dijous, 26 de novembre del 2015

Relat de Sant Antoni IX

És cert que el barri és, ara, ple de nous bars de tapes, platillus que en diuen els modernets; però si hom vol anar a fer unes tapes de veritat, les de tota la vida, les del pop gallec ben tendre i les patates bullides ben fortes de gust, cal que vagi a la Pulpería A Gudiña, al carrer Entença. Taules velles, parets gastades, quadres penjats per tot arreu que fan por, fusta fosca envernissada i una barra que fins i tot té teules com si fos una teulada de l'exterior.
Anar-hi, però, pot tenir conseqüències greus. S’hi menja bé i, per tant, s’acompanya millor amb beguda. Hi ha qui opta per beure cervesa, però també es demana sidra, sangria o algun vi fort; sigui com sigui, la majoria acaba de tort. Ja pot ser, també, per la costum de fer licors després dels àpats. Així, a les quatre de la tarda, qualsevol parella que s’hagi deixat els seus bitllets sense temença, pot sortir molt més que contenta. Com els hi ha passat a la Núria i l’Albert, dos amics que s’han trobat després de molt de temps de no veure’s. Aquestes coses ja les té la distància, els retrobaments poden dur a parlar més del compte i acabar més tard que d’hora. Després de deu anys sense tenir notícies l’un de l’altre, han hagut d’explicar-se casaments, fills, noves feines, inquietuds i tristeses. És una obsessió habitual de l’home barrejar alcohol amb sentiments. Han plorat, han rigut i s’han abraçat. S’han abraçat tant que han sortit plegats del restaurant, amb les mans agafades, ben fortes, sense voler que es deixessin anar.
De camí cap a casa, l’Albert l’ha besat. Ha estat clarament ell, ella no s’ho esperava; però tampoc li ha dit pas que no. Ha anat tan rodat que els besos, les mirades i les carícies han sigut com ho eren molts anys enrere. Amb passió, amb tendresa, amb els llavis ben calents.

Després, per què explicar detalls? Si qualsevol ja se’ls pot imaginar. Cossos ben junts, mans que descorden botons, vestits que cauen a terra, frec a frec entre pells que s’uneixen. Els besos repudien el teixit, la llenceria blanca de punt, que havia comprat amb tanta il·lusió, no li dura ni un segon en exhibició. Els dos estirats, a terra, enduts per la rauxa. Els llargs cabells de la Núria enreden els dits de l’Albert, que li costa treure’ls de l’entramat capil·lar, però quan ho aconsegueix segueix acariciant-la, fins arribar a les cames; aleshores les obre i acosta el nas ben a prop de l’entrecuix. L’aproximació és lenta, tan lenta que la Núria es neguiteja. No ho pot suportar, agafa el cap de l’Albert amb les mans i l’encasta contra els llavis vaginals. La llengua fa de les seves, ella no es pot controlar, crida, crida molt fort; gairebé tan fort com durs té els mugrons; li demana que els hi toqui, però no vol que deixi de llepar-li els llavis inferiors. Fan l’amor estirats a terra, enduts per la passió; sense adonar-se que estan a sobre de la freda vorera de la ciutat, jaguts damunt de les típiques rajoles de flors que compren els japonesos a les botigues de records.
Els vianants del carrer de Tamarit se’ls han mirat sorpresos. Algunes mares han tapat els ulls dels seus fills, que han deixat de jugar al parc. Alguns homes han enregistrat l’escena amb el seu mòbil, abandonant la família per uns instants. L’escena ha sigut grotesca a ulls dels assenyats veïns, veïns que no coneixen ni la passió ni la mentida.