De negre

Què trista és la meva vida! Què mundana i poc espiritual. Sempre arrossegant-me per terra, com qualsevol cuc; sense poder mai experimentar la sensació de volar. M'agradaria veure-us al meu lloc, sense personalitat ni caràcter. Tot el dia privada d'independència d'acció. 

Començo a estar cansada d'aquesta vella balada. De què serveix la música si no la pots sentir? De què serveixen els colors si mai te'ls pots posar? Pots apagar la música, si us plau, relaxa't i deixa'm tranquil·la; no vull continuar aquest camí amb tu, necessito provar noves maneres de fer, et prego, per caritat, que t'oblidis de mi.

Ploraria i et posaria una cara trista; t'agafaria la mà i intentaria colpir el teu cor amb paraules afligides entre sanglots. Però no ho puc fer. Ni tan sols puc expressar-te el meu condol. Em sento tan desconsolada que, per molt que intenti aproximar-me a tu, mai et podré ajudar.

Un per un els teus familiars vénen a saludar-te, no es donen compte, però el seu menyspreu em trepitja, no pensen en mi i quedo fosa entre la multitud. Ara els núvols vénen per fer més fúnebre l'escena, de mica en mica es planten a sobre vostre, mentre li dieu adéu, i jo m'esvaeixo. No et tornaré a veure fins que el sol ompli el teu cor; i no sé quan serà, m'hagués agradat estar al teu costat en aquest moment tan especial, però altre cop, altre cop no he pogut decidir. És tan trista la meva vida! Tan efímera i gens celestial...