divendres, 27 d’abril del 2012

De rampells


Quan ha acabat de sopar, seu al sofà i llegeix un llibre al costat de la seva dona. Entre capítols comenten el dia. Quan ja porten una hora, ella l'abraça i el comença a acarciar. Ell la duu a l'habitació entre besos i mirades ardents.
Fan l'amor, ella sap que l'ha de cansar. Així que cavalca sobre seu com una possessa. Ell jau estirat boca amunt, agafant-li els bells pits amb les mans. Ella està asseguda, com si muntés a cavall. Es mou sense parar, gemegant  sense preocupar-se pels veïns. Prem el seu cul petit sobre el cos d'ell. Es mou tant que sua i el fa suar. Quan ja no poden més ell xiscla, ha acabat. Ella cau sobre seu. Ja no podia més. Respiren profundament. S'abracen uns segons i després es separen, necessiten aire. Ella tanca els ulls. Ell també ho vol fer, però no pot. No pot dormir. Mira un punt blanc de la paret, es concentra. És una tècnica que ha après per distreure el cervell. Sembla que s'adormirà. Tanca els ulls. Ronca, però la cama se li mou. De tant en quan es torna a llevar. Ha sigut la cama, l'ha despertat. Té algú dins seu que li recorda que ha vingut a viure, no a dormir. Però ell ja no pot més. Necessita descansar. Es posa nerviós i s'aixeca. Va al sofà. Llegeix. Sembla que els ulls se li apaguen, s'estira al sofà i aconsegueix dormir. Fins que la cama el torna a despertar. 
Decideix anar al lavabo. S'avorreix i es comença a tocar. S'excita recordant les seves amigues. Acaba i queda, si es pot, encara més cansat. Tanca el llum i prova de dormir allà mateix, assegut. I ho aconsegueix. Però al cap d'uns minuts, la cama se li torna a bellugar. Es desperta i s'enfada. S'aixeca i, al saló, engega el televisor. Es passa la nit mirant programes de venda telefònica. Es passa la vida sense veure-hi clar.

dijous, 26 d’abril del 2012

De tensió


Passa el tren a tota velocitat. Han creat túnels subterranis que foraden la ciutat. Tots els vagons van plens de gom a gom. Entre els passatgers hi ha tots els que som. Sembla que la vida, més enllà de la finestra, no existeixi. Entrem a la foscor i desapareix el món exterior. 
A ella no li agrada la ferum de tants humans. A ell li encanta apropar-se i dir-li coses a l'orella. Massa nerviosa està per escoltar-lo. No per ell, que és el seu amic, sinó per la resta de passatgers que els envolten amb mirades tafaneres. Estan ben junts, fregant cos a cos. És impossible moure's, hi ha massa gent. Ell s'excita en olorar el seu cabell, no pot evitar-ho, té la nuca al seu davant.
A poc a poc, el tren es va buidant. Passa l'estona i el metro va avançant. Segueix encara el so esfereïdor de les rodes al límit de la física. Però l'espai, cada cop, és més ample per tots dos. Ella es relaxa, no li agraden les multituds. Ell s'entristeix, ja no la té a tocar. Se li ha escapat una oportunitat única, el tren li haurà passat i ja mai més podrà acariciar-la.
Queden tres estacions per arribar al final de línia, on ells han de baixar. Ja no queda ningú al vagó. Estan sols i separats per gran distància. Ell està assegut a un costat, ella a l'altre. Tristament la solitud ha refredat l'ambient. Però ella s'aixeca i es posa davant seu, quan entra el vagó a la foscor, i el besa com foc en la neu.

dimecres, 25 d’abril del 2012

El número 7 per Sant Jordi

Gran diada! 

Gràcies a tots per la bona acollida d'El número 7! Ha resultat un Sant Jordi fantàstic!





El número 7 per Sant Jordi


De cantó


Cada dia passa pel passadís de la mort. Cada dia observa com les ambulàncies acudeixen a la seva cita tenebrosa. Veu els infermers fent el possible per evitar el trasllat de l'ànima. Observa com els bombers tallen extremitats per evitar coàguls letals. Veu com la policia aparta els curiosos que tenen fam de carronya.
El terra és ple de sang. Cada jorn el mateix. No serveix de res que els operaris de l'ajuntament vinguin, cada vespre, a fer neteja. És inútil tot senyal. La història es repeteix tantes vegades que acaba per no saber-se quin és l'inici i quin és el final.
Vides que s'han mudat de la terra a l'infern, cors que han volat de la terra al cel. Sanglots d'homes que parlen amb familiars. Veu entretallada. Llàgrimes que es barregen amb l'asfalt.
Ell ho veu cada dia. Passa sense saludar. No vol mirar. Evita trobar-se amb la silueta fosca de la falç llarga. Prem al màxim l'accelerador. Quan menys temps hi sigui, millor.
Un matí, ho sap, ell serà a l'altre cantó.

dimarts, 24 d’abril del 2012

De xiular


L'àrbitre xiula i el joc s'atura. Posa la mà a la seva butxaca frontal i treu una targeta groga. És la segona. El jugador es posa les mans al cap i protesta. Jo no paro de riure. "Ja pots posar-te les mans al cap, que abans les has posat sobre la pilota!" -Li dic. Ell s'enfada tant que vol pagar-me. Però apareix una munió de gent i ens separa. És una discussió estúpida, som amics. Estem fent un viatge per un territori llunyà, desconegut -fins al moment, és clar-. Hem fet una pausa, entre les visites als llocs més turístics, per poder fer exercici. Tot seguit fem una classe. La mestra és una dona coneguda per mi, de la feina. Ella actua amb prepotència. M'explica lliçons de música i intenta deixar-me en ridícul. Ara és quan el meu amic se'n riu de mi. Ell i els altres companys d'aula també.
Resulta que la meva dona ha marxat de viatge. Així que jo em poso a dormir sol, però el llit, que és un matalàs estirat a terra, rep una invitada. Jo estic d'esquenes a la porta. Per on entra una exdona meva. Ella es despulla. Només queda amb unes calces blanques de cotó. Noto els seus formosos pits 
enganxats a mi. Tinc ganes de girar-me i tornar-los a besar. Vull veure-la gemegar com abans. M'encantaria tornar a acariciar-li l'entrecuix. Però em resisteixo. Encara no sé per què, però no ho faig. Ella m'acaricia i em demana que em giri. 
Això només arriba quan entra en escena la meva dona. Em giro i faig fora a la bella noieta de coll fràgil. Lli dono una samarreta i la faig sortir per la porta del darrere.
Em preocupo. Sé que ella ho olora tot. Però altre cop xiula l'àrbitre. Aquesta vegada assenyala una falta. Els meus amics es miren el partit, alguns d'ells són amics que ja no hi són. Però tots junts estan dinant, observant com juguem a futbol.

dilluns, 23 d’abril del 2012

De malícia


Com un mono, moc les mans. Allà, a la mina, no tinc manies. Miro el meu món i m'unto de monòxid.
Com un monjo, moro pel monsó. Aquesta mena de monyos moralitzen el meu morbo.
Com un maniquí, m'erro mordaçment. Allà, morigero els meus morfs morats, de tant mirar-la.
Com un maníac, la morrejo maquiavélicament. Moltes mentides de la morruda morena.
No vull seguir usant-la. La nego. És la xifra tretze. Per això deu ser tan perjudicial. Caldria cridar els antiavalots i encerclar-la. Necessitaria l'anterior i la posterior. Posaria lava ennegrida. Ja no en sortiria. Restaria reclosa a l'eternitat i jo... descansaria en pau.
Però son vint i sis, i ella hi és present. I força! Només em queda rendir-me als seus encants. I seguir embriagat per aquests camins emmirallats. No trobaré mai el final. M'equivocaré un i un altre cop; sense descobrir la drecera correcte que, duent-me a la mort, em deslliurés d'aquest mal. 

diumenge, 22 d’abril del 2012

Sant Jordi 2012


Ja teniu llibre de Sant Jordi? Aquí teniu la nostra proposta! "El número 7"! L'editorial posa una miniparadeta a Rambla de Catalunya 124 (alçada Rosselló).



