dijous, 30 de gener del 2020

Relat de l'absort

A vegades t'imagino bruna i absorta, com abans no havies estat tan bruna ni absorta. Blanca i present. Lluent i brillant, fugint de crits i pors. Dura com el cuir, suau com la seda. Cara marcada. El negre és el color de la vida quan els ulls se't cauen entre rius de marques del passat. Blanc és el to, no de la teva pell; és de la teva llum; quan amb força empeny la vida endavant.
És la història de la roca més dura de la muntanya, de la pedra que ha rebut pedrades fins a clavar la metralla entre pell i pell, creant pols rocosa i una ment dubtosa. No et creuran quan explicaràs, quan parlaràs, de vides estranyes i remotes; vides que has viscut més enllà de la polseguera que has aixecat. Tan petita, tan lleugera; amb aquest passar desapercebut que traspua indiferència entre mediocres exaltats. Tira benzina i encén flames que ho cremaran tot. Somriure lluent, llavi tremolós. Demana altre cop morir de riure fins caure a terra. Arrossegant-se per únic cop, o no. A terra s'hi viu tan bé que... per què alçar-se? 
Pica altre cop a la porta. Demana per entrar. No fugis descalça. Cossos que s'atrauen i gemecs a la pineda. Entre el dolor i la passió s'hi creuen esperances. 
Els miralls enfrontats són la faç infinita. Mira'm els ulls, que vull veure'm eternament.

divendres, 24 de gener del 2020

Relat de l'oblit

Recordo que ell 
no recordava res.

Una paraula escrita
un oblit per sempre.

Una imatge a la memòria
i el silenci per resposta.

Volaran gavines dins l'aula,
les veuran els ulls perduts.

Alça la mirada,
contempla com es perden els sentits.

Recorda ell
el que no recordem nosaltres.

Un forat negre
en l'espai, en el temps.

Una foscor absurda
en la vida,
entre colors absurds
i fantasmes del passat.

diumenge, 19 de gener del 2020

Relat d'Odile


Havia escoltat la cançó de la papallona quan… Calla, beu, seu. No, no. Sí, Sí. La raó de les matemàtiques rau en saber si són reals o no els números. Ell diu que no. Per què ho diu? Qui es creu? Som molts els que sortirem al carrer, els que protestarem! Fumarem marihuana, esnifarem cola i ens tirarem per la vorera mentre passegin els gossos. Bordaran, ho sé. Haurem de sortir corrents. Volant. Volarem com papallones. Serem papallones. Ens convertirem en cucs… vull dir, ens arrossegarem com cucs. Serem Cucs. Ens convertirem en papallones. Volarem! Alt! No volen alt les papallones. Moren aviat. Tenen una vida molt curta. Però plena de colors. Els colors de la papallona els veuen els altres. I si passen per un mirall? Es veuen? Poden les papallones veure les seves ales acolorides? Tenen el gaudi del cromatisme produït pel seu aleteig? I si plou? El mirall estarà brut. Tant si és brut com trencat… si plou no podrem volar. Les papallones no volen si plou? Qui ho diu això? Els Ramones. Els Ramones? En quina cançó? No ho sé, però diria que ho diuen. I si no ho diuen, per què t’ho inventes? No és una invenció, és la meva vida, és la meva imaginació. Jo controlo el meu camí. Tu el teu. Sí, però si tu dius una cosa bé hauré de pensar el mateix jo, oi? Per què? No tens la teva personalitat? Sí, clar. Massa que en tinc. Massa? De massa no se’n té. O se’n té o no se’n té. Recordes aquella cançó? Ei, nena, vull ser el teu xicot… Les guitarres ressonant a través d’una bateria potent i constant. No m’agraden els Ramones. Ja ho saps. Sí, t’agraden. T’he vist ballant molts cops els Ramones. I jo t’he vist a tu fent equacions i no t’agraden les matemàtiques. Odio les mates. Veus? És el que et dic. Però el que tu dius no té cap sentit. Una cosa és fer una equació i l’altra ballar. Per què és diferent ballar de sumar? Quan balles produeixes combinacions numèriques. L’espai és ple de números. Tot el que fem té una conseqüència que es pot representar… Calla! Odio les matemàtiques. Callo, odio quan et poses així. No t’hi posis tu. Jo? Si ets tu. Qui ets tu?
I don’t care, he don’t care…

dissabte, 18 de gener del 2020

Relat de les encluses


En el plec a plec de la roba
abans estesa
frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa
roent en la nuesa
feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra
ara i sense cap pressa
fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,
cegats per tot.
Qui és tot? Qui crida?
A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat
entre l’escalfor dels pins del vent
i el dia final és dia present
entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,
s’esmicola en dissabte,
diumenge rebenta 
i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 
més els cops que la força
les recloses i les ventades
les fulles mortes?

dimarts, 14 de gener del 2020

Relat de l'aixeta

L'aixeta de sang
brota fins trobar la papallona.

Mourà les ales?
Sortirà volant?

A vegades tanca els ulls,
però els torna a obrir,
quan riu
i il·lumina els ulls
dels altres,
mentre clama:
la meva vida és una incògnita.

diumenge, 12 de gener del 2020

Relat de flors espaçades

Oh lector, que em llegeixes amb la sensació de llegir algú abandonat al jardí de les nimfes mortes, dels arbres talats, dels ocells mutilats, de les flors escapçades, dels tolls assecats, de les fragàncies inodores.

