Relat del somriure

Ni sóc el senyor del meu destí, ni el capità del meva ànima.

Les veles estan trencades i el meu cor destrossat.

Com pot gosar dir, l’altiu,

recolzat sobre l'estrella,

que controlo i guio els meus passos…

si els meus peus ploren sang desesperada,

si les meves mans criden pors esmicolades,

si els meus ulls preguen per dies sense nits,

si els meus llavis anhelen perdre’s en els teus.

Darrere del somriure de la gent,

amagat entre els artells i els seus dits,

s’escampa la boira que no avisa,

s’allunya la valentia que enarbora la bandera

estripada, avui, pels quatre costats.

No em diguis que rigui,

no em demanis que sigui feliç,

tota la buidor que m’emporto de tu

m’arrossega com una llosa

al fons del mar.

Pesarà l’angoixa de saber-te,

m’endinsarà la desesperació de fer-te,

m’enfonsarà el record de besar-te.