dimarts, 13 de març de 2018

Relat del rector

Amb la punta de la llengua netejava
l’ardor de l’obscura por atzabeja,
a qui el cel més clar enveja
en un tren que llueix un jorn que no s’acaba.

La nou amunt i avall em descobria
al coll, que de l’amor se’n fa mort
i com la falç colpeja son honor,
mirada trista i llavis de qui em dolia.

Tres seients enllà mirava
l’agre combat que amb extrema violència
la parella esperava.

L’ànima atribolada m’enfonsava
i, temerós d’alguna desgràcia,
atent a l’esdeveniment m’estava.