre. La seva mirada era perduda, deien. La seva visió era fictícia, comentaven. El lligaven de mans i el creien perillós. Però ell mai no hagués fet mal a ningú. I menys a ella. A qui hagués estimat amb bogeria si l'hagués trobat. Ho va intentar escalant els edificis més alts. Ho va provar saltant dels avions més potents. Va temptar la sort, o la mort, com deien ells. Però ell estava segur que la localitzaria. No li calien mapes, ni radars; només preguntes i jocs malabars. Clavava els ulls a l'horitzó i apareixien l'Alícia i el conill entremaliat. Agafava una pedra i la convertia en un anell d'or daurat. Besava els murs blancs que l'envoltaven i els pintava de colors llampants. 
No tenia límits. No s'aturava davant de res. I ells l'odiaven. No podien suportar que fos feliç. El drogaven i l'insultaven. El tancaven i el repudiaven, però no sabien que aquelles parets mai el privarien de navegar per l'univers.

dimarts, 20 de març del 2012

De banals


Oh maria! Som nosaltres les mans que mouen els nostres cossos? O som nosaltres els titelles en mans de psicòpates avorrits?
Recordo quan ballàvem sota les estrelles que ens visitaven a la primavera. Recordo com m'abraçaves i em deies a cau d'orella que el nostre amor seria per sempre. I ara, tants anys després, et veig aquí asseguda, al meu costat, sense dir-me res. Sense sentir cap dels sentiments que ens van dur a fer aquelles bogeries... Recordes quan ens vàrem banyar al llac prohibit? I aquelles nits tancats a l'hotel abandonat? I tanta neu que queia en ple estiu. I ara tu aquí i jo al teu costat. A vegades ens agafem de les mans, però sempre ens mirem i ens diem que estem tan lluny.
I no puc fer altra cosa que preguntar-me, Maria, si vam ser nosaltres els que vam escollir. Si el destí el vam fer caminant o si, a través d'uns fils llargs i invisibles, ells, allà dalt, enduts pel tedi més absolut, ens van convertir en dues estàtues sense amor.
Voldria creure que som amos de les nostres vides. Donaria la vida per conèixer si és vertaderament així. No suportaria saber que l’amor real no existeix, però tampoc no aguantaria una nit més al teu costat, ni que fos plena de passió i amor, si aquesta esdevingués fruit d’un altre pensament, movent les seves mans capcioses i malintencionades.
I tot el que necessito són més nits preguntant-me tot allò que no sé. I tu et distàncies de mi. Tanta pregunta et mata. Però les teves respostes, banals i absurdes, no són més que l’opi en el què vam creure quan érem joves i ens dèiem que ens estimàvem.

dilluns, 19 de març del 2012

De diaris


El Jan i la Quima es coneixien de feia molt de temps. Sovint estaven l’un a casa de l’altre. A vegades amb la família, d’altres cops sense ningú més. La seva amistat era molt bona, sana; amb confiança i sense tabús aparents. 
Un dia, tots dos prenien unes copes al bar de la cantonada. Havien estat sopant amb uns amics i, finalment, tots havien marxat. Només quedaven ells dos, que es divertien xerrant i bevent. Entre tanta copa l’estat conscient va deixar pas a l’inconscient. I el Jan li va confessar a la Quima que, alguns cops, li havia mirat el seu diari personal. Ella no s’ho creia i pensava que era una broma, així que ell li va descriure amb tot detall com s’ho feia per mirar-lo: “Mentre tu ets a la cuina, jo entro a la teva habitació, obro el tercer calaix, aparto els mitjons i miro el diari. Sé que no està bé, però no ho puc evitar. Ho faig”.
Ella es va quedar atònita i, després d’uns segons, va decidir reaccionar canviant de tema. Però al cap d’uns minuts va tornar a la conversa del diari, i li va pregar que no ho tornés a fer mai, sota cap circumstància. Ell li va dir que seguiria les seves ordres i que ho sentia molt.
Passats uns primers dies incòmodes, tot va tornar a la normalitat. Ells es veien, reien, s’ho explicaven tot. Tornaven a ser els amics de sempre. Però el Jan ja no va mirar mai més el diari de la seva amiga. I la Quima, cada dia, escrivia a la pàgina que tocava, ben gros i subratllat: Jan, vull fer-ho amb tu.

divendres, 16 de març del 2012

De llard


Arrogant lector! Posa la mà sobre la taula, tanca la bragueta d'una vegada i centra't en el que et diu l'escriptor. No siguis tan mediocre, no busquis només els pits de les dames! No cerquis només calces dins dels cistells bruts! No jutgis les dones pel seu posat sensual!
Ets incapaç de parlar amb ella sense tocar-te? No hi ha forma de seure i llegir aquelles pàgines roses sense que se't posi dura? Et sents accelerat i tensionat quan el mestre del teclat prem les lletres més calentes? 
La teva vida no val res. Ets pura escòria. El teu preu és, ara mateix, menor que la devaluació matutina del diner caduc. Ningú no gosaria vendre la teva ànima. Té menys valor del que et podries esperar. 
Fuig! Corre! Abandona aquest lloc i no tornis a obrir el maleït llibre fins que no siguis prou madur. Sempre llegint més enllà. Sempre pensant en fets obscurs i amagats. Sempre mirant en lupa sota les lletres perdudes de l'infern! No et volem més aquí. La teva cara ens causa vòmit. Els teus actes ens aporten nàusees. La teva vida ens produeix fàstic. 
Et donarem una pala perquè cavis molt profund. Volem que t'enterris tu mateix. Desitgem que facis un pou tan fons que mai més puguis sortir. A sota del terra trobaràs, de ben segur, ànimes tan corrompudes com la teva. Maleït animal que mai vas ser persona... Trist personatge que no t'has civilitzat... Penós llard laic incorregible!

dijous, 15 de març del 2012

D'amagat


Entre fum contaminat, van veure passar les hores. Sense voler desconnectar, van conèixer moltes coses. Cada paraula era un bes amagat. Cada frase era una intenció descontrolada. Sota la foscor de l'aire corromput de la ciutat, trobaven el canal. Parlaven durant hores. Buscaven la vida i la pena. Cercaven un no-res que els robés l'espera.
"El meu avi ja m'ho deia, ja", li confessava. "Tot el que diguis i facis influirà en l'altre". I ell creia en aquella màxima. L'explicava a tothom. La volia compartir. I ella no li feia cas. Però ningú gosaria dir que no era així. "Què difícil és parlar amb tu", li deia somrient. "Què difícil és parlar amb mi", es deia entristit. 
Les seves converses van durar el que duren les vides trencades, una eternitat inesgotable. Un relat rere l'altre. Sempre compartint tristor i serenor. Buscant la fugida anhelada. Cercant un nou món que, tots ho sabíem, mai arribaria.
Al final... al final va venir la mort, com sempre. Perquè no existeix cap altre final que no sigui la mort. I mentre morien, l'un lluny de l'altre, recordaven les seves converses: supèrflues, estúpides, banals... tan vitals com totes les altres.
Els enterraren a la sorra de platges diferents. Sense caixes de morts, ni flors, ni músiques paradisíaques. I ells dos continuaren parlant i parlant. A través de l'aigua es comunicaren, sota l'auspici de la nit, amb l'ajuda de les estrelles. D'amagat, com sempre.

dimecres, 14 de març del 2012

L'autor

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, Yves Gerbeau Vernet treballa de periodista i escriu novel·les i relats curts. 



Apassionat dels clàssics de la literatura -alguns dels seus autors preferits són Kerouac, Hesse, Espriu i Monzó-, les seves influències no només provenen de la literatura, sinó també del  cinema i de la música. 


Després de l'agradable resposta que ha rebut amb el seu bloc de relats Amb idees a la llengua; amb "El número 7" s'ha decidit a iniciar la publicació de les seves obres, on explora i juga amb la teoria de la subjectivitat; tot depèn de com ho veiem o, en paraules seves, la realitat no existeix, només la podem imaginar.

D'ella


De nom Dima. De professió Diamantera. De caràcter dialogant. Va creuar tot l'estat fent autostop. Va conèixer gent humil i gent rica. I a tots els va fotre, per igual, la cartera. Va dormir en pensions penoses i en hotels de cinc estrelles. No li importava que el llit estigués ple d'escarabats o de roses, ella els robava tot el que podia i més. Va pujar a l'edifici més alt de la ciutat i va viatjar als barris del clavegueram. Era igual si hi havia menys pressió atmosfèrica o més contaminació urbana; ella enredava a pobres i rics sense fer diferències. 
Cansats de la seva presència, les autoritats van cridar els agents de policia més contundents de la regió. Van aparèixer en Rambo i en Bruce Lee, la Formiga Atòmica i els Cinc Superherois. Un contundent exèrcit va rastrejar rius i muntanyes, van buscar-la per l'aire i pel terra. No van escatimar en esforços ni armament. Míssils antiaeris i bazuques de llarga distància. Escuts de ferro i ganivets de mà. Tot valia i tothom li tenia ganes.
Van passar els dies i no van aconseguir res més que cansar-se. Van passar els mesos i van esdevenir un punt més a la seva llibreta. Quan els soldats es reunien comentaven les seves precioses corbes, els seus llavis molsuts i els seus ulls encisadors. Quan els sentia el capità els esbroncava i els enviava altre cop a buscar-la. No hi havia cap guerrer que no hagués sentit la temptació de ficar-se al llit amb ella. No hi havia ésser humà que no es delís per tenir-la a casa. I per molt que la buscaven no s'adonaven que, de sempre, ella era allà, amb ells.

dimarts, 13 de març del 2012

De plàstic


Dins d'una bossa transparent se li va quedar el cap. Va ser mentre jugava amb els seus amics. Ell es va quedar sol i les nanses van fer un nus. Va provar de cridar. Va intentar treure's aquell plàstic mortal. Però res va poder fer, ni tan sols avisar els seus companys.
Durant dos minuts la seva boca s'obria per agafar aire. Durant aquell temps els seus ulls es feien grans per veure el no-res. Durant un lapsus mortal la seva cara es va tornar morada. Va durar tant com ell no s'hagués mai imaginat. Però no va durar prou, perquè quan van arribar els companys, ell ja jeia mort.  
Els plors i sanglots dels nens no van servir de res. Tots l'envoltaren i s'assegueren. Li tragueren l'embolcall letal i li tancaren els ulls. En uns instants va recuperar el color, però mai més va retrobar l'ànima. 
Els uns als altres es miraren amb tristor. S'agafaren de les mans i abaixaren el cap. Cregueren veure'l volar per sobre d'ells i volgueren evitar-ho. Però per més que tancaren els ulls, per més que intentaren no respirar, ells seguiren allí.
Un dels presents proposà un final compartit. I tots ells es col·locaren una bossa al cap. Aquest cop no provaren de cridar. Ni tan sols volien respirar. Eren conscients del que feien. L'anaven a buscar.

dilluns, 12 de març del 2012

De granotes


Temps difícils vingueren. Temps difícils tot s'ho endugueren. Entre tots hagueren de tornar a començar, rebent l'onada de cara, sofrint el foc al cos, patint el gel als llavis. Cada un d'ells hagué de tornar-se a alçar, suportant la pressió infinita del malestar; sense oxigen que els alimentés, sense menjar que els expirés. Els hi calgué més força que mai per aprendre altra vegada a caminar, quan els hi tallaren, un cop i un altre, les cames amb una destral. Necessitaren passar-se l'aire de boca en boca, perquè l'atmosfera havia desaparegut. 
Tot el que anhelaven ho tenien davant, només requerien d'unes pupil·les noves. El que desitjaven era a un pas, tan sols freturaven d'uns peus per estrenar. Allò que somniaven quedava a menys d'un minut d'on eren, solament havien d'aturar el temps, saltar contracorrent, empènyer les forces enemigues i seguir lluitant.
La sang arribaria, la violència també. Els morts omplirien els camps de llaurar. Les flors es marcirien ofegades de tristor. Les llavors no eixirien per atemorides pel cant de por. Els arbres no creixerien i res no succeiria. Tot això passaria si no fos perquè allà, al mig del no-res, allà on ningú no s'espera que passin les carrosses violetes ni els mags amb granotes vermelles, allà on l'aire fa temps va deixar d'existir... Ell va escriure-hi el camí. 

divendres, 9 de març del 2012

De peus


La doctora Rondia subratllava un mínim d'una frase per pàgina; en totes elles hi havia un tret en comú, les extremitats finals del cos humà:  "En Jordi li treia les sabates a la seva amant, li acariciava els dits dels peus; s'excitava baixant-li les calces i passant-les per sobre dels seus peus". 
El llibre que llegia era d'en Rustin Quiron, un escriptor d'obres de gran tirada. Famós arreu del país, Quiron venia molts llibres. Una de les compradores compulsives era la mateixa dra.Rondia, que se'ls llegia tots i, després, en feia crítiques als mitjans de comunicació. S'havia tornat una especialista en l'autor i, tant a la televisió com a la premsa escrita expressava sempre la seva opinió. En els seus articles sovint explicava que l'autor tenia una patologia forta, una obsessió esquizofrènica per parlar dels peus. 
Molts dels seguidors d'en Rustin es mofaven de les seves valoracions mèdiques, però una audiència molt fidel a la doctora se la creia. Entorn a tots dos es va formar un gran debat que, com acostuma a passar, va acabar traslladant-se als platós de televisió. 
Els dos es van trobar i l'espectacle va ser delirant. L'audiència va adquirir xifres inimaginables i tots dos  van acabar contents. Sortint del plató, ell se li va acostar i li va dir qui era la seva font d'inspiració. Li va confessar que a casa seva tenia centenars de fotografies dels peus d'ella. I mentre li deia li va acariciar la cara.
Dies després, ella va seguir amb les seves ferotges crítiques, però per dins, cada cop que llegia la paraula peus en els llibres de l'autor en qüestió, sentia una gran excitació que la feia gemegar.

dijous, 8 de març del 2012

De troncs


Són les nou del vespre a casa del Quim. Ja fa estona que els nens sopen. En uns instants marxaran a dormir i pare i mare es quedaran sols. Mentre el pare els dóna les postres, la mare posa un parell de troncs a la llar de foc. Encara no l'encén. Li falten llumins i va a la cuina a buscar-los. Aprofitant aquests moments, els dos troncs inicien una conversa que recorda el Sant Sopar.
-Escolta, aviat un dels dos cremarà tant que encendrà l'altre. No sé si prefereixo ser jo qui t'encengui a tu o si, d'altra banda, siguis tu qui em torni a mi en cendre roent.
-Realment t'importa això? A mi m'és completament igual ser el primer com ser el segon. A més, potser ens escalfem a la vegada i els teus dubtes s'acaben de cop. 
-Doncs a mi em preocupa saber si sóc jo l'origen de la teva escalfor. No és el mateix que jo t'encengui a tu a que ho faci aquesta dona que no coneixes, no?
-L'inici no és important. Tots dos sabem com acabarem. No podem fer-hi res. Ara som fusta, després serem cendra. Si en el pas d'un estadi a l'altre gaudim o no, creu-me, no és important.
La dona arriba de la cuina, porta un llumí a la mà i un tros de paper, que encén un cop el té col·locat sota dels troncs. 
La llar de foc, a poc a poc, queda coberta d'una alta flama. El vermell tenyeix el color dels ulls de la mare i el negre s'apodera de les fustes. En pocs minuts tots quatre senten l'escalfor dins dels seus cossos, que es desfan fins quedar-se completament nus.