Posa'm un cafè, para la taula, encén la ràdio, escull la cançó. Prepararem junts la soga, en farem un nus, ballarem amb la dalla i triarem la fusta. No pot ser massa tova, ha de ser dura, com la vida, com els cops. Esperarem l'albada, és quan diuen que l'esglai és més profund. Mirarem eixir el sol, ens retrobarem amb la llum perduda de la nit, desitjarem que el camí sigui ràpid.

Anhels de mel sobre el pa, lleugerament untat. Sense mantega. Al costat d'una tassa calenta. No es necessita res més per anar-se'n més enllà.

dissabte, 11 de gener del 2020

Relat de bruna


Sota dos pins de Sant Vicenç,
allà on la brisa acompanya el plor,
més a dalt del que s’espera arribar,
hi floreix una bruna flor. 

Plora ella quan no la reguen, 
riu si l’acaricien
amb dits tendres i històries seves
no ho vol; si vol, quan la besen. 

La natura és bella
com ella a l’ombra de la posta de sol, 
tots dos agafats de la terra i del dol.

A ras, a tocar de pedra,
es clavaran els rocs.
Canta-ho altre cop
fins que et tingui a prop,
com aquelles nits
tu i jo adormits
sense més que la teva pell
cosida a la meva com anell
clavat en els dits esgarrapant
esquena, pit i llom sagnant.

Els meus ulls no veuen més que murs
on hauria d’haver-hi sentiments purs,
qui sap si ja podrits
com els homes envilits
que no confien ni volen creure
quan creure es un deure,
no un capritx de déus
benestants que juguen en feus
dominats per la por.
La por. La nostra por.
Torbament i misèria
de manca de valentia
i confiança sense garantia.

La teva veu s’apaga al baixar,
suplica,
demana,
implora,
prega no arribar al sot
ni al camí tort
que ens allunya més l’un de l’altre
i del nostre astre.

dissabte, 4 de gener del 2020

Relat dels miners


Crec que per masturbar-nos bé hauríem de vestir pijames de seda i una cinta brillant al front. Potser ens caldria omplir el llit de llibres usats, gastats, amb les pàgines grogues de tant llegir-les; qui sap si enganxades les unes amb les altres pel líquid viciós extret de tots els poemes. Llibres folrats per un plàstic transparent amb forats. Foradets d’aquells que es formen als preservatius quan els han usat tots els veïns. Llibres que comencen orant a Déu i acaben oferint cansalada per sentir-se millor en aquest món ple de merda social.
I què fem? Ni pijames ni llibres, ni robes interiors amb dibuixos xarons. Un silenci sepulcral s’endú les pregàries del Club del vici un cop s’ha reunit davant de l’església. Repartiran calces transparents i se les col·locaran al cap. Hauran de fer dos orificis per poder veure qui tenen davant. No voldrien equivocar-se els presents. Tampoc els que els acompanyem en la seva reunió setmanal per tal d’enregistrar el moment. Sagrat dia que aplega els més escandalitzats per tot el que està passant. Trist dia pels veïns que s’ho miren amb ganes de veure escàndol i luxúria, però no troben res més que paraules sense sons i robes sense amo.
Algú obre les tapes del clavegueram. Estrat de quitrà, de panot, de ciment armat. Estrat que separa els camins de la foscor dels que porten lots al cap. Miners que caminen entre rates surten a la llum per obertures circulars com si fossin estrelles del cinema aclamades per ningú. La fama és dura, se sent des d’un balcó. Una parella fuma per no parlar del que veuen.
Els viciats ja no són el que eren. Les agulles han caigut del rellotge de la ciutat. No es podrà cosir sense agulles, no es podrà vestir sants ni caminar descalç. La ciutat enrareix quan aquestes convocatòries fallen.
Demanarem unes pizzes. Ens les portaran en bicicleta. Una jove estudiant suada i cansada de pedalejar ens les entregarà i es quedarà amb nosaltres. Si ens portem bé la doctrina general ensenyada durant anys desapareixerà. Ni requeriments ni citacions. Tothom vestit amb normalitat. Hom fent cua al mercat. El peix serà bo. Ja ningú es portarà malament. El sol eixirà altre cop amb força sota els llençols del veïnat.

divendres, 3 de gener del 2020

Relat de TS


T.S remou els pètals del temps:
el vol pren embranzida a través 
de la fugida del passat i del present.
-Dóna’m esperança amb una veu teva!
-Dóna’m la teva veu i jo tindré esperança.

Sota el llençol humit s’amaguen ara
les teves cordes que et lliguen,
les teves cordes que et parlen. 
No les trenquis, el temor et reclama
paraula a paraula, el pànic i la basarda.

Sol·liloqui de qui camina pel turó
de baixada com si fos pujada.
Diàleg amb tu, quan ets amb mi,
dins meu i sense nosaltres.
Negaré aquestes converses en públic,
les repetiré en privat, en cercles, en bucles infinits,
en espirals eternes que baixen a l’infern
i pugen en rotllana fins el cel.

Període de silencis en un estat estratosfèric,
més lluny no puc viatjar de mi mateix.
-Retorna amb mi, tota calma serà benvinguda.
-Benvinguda serà la teva calma sense retorn.

Sota l’escalfor de la terra, 
humida i curulla de fulla morta,
esperen els cristians ascendir al paradís.
Dins d’una caixa de vidre esquinçat,
pedaç de sucre mutilat,
espero que em parlis de la glòria que has vist.