De lluny, les estrelles cauen a la Terra, de prop se senten les explosions dels llamps que les aturen. Pocs són els estels que aconsegueixen travessar la memòria i l’estratosfera. Calen veus que cridin a l’infinit, però el vuit, quan es gira, és tan trist i buit que ningú no l’escolta.
Enllà del mar, a l’altre costat de la nostra mare, Costa i Llobera li canta al seu pi a Formentor. Aquí a la terra, Espriu ens clava la sequedat que arrela. Els camps verds i bucòlics poden ser tempesta i lluita. Poden ser nit i dia.
Per això, sota aquella magnòlia ara florida, la primavera ens recorda l’origen d’una pell astral, provinent d’on només arriben les naus i la imaginació. Jec recolzant l’esquena en un tronc jove i alegre, però ple d’anys de duresa i escut. Abans va Ser i per mi sempre Serà, abans de la fletxa, abans del crit desesperat a Gea.
Dafne camina entre Apol·lo i Eros. No sap quin serà el seu destí, no ha escollit res, simplement, com tantes d’altres vegades, la seva forma femenina serà un dany col·latral. No ploris, Dafne, et perseguirà fins que s’obri la terra. No pateixis, Dafne, el llorer et salvarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada