El Sergi està a l'església del centre de la ciutat. Mentre el capellà donava missa ha entrat i ha tancat les portes, ha tret una escopeta i li ha demanat a tothom que es posés a sobre de l'altar. No hi havia molta gent, així que en pocs minuts els pelegrins han pujat i s'han situat al costat de l'orador de Déu.
Ara, el Sergi està apuntant-los i comença a parlar. Demana al reverend que se separi del grup de creients. Li pregunta per les recompenses celestials. I li exigeix uns resultats positius que no han arribat.
-On són totes les pregàries que he fet? On han anat totes les supliques a Déu? I els ulls misericordiosos de Maria? I els àngels salvadors que ens protegeixen si preguem?
-Has de tenir fe, has de creure...- Li contesta el capellà...
-Mossèn, reverend, capellà, el que siguis... digues on està la sort de Déu? Perquè jo no l'he vist, ni la veuré... i la gent que ve a pregar-te... ja saben que tot és mentida? Ja coneixen els teus trucs per enredar-nos?- Li contesta el Sergi, amb llàgrimes als ulls.
-Estimat fill- replica el mossèn amb to cerimoniós-, calma't, i treu-te la sotana, com a mínim... treu-te-la si vols seguir amb aquesta arma a la mà...
4 comentaris:
M'agrada el gir que ha fet al final, no me l'esperava.
M'agradat molt avui, per la duresa del relat, per la realitat dels sentiments,per l'engoixa del que ha cregut i es desilusiona i més, si hi ha dedicat la seva vida i la dura i "hipocrita" reacció del capellà. Si es treu la sotana, podrà matar "tranquil.lament" ?
@Llàbiro: Objectiu aconseguit, doncs...
@Gemma: Algunes sotanes amaguen moltes coses...
Fantàstic. El comparteixo. Enhorabona.
Publica un comentari a l'entrada