De places

En una plaça, el nom de la qual desconeixem, es trobaren la sort, l'infortuni, el passat i el futur.

Començava a fer-se de dia i, en veure's, s'abraçaren i decidiren seure en un dels bancs que allí esperaven.

Cauran tots quatre malalts, un darrere l'altre; però primer jugaran a fer-se mal. S'agafaran de les mans, sense deixar d'estar asseguts. Es cridaran els seus noms en veu alta i, qui cridi menys, perdrà. Els altres tres se l'enduran a l'arbre més proper, el lligaran i l'estomacaran.

En altres temps ja va passar, tot era bo, tot era sa. No es coneixien i vivien tranquils, sense penúries ni mals de caps. Eren desconeguts amb un destí ben clar, tot i que deixat de la mà, de Déu o del destí, qui ho sap.

En èpoques venidores no caldrà que es coneguin, ja hauran mort. Veuran com el seu demà comença a ser ahir. No farà falta dir-se res. Per cada cop que s'estomaquen un tros de vida que guanyen, peguen fort. Un és capaç de tributar les seves majors virtuts; l'altre no aconsegueix mai encertar en el blanc, el tercer s'atura, sempre, abans de saldar la seva patacada; l'últim llença la seva ànima per la finestra quan, amb l'odi més profund, deixa anar la seva mà a la cara del seu company.

Queden estesos a terra, sense sang, però amb molt de mal. Són quatre morts que encara viuen. Jeuen orfes dels seus estimats, cara amunt, veient el futur, observant el passat, maleint el seu infortuni i adorant la bona sort.