Feliç Sant Jordi a tothom! 

divendres, 20 d’abril del 2012

D'agafar


Reposen sobre la taula, cara amunt. Sembla que estiguin pensant. Però només ho sembla. La pregunta que es fa en Roger és: "A qui li sembla?". Però a en Francesc no li importa a qui li sembla això, sinó que es pregunta "de què parla?".
Ambdós es miren, pensen què deu pensar l'altre i suspiren. Passen deu segons. Cap dels dos no té res clar. Només sospiten. Només fan hipotesis. En Roger s'imagina l'objecte damunt la taula i, davant seu, en Francesc mirant-se'l, com si li semblés que estigués pensant. En Francesc s'imagina en Roger, davant la taula, mirant una sèrie d'objectes molt variats. Per un costat té una serra elèctrica; per l'altre, una pistola; enmig, bolígrafs, televisors, papers i un fotimer de paperassa. Veu com en Roger va seleccionant els objectes, separant els que no li agraden. Finalment es queda amb un paper arrugat. L'aplana i llegeix una frase escrita amb ploma d'ocell:
"Si no et poses les ulleres, no veuràs de què parlem".

dijous, 19 d’abril del 2012

De llits


Dorm, petita, dorm. Aquesta nit tancaràs els ulls i desapareixeràs d'aquest món trist. Oblidaràs les llargues mans del teu pare, esborraràs els crits de la teva mare. Dorm, petita, dorm.
El llit ja vola, ha sortit per la finestra, el vent se l'endú metres amunt i, curiosament, no notes ni fred ni calor. Estàs a gust, sense pressió. Ets una ànima voladora, no et calen ales ni escales. Ara mateix veus la teva casa des de molta alçada, ja fa una estona que has reobert la mirada. Somrius i estàs contenta, experimentes una agradable sensació, per fi no tens por.
El teu llit es mou dolçament d'un costat a l'altre, com si estigués navegant, a poc a poc, per un mar mogut. Però no et mareges, tot el contrari. T'aproximes al límit del llit. Ets valenta. Has fet fora el teu estat poruc i, ara, ets tot coratge. Més enllà de casa teva veus un camí que puja a la muntanya; és la drecera que agafes quan fuges de casa teva. Observes els animalons que et trobes, els saludes amb la mà, ells et tornen la salutació i penses: "què petit és tot".
De cop i volta, quan el cel deixa de ser blau i adquireix un to rogenc, preveus una tormenta. No estàs equivocada, el vent apareix i mou el llit sacsejant-lo violentament. T'agafes on pots. Crides. Plores. El llit es mou amunt i avall. Tens por de caure altre cop a casa teva. La teva por es confirma. Baixes veloçment cap a la finestra oberta, suportant la pluja incessant. Entres a la teva habitació. Plores i somiqueges. altre cop veus tons pares entrant per la porta.

dimecres, 18 d’abril del 2012

De por


Inútil rancuniós amargat. Intenta raure l'arpa!   
Un nen no llegeix els llibres que té a casa, perquè té por de la mofa dels seus companys de classe.
Un professor no castiga un nen que es porta malament, perquè té por de les represàlies dels seus pares.
Un pare no protesta quan el seu cap l'humilia, perquè té por de quedar-se sense feina.
Un empresari no crea cap empresa, perquè té por d'enganxar-se els dits i perdre el diners que ja té.
Un metge no explora una pacient a consciència, perquè té por que el denuncii el seu marit.
Un home compra un búnquer, perquè té por que el món s'acabi.
Inepte rancorós analfabet. Insereix ràpid l'arma.

