diumenge, 22 d’abril del 2018

Relat de les roses


Porto la sang de Crist clavada al pit. No necessito la dolça nit apagant-se rere el meu clatell, no vull veure més enllà de la ceguera dels bornis. Porta’m ara la teva rosa, la rosa esquinçada, la que vas trinxar amb la pedra de Medusa. Lleva’t de les pors i de les paraules buides. Desfés-te del bes sota la pluja humida.
Seguiré clamant al cel mentre la llança s’escola per les meves costelles, continuaré brotant el vi rogenc del que beuen els pecadors malmenats. Aquí a dalt tot es veu més clar: la planúria estesa i buida, els boscos ardents i els camins plens. No sou ningú perquè jo ho sóc tot.
Quan la boira vingui a veure’m a mig matí, quan l’aire s’enrareixi, quan el quant valgui menys que el quan, cauré. Em recollireu i us demanareu per què els claus ja no són com els d’abans.
Rosa vermella que creixeràs als meus peus, siguis d’aquí, de la terra fèrtil i carnal; o siguis d’allà, del món oníric i passional. Creix, puja i puja, com l’hòstia celestial, però no esperis veure’m allà dalt.