Un dia m'agradaria parlar de l'odi. L'odi és com un festuc, un pistatxo, un fruit sec amb una closca dura, però fàcil d'obrir. L'obres i pum, te l'empasses i en vols més i més i més. Se t'embruten els dits, els llavis se't pelen, omples de clofolles tot allò que t'envolta; però tu segueixes amb l'odi. Fruit a fruit. Llavor a llavor. Crees dins teu un festuc gegant. Amb una closca tan gran que no et permet veure que la vida se t'escapa.
Algun dia, quan aquesta closca no necessiti un fruit, perquè l'oblit hi sigui present, desapareixerà. No hi haurà festuc, ni pistatxo, ni odi. No hi haurà res. Perquè l'odi ho haurà destrossat tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada