diumenge, 11 de març del 2018

Relat de jardins


Quan de nit les gavines mortes volen sobre l’àtic de la meva nòvia, sento les cuques de llum aletejar els antics amors que m’havien omplert el cor de corcs.
Aviat tanco finestres i portes. Les claus són les parets dels fortins de la ciutat. Els timbres, sense corrent, no donen pas a possibles visites inesperades. La soledat ve a buscar-me i m’aïllo amb ella. Necessitaré només un parell de taronges, una mandarina pelada i una galeta encetada. No he de menester cap altre luxe que el record d’aquells crits glaçats. Pregaré per tu, per mi, pel Déu que se’t va endur ara ja fa vint anys, quan tots dos érem joves banyant-nos al llac de la muntanya.
Els records inunden els meus ulls. Ho fan amb aquella aigua dolça amb la que ens esquitxàvem. Van dir que mai més ningú no et trobaria. Jo ho sabia. Sabia on eres. Vam jurar que no ho diríem, que ens amagaríem del nostre secret. Han passat tantes pors i tants esglais des d’aleshores que, malgrat la vida se m’ha girat, encara noto les teves mans sota l’aigua, buscant la meva pell; cercant els meus ossos.
Cridaran les gavines pels morts a la muntanya, cridaran i les sentirem des de la ciutat. Tots dos aquí, ajaguts l’un al costat de l’altre, sota l’humida capa verdosa del Jardí de la Mort.