dimarts, 17 d’abril del 2012

De kópros


De bon matí, la Carmeta i el Marc entren al bar "De Gilles"; situat molt a prop de casa seva. Com és una activitat que repeteixen cada dia, el cambrer els saluda de forma familiar. S'asseuen al mateix lloc de sempre, que tenen reservat, i mentre inicien la conversa matutina ja els posen l'esmorzar a taula. El Manel, el cambrer, porta dues safates, a cada una d'elles hi ha dos gots -plens de llet en un cas, plens de suc de préssec en l'altre-. Acompanyen les begudes dos plats, amb dos mini croissants a cada un dels dos. Per a la neteja, els serveixen dos tovallons per a cadascú. Tot això seguint un ritus singular. El cambrer arriba, ho serveix tot, ho torna a recollir, s'ho endú unes passes enrere i torna a la taula per tornar-ho a posar. Els diu "Bon dia" a cadascú d'ells i s'allunya cap a la barra on segueix treballant.
Mentre esmorzen i xerren, entra un home, no molt alt, i saluda a tothom; el Marc torna la salutació i la Carmeta també, però li afegeix un apèndix final: "Bon dia. Mal parit de merda, que et follin! Mal parit de merda, que et follin!". I segueix, com si res, menjant el croissant. 
L'home es queda sorprès; però el cambrer es disculpa a la vegada que ho fa el Marc. Així que opta per quedar-se. Quan ja està assegut, avisa al cambrer, aixecant la mà; però aquest no el veu. La Carmeta sí que observa l'acció i el crida: "Manel, aquest senyor et crida, deu voler alguna cosa... el molt cabró de merda! El molt cabró de merda!". Altre cop l'home al·lucina amb el que sent i s'aixeca indignat, però el Marc torna a reaccionar i, amb disculpes a la boca, li prega que segui altra vegada.
Durant mitja hora succeïxen accions similars. Sempre amb les mateixes reaccions per part del Marc i del cambrer. Al final, l'home paga i marxa indignat. El marit de la Carmeta ho comenta amb el Manel:
-Certament, aquest home és un fill de puta de merda. 

dilluns, 16 d’abril del 2012

De canvis


Mec mec. Sona el clàxon de la Martina. Circula a poca velocitat, massa turistes pel mig. La rambla és plena de gom a gom i ella, amb la mirada cenyida, busca forat entre les cames. Sap perfectament que aniria més ràpid en metro; però avui necessitava sentir l'aire fresc. Condueix un tricicle de color verd, amb les rodes vermelles i un pall allargassat per darrera. Aquest el subjecte el seu pare. El Martí. Tiet segon de la Marta, la mateixa dona que un dia va pujar al telefèric per veure l'Eixample i va acabar, sense voler, besant un noruec alt i prim, de barba frondosa i mans gruixudes, que treballava de condutcor d'autobusos. 
La Martina avança com pot, pedaleja amb força, tot i que el motor no són les seves cames, sinó l'impuls del Martí. Ell és grassonet, sense cabell, amb uns ulls petits i uns llavis fins i sedosos. Al seu pas no empenta a ningú, tot i que donades les seves dimensions, més que generoses, podria fer-ho sense problemes. La seva timidesa el fa ser caut. Potser massa i tot. 
A vegades, quan expliquem aquesta història, els lectors es pregunten per què és tan tímid; però avui no, per això passarem el detall per alt. Preferirem centrar-nos en els seus pantalons. Planxats amb molta cura per la seva dona, la Marina. Una senyora que de jove, tot sigui dit, havia subjectat fanals per la nit. Ja m'enteneu, movia el bolso d'un costat a l'altre i feia l'ullet als homes que passaven pel carrer. El gir vital de la seva vida va ocórrer un dos de març, quan un dels seus clients li va demanar per casar-se. Es tractava d'un italià xuleta, propiertari d’un xiringuito de l’antiga Barceloneta. Naturalment, ella no es va deixar entabenar pels aires del Mediterràni d’aquell ximplet. Així que va agafar un tren des de plaça Catalunya, va creuar la frontera, i va trobar, de casualitat, com passa tot a la vida, el Martí, un escriptor que parlava de si mateix un i un altre dia; relat rere relat, història rere història; en un cicle sense fi que no tenia gens de memòria.

divendres, 13 d’abril del 2012

La presentació a la Catalònia

El passat dimecres 11 d’abril vam presentar la novel·la, com es diu normalment, en societat.

El lloc escollit va ser la llibreria Catalònia, al centre de Barcelona. Vam tenir la sort de comptar amb un espai molt acollidor, la sala dels arcs, on familiars, amics i coneguts vam sentir-nos a gust compartint aquesta nova il·lusió amb somriures i moments entrenyables.
Van presidir l’acte Jordi Castelló, per part de l’editorial Stonberg, i Santi Campo, padrí –com m’agrada dir a mi- de la novel·la.

Després de que amdós parlessin del llibre, em va tocar el torn a mi, on en poca estona vaig voler dir quatre coses que em semblaven importants d’afegir en un dia com aquell.
Com no tothom que volia va poder assistir-hi, us deixo aquí l’escrit que vaig provar de seguir,a vegades aefgint coses i d’altres traient-ne.

A més, hem obert una pestanya nova, on anirem posant el material que ens arribi de la presentació.

Moltes gràcies a tots!





Speech:

1-Agraïment a l'editorial

Trobar qui et publiqui per primer cop, creieu-me, és molt complicat. Per desgràcia, el mercat català del llibre s'està quedant reduït a un únic grup, que ha anat menjant-se a les editorials. I tot i que això comporta un fet positiu, com és tenir una molt bona editorial catalana; també suposa aspectes negatius, com la manca d’editorials que apostin per la gent que comença. En aquest difícil camí he tingut la gran sort de trobar una petita editorial. I dic petita en mesura, però gran en professionalitat. Per això m'agradaria començar donant les gràcies a l'editorial, i en particular al Jordi, que és el meu valedor en aquest inici que, espero, ens porti més aventures plegats. En aquest sentit, també voldria donar les gràcies al Santi. No saps la il·lusió que em fa que estiguis aquí.


2-La realitat és subjectiva:

Els que ja coneixeu el meu bloc de relats ja sabreu que la meva teoria cabdal és que la realitat no existeix. Sinó que ens la creem de forma subjectiva. Així tots i cada un de nosaltres tenim la nostra realitat. Tota la informació que tenim l'hem rebuda a través dels sentits: vista, oïda, gust, olor i tacte. Aquests ens transformen la realitat i ens l'adapten segons els nostres coneixements, aficions, sentiments, etc. Fa poc, parlant d'això amb mon pare, em va dir que en Punset  explica que "els humans suplim la part ignorada amb imaginació". Bé, una mica és això. Sempre i quan pensem que ho ignorem tot. Fins i tot el que ja sabem. I no parlo de Matrix ni altres teories que no em fan el pes. Simplement parlo de la vida. El Petit Príncep deia allò de "L'essencial és invisible als ulls".  Els grecs parlaven de Tirèsies. I és que els sentits ens deformen la realitat i ens la fan pròpia. Però cal dir dir-ho també: La fan més divertida i variada.


3-El llibre:

Què puc dir del llibre? Doncs que espero que us agradi. Segur que hi ha gent a qui no li agrada, però espero que també hi hagi qui s'ho passi bé llegint-lo. Jo estic orgullós de com ha quedat. I això, de moment, ja em serveix. Val a dir que no és un llibre que provoqui comentaris de l'estil: "Ostres, he après molt de la Barcelona del Segle quinze!" o "què interessant conèixer la vida dels mormons de Massachussets". Jo només espero que susciti emocions. I si, a més a més, fa que us pregunteu algunes coses... genial. No hi ha res millor en el món que fer-se preguntes.


*Dues lectures:

En aquest sentit, el llibre té dues lectures. D'un costat, qui vulgui passar l'estona ho tindrà fàcil. El llibre no és llarg. Explica uns fets interessants i que es poden seguir sense trencar-se el cap.

D'altra banda, qui vulgui pensar podrà llegir amb calma i reflexionar amb tot el que hi surt. Pensant en referents literaris, cinematogràfics i, sobretot, en metàfores de la vida i de la literatura.


4-Forma de comprar-lo:

Per internet: Entreu a la web de l'editorial, li doneu a comprar, pagueu i en pocs dies el tindreu a casa.

A les llibreries: Aquí a la Catalònia o a qualsevol altre llibreria. Li demaneu al llibreter de qualsevol llibreria i ell s'encarrega de demanar-li a l'editorial. En uns dies el portaran a la llibreria i ja el podreu comprar.


5-Final:

Finalment, m'agradaria agrair també les col·laboracions altruistes de l'Anna Tarrida i la de l'Anna Maria Villalonga. La primera per haver il·lustrat la coberta amb tan bon gust. La segona per la feinada que va tenir repassant i retocant totes les meves matusseries. També agrair-vos a vosaltres haver perdut aquesta estona de dimecres.  I sobretot donar les gràcies a la Jud, que té molta paciència quan escric i m'aïllo del món.





Ara ja sabeu, a comprar-lo i a llegir-lo!

De trencar


Sense pluja, ni dies grisos. Sense cançó de melancolia, ni flors pensides. La setmana es presentava calorosa. Alegre, diferent. Així era el sentiment d'el Pau i així veia el món. 
Era dilluns, havia tingut un cap de setmana intens, a la feina li acabaven de pujar el sou i, al migdia, després de dinar, s'havia escapat per regalar-se uns petons amb la seva dona.
Feia poca estona que el Pau s'esperava, davant la portaria 160 del Carrer del General Gros. Havia quedat amb un amic. Es veien sovint, sobretot quan calia celebrar coses importants i entrompar-se fins a rebentar. Aquella era una de les tardes assenyalades. Tot anava de cara i els dos necessitaven veure's i explicar-se les positives notícies que tenien.
En Pau esperava assegut a un banc marró, acabat de pintar. Ell no ho sabia, perquè el poc vent que feia s'havia endut el paper que ho anunciava. Mirava la gent passar i somreia. Observava les dones guapes i analitzava el caminar dels gossos enxarrencats. El seu amic no va arribar mai, però ell no va prestar atenció al pas del temps. Tan sols observava com una una iaia treia ferralla d'un contenidor de brossa. Usava el pal d'una escombra trencada. Duia unes sabates vermelles trencades, un barret groc brut, una faldilla gastada de quadres blancs i negres i una jaqueta de llana enganxifosa. Al seu costat, un home ben vestit no parava de recollir peces d'una moto de competició. Des del xassís a les rodes, passant pel manillar i uns frens trencats.

dijous, 12 d’abril del 2012

De panys


Entre clàxons i insults, la dama sortejava cotxes aturats. La contaminació de la ciutat mai havia embrutat el seu rostre blanc. Avui era la seva nit, no volia marxar molt lluny. No li calia creuar l’Estat ni retornar al passat. Ella es vestiria de seda per a l’ocasió, amb un camisó groc de tires fines i elegants, l'escot del qual formava un triangle que indicava el camí a seguir. Es pintaria els llavis de color carmí. Es retocaria les galtones amb polsim artificial, però no espatllaria el seu pàl·lid color natural. Es posaria unes mitges i unes calces negres, seductores, vintage. Acabaria de vestir-se amb uns guants blancs, llargs, que li recordaven les senyoretes dels anys vint. Es calçaria amb unes sabates de tacó i esperaria el seu home a tres quarts tocats. Quan passarien deu minuts, impacient, agafaria una cigarreta de plàstic, llarga, fictícia, sense tabac, i se la fumaria. Passat un quart d'hora, ell tampoc arribaria, així que ella es posaria un barret negre, amb una flor blanca penjant d’un costat i seguiria al seu lloc, anhelant veure’l arribar.
El temps passaria i de matinada, esgotada, marxaria. Avui no era la seva nit, o sí. No ho sabia, per això ho tornaria a intentar, la nit següent, i l’altra. I així estaria tota la seva vida, entrant a la casa equivocada, esperant l’home erroni i, per últim, quedant-se tancada a l’armari amb el pany de seguretat posat.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Avui és un gran dia!

Avui, a les 19h a la llibreria Catalònia farem la presentació oficial d'El número 7, us hi esperem!

De pous


Als camps secs dels afores hi ha un pou on abans hi recollien aigua. Ara ja mai ningú no hi va. No hi ha res per treure. És un pou abandonat, on ningú gosa acostar-s'hi. 
No podia ser d'altra manera i, tal i com desitja el lector, una dona hi ha caigut aquest matí. Hi ha anat enduta per una brisa celestial. Ha tancat els ulls i ha oblidat el seu tediós marit. S'ha escapat de casa i ha navegat a la deriva entre fulles seques. Sense poder-ho evitar ha caigut. Un crit sec ho ha assenyalat per avisar al lector.
Un cop a dins, ja no hi ha colors. Tot és negre, fosc. Sense llum no hi ha diferència entre el vermell i el blau. Durant una estona demana ajuda, després desisteix. No és una dona lluitadora. Tenia un marit avorrit i se'l va quedar. Té un pou humit i allà restarà. 
Els dies podrien passar fins la mort. El lector no es preocuparia per ella. L'escriptor tampoc. Acabaria sent carronya pels animalons. Esdevindria un piló d'óssos negres dins la negror absoluta. Però la llum és artifici; per tant, la llum és subjectiva. La pobra dona ho pensa i escridassa el mestre del llapis. Si tot pot ser com vulguem, també els colors poden existir en la foscor.
Cegada per la bogeria de la solitud, la dona canta una cançó. Tanca els ulls i, contra natura, observa els colors del pou. Hi veu el púrpura i el magenta. Hi veu la sang de la seva boca. Hi veu la mort dins l'arc iris.

dimarts, 10 d’abril del 2012

De quatre


La pluja d'estiu ha canviat els plans del cap de setmana que havien programat el Miquel i l'Eulàlia. Tot i que han viatjat amb els seus amics, el Pau i la Núria; no podran fer tot el que tenien programat. Durant el dissabte, en lloc de pujar la muntanya a cavall i baixar a les coves del poble veí, han improvisat activitats internes, com jocs de taula, estones de lectura, moments de xerrada... Després del dinar han estat fent la sobretaula; aquesta els ha durat tant que, xerrant i xerrant, s'ha allargat fins l'hora de sopar. 
Els homes han tret tot el que hi havia a la taula i han preparat el sopar, mentre les dones s'explicaven les últimes novetats laborals. Han sopat amb vinet, continuant amb l'estat etílic seré que els ha acompanyat tot el dia. Entre primer i segon plat el Miquel i la Núria han anat a la cuina. Són amics de tota la vida, de fet ells dos són els que es coneixien abans de tenir les actuals parelles. Ella ha volgut agafar una safata, per posar-hi el conill del forn, però no hi ha arribat; així que ell l'ha ajudat i, sense voler, han quedat enganxats l'un amb l'altre. En aquell moment no hi havia conill, ni forn, ni cuina, ni res. Però en cinc segons ha tornat a aparèixer la casa rural, les parelles, la feina, les hipoteques, tot. Ell s'ha posat les mans al cap, ha intentat esborrar aquella escena. Ella li ha dit que no es preocupés. No havia passat res. No calia amoïnar-se.
En tornar a la taula el Pau i l'Eulàlia estaven callats. Ell tenia les orelles vermelles, ella estava nerviosa. Han menjat el conill sense parlar. Tots callats. Només han menjat i begut. En acabar, l'Eulàlia s'ha posat a riure, de forma estrident. Tots li han seguit el riure. Han rigut tant que han plorat. No sabien de què reien, o sí. Però el cas és que elles dues han anat a l'habitació i s'han despullat.

dijous, 5 d’abril del 2012

De comunicar-se


El petit Aut fa dies que ronda pel barri. Ha vingut d'una altra ciutat. De seguida els nens del carrer l'han volgut conèixer. És un nen tímid, no li agrada molt parlar. La primera impressió que han tingut els seus nous amics no ha estat molt bona, diuen que no és sociable, que es mostra antipàtic, que no és intel·ligent, que no parla amb ells i que li agrada estar sol. 
El mestre del Jordi, un dels nens del carrer, els ha reunit a tots per fer un berenar. Han improvisat una taula amb dos cavallets i una fusta llarga. Ha preparat xocolata desfeta i ara tots mengen i riuen.
Sota un sol de justícia, el mestre els pregunta quin idioma parlen. Un contesta que ell ho fa en català, però que també ho sap fer en castellà i anglès. "Molt bé" li contesta. "I quants idiomes més creieu que podríeu aprendre?" Continua. Aleshores, els petits es deixen anar i comencen a citar noms de llengües, algunes inventades -cosa que els fa molta gràcia-. El mestre també riu i diu: "Ostres, sí que hi ha llengües diferents, no? I creieu que us entendríeu amb algú que no parlés la vostra?".
Tots mouen el cap negant-ho. Fins i tot el petit Albert pica amb el colze al seu amic Jordi i li fa un gest amb la mà, portant el dit al costat del cap, indicant clarament que pensa que el professor està boig.
"Bé, doncs el petit Aut no us entén. Parla una altra llengua. Quina? Només vosaltres, amb el temps, acabareu sabent quina és... Si així ho feu, descobrireu una persona molt més capaç que la majoria de tots nosaltres".

dimecres, 4 d’abril del 2012

De necessaris

Reunits al saló de casa seva. La Nit i el Dia preparen el sopar. Avui cuina ella. Ha preparat uns excel•lents macarrons amb sofregit. Ara mateix estan al forn, gratinant-se. Ell ha parat taula, res d'especial, soparan mirant la televisió.
Quan ella es disposa a treure la safata del forn, el timbre sona. Ell obre la porta i rep una carta d'un missatger. L'agafa, signa un rebut i tanca la porta. Quan torna al saló, el menjar ja és a taula. De camí ha obert la missiva i l'ha llegit. "Avui no soparem, estimada", diu ell. "Per què?", contesta ella. "Ens reclamen, no poden viure sense nosaltres. No podem fer-hi res, hem de tornar", li explica. "Amor, vam jurar que marxàvem per sempre més, vam prometre'ns un futur diferent. No podem tornar... Ara ja no ho vull tot allò...".
El Dia agafa de la mà la seva estimada i li diu: "Amor meu, som massa importants per a ells. Som molt més importants que nosaltres mateixos. Tu pots viure sense mi, jo puc viure sense tu. Així ha sigut sempre. En canvi, ells no poden viure sense nosaltres. Ens necessiten".

dimarts, 3 d’abril del 2012

De barnús

Un dia, fa ja molt temps, la Roser i el Xavier van quedar-se tancats a un ascensor. Va ser només un instant. Un instant etern en el que tots dos van deixar anar la imaginació per escriure frases calentes a les seves ments. Però l'instant es va acabar i ambdós van volar, seguint núvols diferents.
Ara fa poc, però, el Xavier va retornar a l'ascensor. Ho va fer per instint. No sabia si no s'en penediria. Va pujar a l'ascensor esperant que ella vingués. Quan ja anava a prémer el botó, de forma solitària i penosa; ella va aparèixer amb un caminar elegant i seductor. 
L'espai tancat d'alumini va crear, aleshores, una sala ressonadora on se sentia el seu cor bategar de manera tremolosa. Es van saludar i ella va prémer el botó. Els dos creien que altre cop pujarien uns pisos sentint-se a prop, calents, excitats; però no esperaven que res del que imaginarien acabaria succeïnt.
La porta es va obrir i, després, ella va obrir la del seu pis. Una mica de cava fred, unes maduixes i la música dels seixanta van ser els elements externs. Tots dos volaven, però només en l'imaginari. Ella el va cridar des del bany. Ell va anar-hi. Allà se la va trobar amb un barnús de color vermell. A una mà tenia una copa de cava, a l'altra una maduixa... "Jo sola no me'l puc treure, m'ajudes?", li va preguntar.
Ell feia volar la ment, la feia volar tan alt que aviat els dos es quedaren en roba interior. "No tinc mans per defensar-me", li va comentar. I ell va seguir buscant els núvols, besant-li el coll i duent-la a la banyera. L'escuma els cobria els cossos, però no els tapava la vergonya.  
En aquell moment, entre besos i carícies, s'adonaren que aquell cop res del que feien no s'ho estaven imaginant.

dilluns, 2 d’abril del 2012

De foie


Dimecres pel matí. Ben d'hora. Quan encara hi ha poca llum solar. Alguns fanals il·luminen el no-res. Poca gent caminant. Moltes persones dormint. Però ella es lleva sense donar explicacions a ningú. Viu al casc antic, a la gran ciutat. 
Avui ha dormit sola. O això li sembla, perquè al llit no hi ha ningú. Es nota, però, que té les calces humides. Encara no li toca viure un dia típicament femení, així que pensa en un eventual somni eròtic. Un cop a la dutxa, però, nota un escalfred que li recorre tot el cos, des del taló fins al cap damunt de la columna vertebral. Es posa calenta i s'acaricia. Però el seu superjo impulsa la mà fins a l'aixeta. Aigua freda a dojo. Un parell de crits i ja s'està aixugant. Es pentina i es vesteix. No sap per què, però escull llenceria fina.
Un cop està arreglada es dirigeix cap al seu restaurant. Obre les portes i comença a fer feina mentre vénen els seus treballadors. Els dóna la benvinguda a tots, com sempre. Però en saludar a la cambrera morena, li tremola la veu. Es posa vermella i surt corrents cap a la despensa. Tenen un petit local interior, on guarden tot el gènere. Tanca amb clau i intenta relaxar-se; però no pot, es despulla per complet. Respira fons i compte fins a deu. En arribar als set segons però, la cambrera truca a la porta. En obrir-la, la veu al davant, amb un plat de foie micuit amb gerds ruixats al cava. És la proposta del dia i vol la seva supervisió. 
En pocs minuts el foie está entre les seves cames. Gaudeix com mai, gaudeix com sempre.