Un cop i un altre en Jan es dirigeix al lavabo. En surt amb la cara neta, ben neta. És molt bon treballador, sempre compleix amb les entregues i fa més clients que ningú.
La Felipa sap què hi fa, en Marc, al lavabo; però no gosa dir-ho, ni ella ni ningú. Perquè, siguem clars, tota l'oficina sap que en marc va a ventilar els narius després d'omplir-los de neu. I ara no és hivern, i ara no és època de festes; però tots el respecten. I ell treballa. I ell sua, i encara no ha perdut el nord, tot i que a vegades ha estat a punt. I quan ha relliscat, siguem prudents, ho ha fet com ho podria fer qualsevol altre.
I la nit arriba i ell segueix allà, mentre els companys marxen amb els seus luxosos cotxes. Ell no fa com la Teresa i la Vicky, ell no retorna a la llar per jugar amb el seu fill. No fa sopars familiars i no truca a la seva mare. Ell treballa fins que els carrers desepareixen; ell treballa fins que l'existència a l'exterior deixa d'existir.
I aleshores, esgotat, amb un ritme cardíac fora d'òrbita, deixa de cavalcar, abandona la feina i s'asseu al terrat de l'oficina. Des d'allà veu les estrelles, des d'allà veu les llums de les cases, des d'allà veu finestres entreobertes, des d'allà veu famílies celebrant la nit de Nadal. I ell es fuma una cigarreta.
3 comentaris:
Sempre he pensat que ha de ser molt trist no tenir una vida fora de la feina. La família i els amics són molt importants, en canvi avui pots estar treballant i demà el cap et crida per dir-te que no compte amb tu...
@Jud: També pot ser que demà et cridi la família i et digui que no compte amb tu, no?
Hi ha qui no sap viure, que la feina ho és tot, és un refugi d'alguna cosa ? Gairebé segur, i és una llàstima.
Publica un comentari a l'entrada