Estimada mare,
sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic.
Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.
Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits.
Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada