Ahir va morir la dona que vivia al número vint del carrer de les Camèlies. No tenia ni seixanta anys i es conservava molt bé. Però quan un cotxe la va envestir, a setanta quilòmetres per hora, no li va preguntar per l'edat.
Avui és el l'enterrament. De moment ja han arribat uns quants amics de la família. Gent gran i gent jove. Homes i dones. Pares i fills. Tots mostren la cara més amarga de la vida. Els seus ulls són tristor i, en molts d'ells, es pot veure un mentó tremolós que no enganya. Els fills i familiars més directes no poden parar de plorar. Els amics se senten traïts, humiliats per la fortuna, que els ha robat una amiga de veritat. Els coneguts senten la desgràcia de no haver pogut conèixer més una dona tan especial.
El mestre de cerimònies inicia el seu discurs, parlant d'algú que no coneix. Enalteix les seves virtuts, però els assistents es queixen. Estan indignats. Comença una mocadorada general. Xiulets i crits de rebuig omplen la sala del Senyor. I és que cap dels oients accepta que una persona tan distant d'ella s'encarregui de l'últim adéu.
Entre tant rebombori, alguns demanen silenci. S'escolta una cançó de fons, és John Forgety cantant a l'amor etern. Un jove amic de la difunta ha posat en marxa un reproductor. Els violins aconsegueixen que l'auditori escolti amb atenció el ritme country que s'escampa per tot el tanatori. Ell agafa el micròfon amb una mà i abaixa un xic la música amb l'altra. Aleshores diu:
"Tants anys ens separaven que mai vam pensar en esborrar-los. Tants anys ens separaven que el nostre amor, ara, ha marxat".
6 comentaris:
Deliciós relat i molt cert. Sempre he pensat que en la nostra societat, tan atapeïda, tan desconeguda d'una gran ciutat, ( als pobles és una mica diferent)queda molt fred i fa "molt mal d'ulls" veure aquella persona que parla d'algú que no coneix, que repateix tots el tòpics que ha dit fa un moment i que repetirà en el proper enterrament. És francament desolador.
Clar que sí, una rebel-lió ha de donar-se en qualsevol lloc, i més quan quelcom mort i estabornit gosa parlar dels morts dels altres.
Bon nivell tu.
Clar que sí, una rebel-lió ha de donar-se en qualsevol lloc, i més quan quelcom mort i estabornit gosa parlar dels morts dels altres.
Bon nivell tu.
Mai he entés com algú pot parlar d'una persona que mai ha conegut... els enterrament són tan tristos 8(
M’han encantat les dues darreres frases: "Tants anys ens separaven que mai vam pensar en esborrar-los. Tants anys ens separaven que el nostre amor, ara, ha marxat" i tot el relat en general! Posar una música que agradés al difunt és una manera de recordar-lo i de no sentir-lo tan llunyà. Genial.
@Gemma: Comparteixo opinió, però ara plantegem-nos, ja que estem en aquest bloc, el cas final: parla un "jove" amic de la difunta... i sembla que ho faci en caràcter amorós... i qui sap si era un amor secret. Aleshores, els altres que protestaven potser tampoc la coneixien, no? Crec que no ens coneixem ni a nosaltres mateixos...
@Jordi: Aquesta és la condició primera de qualsevol rebel·lió: donar-se en qualsevol lloc. D'altra forma no és una rebel·lió...
@Judith: hi ha enterraments alegres, però només els grans mestres de la vida poden aconseguir-los...
@Art: Gràcies!! Aquest tram final també és el meu preferit.
Publica un comentari a l'entrada