De traços

En Pierre remena el cafè amb una cullereta de plàstic. La pantalla del seu ordinador està apagada; tot i que el seu cap es pensa que està treballant. I, ben mirat, sí que treballa, com a mínim amb la ment. Per cada moviment circular que fa amb la cullereta, deixa anar un traç més sobre la pantalla negra. Primer dibuixa unes línies blanques, després les esborra, ho pinta tot de blanc i repinta les línies, ara de color negre. Fa una silueta de dona amb unes corbes molt marcades. Primer la dibuixa de cara, després de perfil. Gaudeix fent l'esbós. El seu plaer és tant que aviat es posa calent. El seu dibuix ja és en tres dimensions, és un mestre del traç. La dibuixa nua. Però la vol vestir. Encara que no del tot. Té clar que ha de ser una dona sensual, atractiva, amb uns pits petits i unes natges carnoses. No sap com mudar-la. Ha sigut cap d'any. Totes les dones van de vermell. Ella també hi ha d'anar. 

Decideix posar-li roba interior. Un conjunt vermell, de puntes, amb uns sostenidors que agafin els seus flamets, i unes calces que potenciïn el seu cul. Escull un culot amb les vores altes. Les natges, tan formoses com les té, li surten per sota. 

Té el dibuix tan a prop que l'acaricia. Li agrada mirar-la als ulls i agafar-la per darrera. Les seves mans, tan artístiques, es tornen brutes i rudes. Agafen amb força i passió allò que no és seu.

I sense que ell se n'adoni, el cap es posa al seu costat, l'observa amb deteniment i li pregunta què fa mirant la pantalla negra i amb els ulls tancats. Ell li contesta, amb una rotunditat absoluta, que està treballant.