A la fruiteria del barri, la Maria, una dona que vorejava els seixanta anys, va saludar efusivament una estudiant que arribava amb una carpeta sota el braç. Era la seva filla, ho podem afirmar perquè tenim aquesta condició poderosa de conèixer tot el que passa a les faules, com si fóssim déus omnipotents que ho saben tot.
De seguida, mare i filla van deixar de fer-se petons i van començar a remenar la capsa de taronges. Prenien les peces, les miraven i les tornaven a deixar. Ho feien de tal manera que era fàcil pensar que no tenien cap intenció d'agafar-ne ni una. Però mentre ho feien, xerraven. La mare li preguntava a la filla com li havia anat la classe. Què havia menjat per dinar. Com es trobava la seva parella. I, naturalment, si havia vist aquell serial que donaven tots els dilluns pel canal estatal.
El fruiter escoltava amb atenció aquelles qüestions banals. No li va molestar que toquessin cada una de les taronges i les tornessin a col·locar a la capsa. Estava encuriosit per cada resposta que donava la filla. Esperava alguna contestació melodramàtica, quelcom extraordinari que trenqués la rutina diària. Destijava amb totes les seves forces que comencés a plorar i expliqués que tot li anava malament. Però més enllà de l'anhel interior del fruiter, tot va ocórrer sense pena ni glòria. Com qualsevol altre dia en què mare i filla es trobaven al mateix lloc i a la mateixa hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada