On són les abelles que no pugen, ara,
per les faldilles de les monges reservades.
On són les abelles, ara que la mel és encetada.
No hi ha antenes que puguin amb el fred,
l’esglai, el crit, l’alè.
Demanen auxili agermanades
com porugues i angoixades,
Desfetes entre la sequedat de la terra,
es miren, s’ofeguen, s’odien,
com soldats que coneixen la mort a la gleva.
La reina se les mira, joiosa, ufana.
La seva altivesa les sorprèn.
Elles, tan minses, tantes, tan poca cosa.
A cop de destral tallaran els arbres,
a cop de falç segaran els camps,
a poc a poc bategaran el buit de l’infinit.
Només les que es perdin en la memòria,
les que recordin i s’oblidin
dels records imposats per la reina,
s’alçaran altre cop belles i fortes,
per la seva condició de dones i abelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada