Relat d'estiu

Volia escriure un conte d’estiu: fresc, calorós, agitat, tranquil… el típic conte que no s’acaba mai perquè ningú no sap on comença. Però la sort estava de vacances i només vaig poder escoltar una cançó gastada protagonitzada per un senyor alt i amb tofa.

Des del despatx, veia a través de la finestra, com una ànima perduda intentava evadir-se amb una pilota esfèrica. Per què prova d’encertar-la? Si el més fàcil seria mirar d’errar. Quina mania tenen els humans en cavil·lar tot de coses rares.

I la set feia estralls a la meva preciosa boca. No tenia ja saliva, me l’havia gastada tota amb els records nocturns de l’univers perdut. Tota una nit movent-me amunt i avall, en aquesta garjola sense tanques, escalant en solitari uns llençols que feien el buit. Sort del cafè, dels cafès, ja no sé. No sé res perquè la manca de dormir m’està privant de tot. Aviat saltaré per la marquesina, vull provar-ho, haig de temptar la sort.

Comptaré fins a tres, sortiran els globus del pis de baix, se sentirà la música pels altaveus de la gran ciutat, la gent aplaudirà el meu gran salt i després… després vindran els planys. Ploraran per mi i en faran cartells de record. A tot el barri es repartiran uns tríptics de color daurat, amb lletres negres i blanques parlant de mi, de la meva vida, de la meva reclusió en aquest far tan alt: el més alt de tota la contrada, el més perillós, el més comentat en cada conversa de bar. Converses plenes de soliloquis convertits en diàlegs. Qui ets tu? T’explico qui sóc jo, què em passa, per què estic preocupat i què vull de la vida, perquè sé que no em donaran res, i en canvi, allà dalt del far hi viu aquell foll que només pensa en saltar. M’agradaria ser ell, tenir la seva fe, comptar fins a tres i veure la gent aplaudint davant meu.

I entre aplaudiments un petit crit de dolor, un cor angoixat entre la multitud exultant: una bella sirena sota una estrella estant. No ploris, no ens farà mal, només esquitxarà els que estiguin davant.

Com raig de llum vermella, explotant davant les cares de sorpresa i d’alegria, un a un surten disparats tots els membres del cos caigut. Ull a ull, braç a braç, cama a cama; a cada espectador li correspon una part… qui tindrà el seu cor partit en dos?

Relat a Maria-Mercè Marçal

M’he enamorat de les teves paraules,

enterrades dins dels llavis closos

que em duen a la mare,

que em muden de pell a amors impossibles,

que em transporten a versos glaçats inexpugnables,

que em condueixen a una mort inevitable.

Maria-Mercè, pren de mi els meus ulls,

pren la meva sang i els meus somnis;

fes-ne d’ells vista cega, vi de Judes i quimeres somortes.

Pren en mi tot el que em resti després

de fer-te l’amor sobre núvols intactes;

roba’m el sexe que no tindríem

per fer-lo encara més salvatge.

Fumarem cigarretes d’herbes que curen,

dormirem davant miralls que es rompin

en projectar les nostres pors,

parlarem fins la matinada 

de la curta vida que es viu

i de la llarga mort que es cultiva.

Després, i no ara, escoltaré

els teus verbs que cuiden totes les llunes,

me les faré meves, les dibuixaré i les pujaré

al cel per fer-les caure dia a dia.

Mare, escolta bé el cant de terra,

que en cendra et recordo

perquè era cendra viva.

Escolta bé el silenci dels meus crits,

car han vingut per salvar-nos de la vida eterna.

Relat del somriure

Ni sóc el senyor del meu destí, ni el capità del meva ànima.

Les veles estan trencades i el meu cor destrossat.

Com pot gosar dir, l’altiu,

recolzat sobre l'estrella,

que controlo i guio els meus passos…

si els meus peus ploren sang desesperada,

si les meves mans criden pors esmicolades,

si els meus ulls preguen per dies sense nits,

si els meus llavis anhelen perdre’s en els teus.

Darrere del somriure de la gent,

amagat entre els artells i els seus dits,

s’escampa la boira que no avisa,

s’allunya la valentia que enarbora la bandera

estripada, avui, pels quatre costats.

No em diguis que rigui,

no em demanis que sigui feliç,

tota la buidor que m’emporto de tu

m’arrossega com una llosa

al fons del mar.

Pesarà l’angoixa de saber-te,

m’endinsarà la desesperació de fer-te,

m’enfonsarà el record de besar-te.

Relat de comiat

M’agradaria enviar-te una carta de comiat, una carta plena de petons i llàgrimes que acabés amb un adéu per sempre més.

Però cada cop que encenc els llums dels meus ulls recordo perquè han brillat tant. No és la pàgina buida i blanca la que em separa de la distància absurda del present i del passat, triturant tota esperança de futur; tampoc ho és la por de saber que dues coses no ho són si no estan juntes… és, indubtablement, aquell sentiment de vacuïtat que transforma tots els records en un vapor d’aire que entela la meva visió de tu.

Agafo la goma d’esborrar i frego tan fort que, de les puntes dels dits, em desapareixen les ungles i em creixen crostes plenes de sang gastada i esgotada. Conec aquest sentiment, aquest motiu de desesperació. No m’agrada, no m’agrada gens ni mica, ni tan sols quan la pell es torna suau i abandona l’aspre record amargant de la tristor. Malgrat tot, hi torno, hi torno cada cinc minuts, per viure de l’ofec il·luminat per una estrella que em dona vida: Necessito aquesta mà prement el meu coll insistentment per poder sobreviure.

Relat de l'espectre

Diuen que la mort és un espectre que només visita els vius. Sé que aquests rumors neixen de llavis de persones vives. N’estic segur, però a vegades dubto.

La sang no sempre surt de les venes, no sempre que algú ho demana. Tot sovint emana de paraules mudes.

Prem l’espremedora de llimones, prem fort. El suc no ha de ser groc com el d'una estrella, pot ser vermell. Tan de bo no sigui aquest clau roent que m’està travessant el costellam.