dimarts, 23 de juliol del 2019

Relat de l'hospital


Caminant per la vorera estreta, t'apartes o et tiren. Passes o t'esperes. Olor de postres dolços, seran per l'hora del té. Olor d'espècies i de porro cremant. Les cantonades són plenes de gent esperant, els carrers són vius i l'intercanvi és constant.
Hi ha una plaça d'ombra i de calor, de pensadors i de dormits, de fitxes d'escacs i dones obertes de cames, de xeringues i d'actrius genials. Sota quatre arbres el silenci es trenca per converses de l'absurd, quant en saben els que no saben res. Un guia diu que en sap molt; cinc-cents anys, explica, i encara tot és allí. Quatre taules sota cinc arbres; unes escales que parlen sota els efectes de l'alcohol. I jo m'ho miro dempeus a tres-cents seixanta graus. 

Jueus moros i cristians. Àrabs, xinesos i blanquets. La pell es crema al sol per qui la mira de colors diferents. Aquí les mans són totes una, una baralla rere l'altra; dins la calma constant de l'equilibri de la inestabilitat que aporten fred i calor, passió i sequedat, companyia i soledat.

Al bell mig la font emana una aigua clara i viva, que cau en un toll brut i mort. Només un turista eixelebrat podria omplir-se la cantimplora de tal líquid, ple de pixums humans i de gats.

Llegir cura la incultura, diuen. Viatjar cura la ignorància, expliquen. A la plaça tothom es cura; però ningú fa de cura ni de capellà. És mitja tarda, llibres en mà m'aturo a pensar en el blanc i el negre del dia ple de nit. Quan hi haurà llum? Quan no seré foscor?

He besat la sal i el sucre. He acariciat la droga i l'alcohol. He fet l'amor amb Déu i Llucifer. He mentit i he confessat. No em queden bateries per tocar amb les baquetes gastades que vaig robar a Caront. No em queden barques amb les que creuar a l'inframón.
Desitjo que desitgis. Hi ha tants anhels perduts, tants trens que hem deixat escapar. Quan sento el xiulet miro el meu voltant, cap vagó; només vagabunds com jo. Com deu ser el forat del meu cor, com deu ser la ferida que no em deixa respirar?
Tinc benes per curar les ferides, tinc un ganivet per amputar-me la mà que t'acaricia. Però no tinc el cap clar per deixar-me decapitar.
Un jove acompanya la seva veu amb una guitarra vella, davant seu descansa un got amb algunes monedes, canta "Ets música pels meus ulls" i et veig aquí. Sense enfadar-te amb mi, només agafant-me la mà i mirant-me els ulls. Parlo i parlo i em fas callar. La cançó s'acaba i amb les notes tu te'n vas.
No hi ha llum a la ciutat.