dimecres, 7 de març del 2012

De sangoneres


Pedraforta era un poble petit situat entre les muntanyes de la Vall Fosca. Els seus habitants, els pedraforts, no eren molts en número, però estaven ben organitzats. 
La Matilde, cada tarda, es passejava pels carrers de la vila. Duia un cartell, enganxat a un pal, on es podia llegir: "em fa mal tot". El seu aspecte, si no fos per la campaneta que feia sonar quan caminava, era del tot normal. Anava ben vestida i molt arreglada. Cada dues setmanes anava la perruqueria, treballava només mitja jornada i tenia tot el que qualsevol persona podia desitjar.
Quan sortia de la feina s'aturava al bar del Jonàs i dinava un menú. En aquell moment començava el seu viacrucis. La primera víctima era la dona de l'amo del bar. A ella li explicava el pèssim tracte que rebia a la feina, les moltes hores que treballava i el cansament que duia acumulat.  
Després seguia trucant a la porta de totes les cases del poble. Alguns cops estava de sort i alguna persona li donava conversa, però la majoria, en saber que era ella qui trucava, no obria la porta. Per contra, la iaia Enriqueta, que vivia en un pis petit i ja estava jubilada, sempre la deixava entrar. Un cop a dins, li feia una infusió i xerrava amb ella. Tenien converses interessants, on la Matilde sempre li explicava què era el que li feia mal. Alguns cops eren els peus, d'altres vegades era el cap. Passaven un parell d'hores conversant fins que, sempre amb la mateixa frase, la Matilde acabava la trobada: "Enriqueta, em sap greu, però haig de marxar, ja sé que tu no tens res a fer, però jo tinc molta feina acumulada". Quan sortia d'allà i continuava el seu pelegrinatge, la iaia Enriqueta s'estirava al sofà i seguia escrivint la carta eterna que li feia al seu estimat fill: "Quan en uns mesos em mori, per culpa d'aquesta enfermetat tan cruel, rebràs aquesta epístola. No sé si tindràs temps a llegir-la tota, la vaig començar quan em van detectar aquesta horrorosa sangonera que se m'està menjant el cos. Em cou tot, però sempre tinc forces per escriure't unes línies abans d'anar a dormir. Sempre hi ha temps per a tu".
I quan ja deixava el bolígraf i anava a tancar la carta, el lector acabava la frase, escrivint sobre aquella missiva fantàstica: "Sempre hi ha temps per a tu... i per a tothom".

dimarts, 6 de març del 2012

De murs


En Juli passejava per La Rambla quan va llegir: "Pantalons baixos i coll tapat. A vegades preferiria que t'agafés un refredat". Era una inscripció feta en un gran mural. Un grafit amb el fons lila i les lletres grogues. La frase que li va cridar l'atenció quedava emmarcada en un dibuix de fons. Es tractava d'un llarg sofà amb una dona reposant en ell. Ella estava mal asseguda, amb les dues cames a sota del cul, i el cos inclinat cap a un costat. Tal i com estava dibuixada, la misteriosa bellesa es mostrava de perfil i per darrere. Al fons del sofà hi havia una gran finestra oberta, cap on ella mirava. Però en Juli no prestava atenció a l'exterior del finestral, sinó que observa -endut pel magistral lema inscrit al mig- que la noia portava un xal violeta, fet d'una tela suau i delicada, que li cobria el coll, una samarreta i uns texans que, efectivament, deixaven al descobert part del seu cul.
Queda clar que l'artista en qüestió volia captar l'atenció dels vianants. I ho aconseguia. Era impossible que ningú passés per allà i no es fixés en aquell inici de regatera que, tot sigui dit, deixava tant per descobrir. Hi havia japonesos que s'aturaven i es feien fotos. Alguns pares, que portaven els seus fills agafats de la mà, murmuraven i tapaven els ulls de les criatures. Els mariners que arribaven al port pujaven corrents per veure aquell espectacle. I en Juli s'encenia una cigarreta observant la seva enamorada.

