Un mes d'abril va marxar. Des d'aleshores ella segueix les rutines animals que fan els humans. No intenta sortir del cicle infinit en el que ha entrat, i no ho fa perquè no vol. Alguns -amics i familiars- han provat de fer-la sortir de la gàbia en la que es va tancar; però la por pot més que la curiositat. I ara ella és un ocell domèstic que només es preocupa per piular i menjar.
Les barres metàl·liques que l'envolten són fines i mostren poc espai entre si. La porteta està tancada, però no ho està perquè ella no surti, sinó perquè ella no vol que ningú no hi entri. En el seu moment, quan es va convertir en ocell, va demanar una funda gruixuda, de llana, que cobria tota la gàbia; però feia massa calor i va haver de suplicar que li traguessin.
De matí el seu marit li posa aigua al bevedor i menjar al menjador. A la nit recull la brutícia de l'interior amb un raspall de dents. Mentre ell fa això, ella s'amaga a dalt de tot. Penjada dalt del tros de fusta que la gronxa d'un costat a un altre.
Abans d'anar a dormir ell li diu bona nit. Ella no contesta. Però ell creu que sí que ho fa.
3 comentaris:
Un relat ben surrealista. La ment és inmensa i quan una petita cosa falla, tot trontolla...
@Jud: la immensitat de les coses petites, no?
Això de ser-hi i no ser-hi és molt dur.
Publica un comentari a l'entrada