dimecres, 17 d’octubre del 2012

Relat de dues

El mirall ho diu clar. Es tracta d'un rostre preciós. És igual si l'espill se situa lluny o a prop. El somriure dispara un tret mortal a qui l'observa. 
A mesura que un s'allunya, es veuen dues figures. Són semblants, però no iguals. El dibuixant prova de posar-les juntes, l'una al costat de l'altra. Agafades de la mà. Desprenen tendresa, complicitat. Caminen per una drecera de la muntanya, en mig de boscos frondosos. Pugen tan amunt que troben les portes del cel.
Allà espera l'Omnipresent. Pocs segons després de veure-les, i avergonyir-se dels seus pensaments, les envia a l'infern. Elles no protesten. Accepten el seu destí. Segurament ja saben, perquè algú els hi ho ha dit, que el cel és massa poca cosa per a elles. Divines com són, sense ales, tenen més poder que el gran ésser celestial.
Camí de l'infern, un home les atura i pregunta a on van. Elles contesten, saben quin és el seu destí, però no quin és el camí. Per això ell els dóna tres llibres, cada un d'ells amb diferents rotllos. Elles el llegeixen i, a mesura que ho fan, baixen i baixen, direcció al centre de la terra.
Però a mitja lectura perden la capacitat lectora. Comencen a veure lletres que no entenen. Senten olor de sofre. Els llibres s'acaben.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

El camí de la perdició ?

Judith ha dit...

ostres tu! es nota que s'acosten els pastorets, no?

Yves ha dit...

@Gemma:les dues són unes perdudes?

@Judith: pastorets? quanta imaginació!