Maragall picant de mans,
Riba guitarra estança,
no hi ha més horitzó sota la pluja que
trobar-se de cara amb tu mateix.
Desencadenat, balla als passadissos del tren. Il·luminat per quatre raigs de llum que Déu no ha pogut ocultar. La música corre per les seves veus, la sang cata els seus llavis. Aviat arribarà el moment d’aturar-se, de baixar. Sapere Aude!
Els seus veïns de seient se’l miren amb el neguit de qui viu amb un foll de mitjanit.
Tornarà a sonar la campana d’argent? L’apuntador ja no està per l’obra, unes cames esveltes i seductores s’enduen els seus ulls per sempre més. Quan durarà l’eternitat? Durarà el túnel d’una estació a una altra, s’acabarà just quan el sol t’encengui i hagis de cridar altre cop: “la mort ens salva!”.
No ploris aquesta nit,
creep ben fort en el record
i la goma d’esborrar.
Desencantat, suprimeix totes les lletres que cauen per terra, són lletres de cartró, es mullen, s’embruten, es trenquen i, amb un cop de brisa, volen porta enllà. Tanca el pany, demana perdó, jau i estigues en silenci. Observa el dolor del temps, admira el posat in aeternum. Les musses no envelleixen, ni el seu somriure de deessa, que s’endú el so perfecte de la desesperació. No cal cap ànima arrossegant-se, ni ningú especial que ens condueixi pel camí de l’errant.
Tot el que el cel va voler i no va poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada