diumenge, 14 d’octubre del 2018

Relat de paraules

Amb moltes petites paraules
Vam creure en la gran mentida
de l'amor etern.

Amb poques i doloroses mentides
l'aigua sha endut a rebolcades
l'aire que respirem.

dimarts, 9 d’octubre del 2018

Relat de bressol


-Pots comptar les estrelles quan no hi ha núvols?
-No, i tu?
-Jo tampoc, però…
-Però què...
-Però quan els núvols cobreixen la ciutat, quan el cel és gris i tot sembla tacat d’aquesta penombra avorrida i adolorida, quan surts al carrer i trepitges un toll d’aigua fred, quan se’t trenca la clau i ja no pots engegar la moto, a vegades…
-A vegades…
-A vegades miro a dalt de tot, on els cumulonimbus descarreguen amb força, i em deixo guiar per l’instint.
-Quin instint?
-Escolta aquesta cançó de bressol i pensa si saps de quin instint parlo.

A dalt de la muntanya, 
més enllà d’un camí tortuós i ple de pinassa,
a dalt de la carena,
passats els revolts i les rotondes denses;
hi caminen quatre passes,
descompassades, alegres, festives,
sota el remor d’una veu enjogassada
que demana una abraçada
i retornar a les ribes.

Estrella, jau sobre el llit d’aquest riu sec,
deixa que el sol s’escoli entre la fullaraca
i vingui a buscar-te entre les cames.

Estrella, ressegueix amb el dit els teus pecats,
que d’ells en floriran roses entre la besada
i margarides quan ens trobin abraçats.

Sol irradiant, demana per l’astronauta,
demana per la flor, demana per tots els contes
que s’han anat acumulant a sobre de la manta.

Dit a tocar de dit, ull a ull, ventre a ventre,
l’escalfor de les rialles no suplica
altra cosa que situar l’estrella el centre.

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Relat de meteorits


Les llums de la sala s’apagaran lentament, no caldrà interruptors automàtics, ni encarregats de deixar-ho tot a les fosques. Un meteorit ha decidit caure just a la pista de ball. No more dancing queen ni tardes amb la melodia enganxada a les orelles. Un meteorit ha decidit que la nota final havia de tenir gust amarg, però el pianista ja sabia com acabaria la cançó.
Ni les flames ni el fum no podran vèncer la tristor d’aquells ulls apagant-se a poc a poc, glop a glop. S’hauran acabat els revolts eterns a la muntanya, les formigues per la cama, els ases bramant davant de vidres entelats i les sorpreses sota l’ombra d’uns pins que trobarem a faltar.
Algú ens tocarà l’espatlla i tornarem a somiar. Pensarem que la mà que ens crida és la de l’altre i, enduts per unes ganes boges de creure en el demà, ens girarem i caurem. Caurem a terra i ens omplirem la boca de sorra, ens tacarem les dents de sang i ens inflarem el cor d’un gran buit que ens recordarà els nostres actes gravats a cop de martell.

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Relat de finits


No trobo les claus del meu vell Ford de color negre. Les he buscat per tots els pantalons estripats que vaig cremar superats els vint-i-cinc. No trobo el reflex d’aquell mirall que em cegava quan l’alba em venia a buscar a dalt de la muntanya.
He odiat les paraules més amargues de la netedat absoluta. He nedat per rius de llàgrimes oblidades cercant aquell dia que vas marxar. He cosit totes i cada una de les venes que ara m’omplen buides les meves nueses.
Pintarem els carrers de revolts i notes dures. Cantarem les rodes que ens acompanyin en el darrer trajecte de matinada. Conduirem tota la nit amb en Murphy xisclant les cordes més tristes. 
No lluirem ni les robes bones ni les bones rodes. No ens amagarem a la llum de les sirenes. No ens mutilarem la llengua amarga. No ens privarem de tornar quan la vellesa ens prengui els grans de sorra de la joventut.