Relat del paradís

Hi ha dies,
és igual de quina setmana,
que trucaria els meus pares.
A vegades a un,
d’altres a l’altre.

No els trobo a faltar,
no hi penso sovint,
però quan hi penso,
els recordo de sobte
i els hi diria quatre coses.

No hi ha cel ni paradís,
ni reencarnació possible
-si us plau, no!-.
No hi ha cap retorn creïble
en un món on ja no hi són.

I és que si naveguessin
entre núvols
crearien tantes tempestes
que hauríem de construir
un mur al cel de formigó
o
comprar-nos paraigües
de ferro o de metall
per atraure els llamps
i que ens fregissin el cervell.

Relat de temporada

Entre les faules destacades, n'hi ha una que em crida especialment l'atenció. En ella una guineu envia a la merda a un ratolí. En aquell moment el petit rosegador marxa corrents amb la cua entre les cames. La rondalla no explica si el ratolinet arriba o no a cap lloc. És més, situa l'acció en l'espai sideral, allà on només hi ha manca de vida. Ni tan sols un forat negre l'espera. Simplement es queda fora de la història.

En canvi, el relat continua parlant de la guineu, que de seguida prepara el seu cau per oferir menjar a tots els transeünts. Una bona truita, un bon pastís. Vaja, carxofes de temporada. A pelar plàtans. Figues sucoses. Cogombres de l'hort. Pastanagues ben llargues...  

La moralitat d'aquesta faula és inexistent, però la reflexió hi és en tots els textos quan un es calça unes ulleres impertinents.

Relat del femer

Del cel cau la veritat
com una pedregada d'estiu.

Fa mal, destrossa la collita,

els records i totes les il·lusions.

Però, si més no,

permet saber en quin

femer has estat plantant.

Relat del torn

Bukowski em regala mongetes,
el sol em cega per la finestra.
No vull res més que una llum rogent.
Un boli trencat no em serviria,
però el teclat encara funciona.

I surt un iaio amb una veu
de mecànic negre
el veig a la pantalla
i em recorda que tot passa.

És el torn de nit,
tota la nit ho és.
I es baralla amb el Charles.
No era una puta,
sí ho era.
Mentia, fingia, no sentia.


I entre tots dos
surt la meva veu,
que calla,
que demana silenci,
que mira una senyora esperant el bus,
que observa el marró
menjant-se el verd
dels arbres caducs.

Altre cop els plataners
m’avisen que tot passa,
fins i tot els huracans.
Només la C segueix,
dins meu, amagada,
esperant el seu torn.

És el torn de nit, diu el de NJ,
Ha follat tota la nit, diu el de LA.
No penso fer-los cas,
sembla que demà va ser ahir.
Continuarem esborrant...

Relat de les Rambles

Baixes per les escales
sense voler-les baixar.
L'empenta és tan forta,
la castanya és tan sonada,
que quan et mires els morros
la veus ballar.

No eren petons

era tràfic d'òrgans

i ara te n'has adonat.

No era passió,

era una opereta de les Rambles

que t'oferia a tu

com li servia a un milió:

Un acte sense escena

amb més figurants

que no pas actors.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Ella s'estira a terra,

es fa la ferida i comença a cridar.

Ràpid, una ambulància!

I ara la veus agonitzar,

és la seva última voluntat.

Tot el que digui et matarà:

Res no va existir, 

duia una màscara brillant

i hi vas caure

empès per un gran huracà.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Relat dels esgarriats

A vegades el forat és tan profund que el rock que sospiren els ofecs es converteixen en òpera per gent dormint. No et llevis, continua oriünda. No respiris, segueix volant.
Tot sovint només les gotes de l'elixir em porten la marxa de la guitarra. Quins somnis esberlats, semblen tots esgarriats.

No soc ningú. No firmarà ningú. No demaneu per ningú.

És com un plat daurat caient de l'àtic. No l'aturis, deixa que es trenqui. És com el teu cor romput en tants trossos com mentides m'has dit. No el reparis, deixa que es curi.
Així, sota d'un arbre, fumaré l'última cigarreta en honor a la por de la C. Per cada calada, fes una mamada.