dilluns, 5 de març del 2012

De fonts


Gota a gota espero veient l'aigua com brolla. Minut a minut el temps em queda reduït. Cau l'aigua de la font de la plaça. No fa soroll, fa remor. Mentre imagino els nens jugant a pilota, em deleixo per beure l'aigua fresca del brollador.
Cauen les pedres amb força. Fan forats a l'asfalt. La gent crida i s'amaga. Alguns filmen. Són agosarats, però creuen amb la veritat. Una dona rep un fort impacte al cap. En un instant acaba estirada al terra. El seu marit, horroritzat, demana ajuda. Però entre la multitud de cossos blaus no pot passar ningú. Són indefensos. Reben per tot arreu. La pell bruna i fina se'ls converteix en morada i sagnant. Els ulls pintats d'ella acaben sent un toll de cristallina tristor. Les ulleres d'ell esdevenen vidres trencats que fan negror.
La ciutat és fum i sirenes. Trànsit lent i garrotades. Corredisses carrer amunt. Crits d'auxili i llibres en alt. 
Però no hi són tots els llibres. N'hi ha un que resta en mans del seu autor, encara no l'ha acabat. Està escrivint una per una totes les estomacades. No vol perdre el fil. Evita tornar-se un més. Així que continua sota el plataner de la plaça, observant el gran rellotge blanc. Passa les pàgines un cop les acaba d'escriure. I entre una i una altra, aixeca el cap i mira les negres agulles del temps. Darrere veu el que escolta. Sent remor d'una font. Però no sap si se l'està imaginant o està succeint.

divendres, 2 de març del 2012

De trompetes


Quan cau la tarda. Quan el dia s'acaba. Quan els petits marxen cap a casa i deixen l'escola. Quan tothom retroba la llar i els éssers estimats. Quan tot això passa... ell, que no té ningú amat. Ell, que no té casa on tornar. Ell, que no arriba al mig metre d'alçada. Ell... agafa la seva trompeta i comença un camí errant. 
Les mestres li diuen adéu amb llàgrimes als ulls. Els veïns abaixen els braços veient-lo marxar sol. Però ell es gira i, content, els diu adéu. Amb un gest ridícul, però feliç, el petit nen inicia el camí fent sonar la trompeta màgica. La gent del carrer se'l mira. Les iaies comenten amb veu baixa el seu infortuni. Els botiguers li ofereixen un present. Però ell segueix camí avall... té la seva trompeta, té les seves quatre notes. No li cal res més. Direcció a les barraques mou el cul com ho fan els nens de dos anys. És graciós, és únic, és sensacional. Ell no ho sap, però només coneix la felicitat. 
Para a un pas de vianants. Espera que aparegui el senyor verd. Mira un home del seu costat. El senyor està enfadat. Té la cara plena de tristos records i una amargor insuportable. El petit ho veu. Li estira el braç i, just quan l'home alt abaixa el cap, ell toca les notes seductores. Són dispars. Són aleatòries. No tenen ritme. Però acaben sent la seva felicitat.

dijous, 1 de març del 2012

De country


Ahir va morir la dona que vivia al número vint del carrer de les Camèlies. No tenia ni seixanta anys i es conservava molt bé. Però quan un cotxe la va envestir, a setanta quilòmetres per hora, no li va preguntar per l'edat.
Avui és el l'enterrament. De moment ja han arribat uns quants amics de la família. Gent gran i gent jove. Homes i dones. Pares i fills. Tots mostren la cara més amarga de la vida. Els seus ulls són tristor i, en molts d'ells, es pot veure un mentó tremolós que no enganya. Els fills i familiars més directes no poden parar de plorar. Els amics se senten traïts, humiliats per la fortuna, que els ha robat una amiga de veritat. Els coneguts senten la desgràcia de no haver pogut conèixer més una dona tan especial. 
El mestre de cerimònies inicia el seu discurs, parlant d'algú que no coneix. Enalteix les seves virtuts, però els assistents es queixen. Estan indignats. Comença una mocadorada general. Xiulets i crits de rebuig omplen la sala del Senyor. I és que cap dels oients accepta que una persona tan distant d'ella s'encarregui de l'últim adéu.
Entre tant rebombori, alguns demanen silenci. S'escolta una cançó de fons, és John Forgety cantant a l'amor etern. Un jove amic de la difunta ha posat en marxa un reproductor. Els violins aconsegueixen que l'auditori escolti amb atenció el ritme country que s'escampa per tot el tanatori. Ell agafa el micròfon amb una mà i abaixa un xic la música amb l'altra. Aleshores diu:
"Tants anys ens separaven que mai vam pensar en esborrar-los. Tants anys ens separaven que el nostre amor, ara, ha marxat".