De caure

Suporta les carícies dels malcriats. Aguanta teories absurdes que la relacionen amb el dia de la decadència de la humanitat; o d'altres, de caire més místic, que la porten al terreny obscur dels suïcidis. Però ella sap que és així perquè cau. Cau i fa evolucionar les coses. Si no caigués, res seria el mateix. Qui sap, potser seria millor; qui sap, per ventura esdevindrien fets passats i no posteriors. Però el cas és que es desprèn de l'arbre i baixa cap a baix, fins a tocar a terra; o no, depèn de si l'amic està a sota, pensant. 

I ella sap que ve d'aquí, de l'inici del pensament modern, sense tenir res a veure amb cap arc iris de caire reivindicatiu. Ep! I no vol dir que no respecti aquestes idees! Sinó que no van amb ella. 

Ella és majestuosa, elegant, sense línies rectes que la facin senzilla; amb moltes corbes que la tornen complexa, tot i tenir un aspecte planer. Amb ella ha nascut un i un altre cop l'era contemporània; les idees són el fruit que representa, i les ganes de menjar-se el món en són l'esperit que s'hi dibuixa.

Avui, convertida en una corba trencada per dos rectes paral·leles, se sent igual de còmode, fa guanyar capital als qui treballen amb ella, està corrompuda i podrida, però continua sent la reina de l'arbre. Tant si cau com si no, ella s'ha instal·lat en totes les ciutats del primer món; oblidant-se dels qui passen gana cada dia, menyspreant els qui roben les seves afins i surten corrents -pobrets ells, només volen alguna cosa que posar-se a la boca-.

A poc a poc ens posa la vida més fàcil, o més difícil -pels qui no l'entenen-; però segueix avançant, a un ritme diferent, sense mirar ni els qui la pinten ni als qui parlen d'ella. És superior, és com un tanc comprimit, el canó del qual ja està preparat per disparar idees, o bales, per tot el món.